50 anys d'"Islands"

No van ser King Crimson els pioners absoluts del rock progressiu. Abans hi havia hagut Pink Floyd, l'escena de Canterbury i els experiments dels Moody Blues amb la música clàssica, per citar alguns dels exemples més evidents. Però no es pot negar que la música progressiva tal com s'ha entès durant bona part de les passades cinc dècades beu en gran part del debut de la banda de Robert Fripp, el referencial "In the Court of the Crimson King" (1969). Tampoc es pot negar que King Crimson, amb tots els seus canvis de formació, tota la seva línia evolutiva i tota la coherència amb què ha abraçat expressions sonores que van del jazz al post-punk, és amb tota probabilitat el gran paradigma del gènere en qüestió.

I com a mostra tenim obres com "Islands" (1971), el seu quart àlbum, publicat avui fa 50 anys. Un plàstic que avançava per l'esquerra a tota la plana major de l'òrbita progressiva, que mirava de tu a tu a les avantguardes i als exponents més atrevits del jazz rock del moment, i que refermava els britànics com un exemplar únic en la seva espècie. Si el prog havia esdevingut un dels llenguatges dominants del rock i la crònica pop dels primers anys 70, Fripp i companyia –Boz Burrell (baix i veu), Mel Collins (saxo i flauta), Ian Wallace (bateria) i el lletrista Peter Sinfield- ja n'estaven eixamplant aleshores els horitzons i les possibilitats tot explorant al seu aire terrenys on tota la resta encara trigaria anys (dècades, fins i tot) a arribar.

"Islands" començava amb les cristal·lines textures de "Formentera Lady", un exercici de jazz psicodèlic d'intensitat creixent –el saxo de Collins durant la segona meitat és estratosfèric-, inspirat en aquella illa mediterrània que tenia captivada bona part de la contracultura anglosaxona. Punt àlgid d'una obra on també destacaven l'exotisme i les cacofonies d'un "Sailor's Tale" que s'anticipava gairebé una dècada a la No Wave, o el blues terminal d'aquell "Ladies of the Road" –un cant a la comunitat groupie que avui no passaria els cada cop més estrictes filtres de la correcció política- que hauria pogut fer les delícies de tot un Captain Beefheart. Mig segle d'una obra visionària, que sonava avançada al seu temps el dia en què es va publicar, i que encara avui segueix sonant igual de fresca i novedosa.