El primer disc de blues d'un matrimoni curiós

Sonny Terry i Brownie McGhee.

Una cosa que cada dia envejo més de la generació dels meus pares és el fet d'haver desenvolupat bona part de la seva vida abans de l'adveniment de les Noves Tecnologies, de la circulació constant i excessiva de dades, i del fals dogma segons el qual tot en aquesta vida s'ha de trobar a l'abast d'un clic. Un fet que potser els resta habilitats a l'hora de fer gestions telemàtiques amb el banc o el supermercat de torn, però en canvi els ha permès seguir cultivant el do de la curiositat tal i com només pot cultivar-lo qui ha après a buscar recursos més enginyosos que una pantalla tàctil a l'hora de matar l'avorriment o accedir a determinats estímuls.

El cap de setmana passat estava remenant vinils a la secció de metal i rock dur d'una de les parades del primer Mercat Musical de Sant Celoni –organitzat per La Sonora-, quan un matrimoni de la generació dels meus pares es va situar a poca distància de mi i va començar a fer el mateix a la secció de blues. Al principi ni tan sols vaig adonar-me de la seva presència, però tan bon punt van començar a parlar amb el responsable de la parada no vaig poder evitar escoltar la seva conversa. Resulta que aquell senyor i aquella senyora que podrien haver estat els meus pares amb prou feina sabien res sobre el blues, i al veure la secció de torn havien decidit que era el moment de posar-s'hi. Si en aquell moment no hagués tingut a les mans una edició original del "Hair of the Dog" (1975) de Nazareth, jo mateix els hauria aplaudit.

Vaig sentir com li preguntaven al paradista quin vinil els recomanava d'entre dues opcions possibles, i com ell els responia que no ho acabava de tenir clar perquè el blues no era el seu fort. Aleshores vaig alçar la vista i vaig veure que els discos en qüestió eren una antologia de Sonny Terry i Brownie McGhee, i un àlbum de John Lee Hooker que jo desconeixia i el títol del qual sóc incapaç de recordar. Al veure que els mirava, em van preguntar si jo sabia res de blues i els vaig respondre que m'apassiona però ni de bon tros em puc considerar un expert en la matèria. "Bé, nosaltres només coneixem Eric Clapton", va reconèixer la senyora, amb una modèstia i una humilitat que ja voldrien molts dels bocamolls de la meva generació que haurien estat capaços de riure's a la cara de tal resposta.

Doncs mirin, ni el paradista ni jo vam riure. Al contrari, ens va emocionar que dues persones que ens ho podrien explicar gairebé tot sobre la vida, ens demanessin consell a l'hora d'emportar-se a casa el seu primer disc de blues. Veient que el paradista no es decidia, vaig optar per moure fitxa jo mateix i apostar per Sonny Terry i Brownie McGhee. Vaig provar d'explicar-los qui havien estat el genial harmonicista i l'igualment essencial guitarrista, i per què se'ls considera com dos dels pilars més absoluts del gènere. També els vaig explicar qui havia estat John Lee Hooker, i els vaig assegurar que tot i desconèixer aquell àlbum concret posaria la mà al foc per qualsevol obra signada amb el seu nom.

Mentre ells s'acabaven de decidir, jo vaig tornar al submón metàl·lic de la cubeta que tenia davant meu. Al cap d'uns minuts, quan es van acomiadar, els vaig preguntar quin disc s'havien quedat. "El que ens has recomanat tu", va dir-me la dona, amb un somriure, mentre mostrava orgullosa l'antologia en vinil de Terry i McGhee. "Espero que els agradi", vaig respondre amb tota la sinceritat del món. I no sé si els haurà agradat –tant de bo que sí-, però el detall em va fer una il·lusió brutal. I em va fer pensar en tots aquells devots de la novetat per la novetat que, creient disposar de l'univers sencer a l'abast d'un clic, mai arribaran a descobrir la música de Sonny Terry i Brownie McGhee pel simple fet que algoritmes com el d'Spotify –o el d'Amazon- estan pensats per qualsevol cosa menys per donar consell tal i com solem fer-ho les persones.