50 anys d'"American Pie"

Avui fa 50 anys que Don McLean va publicar "American Pie" (1971), el disc i la gairebé llegendària cançó que li va donar títol. Un homenatge a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper, la tragèdia del 3 de febrer de 1959 narrada gairebé com si es tractés d'un conte, la pèrdua de la innocència i l'apagada final del somni nord-americà cantats en vuit èpics minuts i mig. Els anhels, les esperances i les frustracions de tota una generació –com a mínim-, transformats en una galeria d'entranyables vinyetes de color sèpia i donant peu a un dels grans himnes del folk rock de tots els temps. També a una de les lletres més analitzades i debatudes de la història de la música pop.

"American Pie", la cançó, va suposar el cim artístic i comercial de McLean, la trajectòria del qual segueix orbitant a data d'avui al voltant d'aquells vuit minuts i mig. Composició definitiva com poques, ha eclipsat fins i tot el conjunt d'un àlbum igualment majúscul d'on també caldria destacar moments com la preciosa balada folk "Till Tomorrow", els càlids aires country de "Winterwood" o, és clar, "Vincent", segon single de l'àlbum, homenatge intimista a Vincent van Gogh que va escalar posicions a les llistes d'èxits sense arribar a assolir l'impacte de la peça titular. Produït per Ed Freeman, el conjunt del disc segueix deixant-se escoltar com el primer dia, especialment en dates tardorenques com la present, més enllà d'aquells vuit minuts i mig que durant mig segle han menjat a part.