Mig segle de King Crimson a Granollers

Es commemoren avui i demà 50 anys dels dos històrics concerts que King Crimson van fer al Palau Municipal d'Esports de Granollers –actual Parquet- els dies 27 i 28 de novembre de 1973. Històrics perquè van suposar el debut dels britànics a l'Estat espanyol –encara en ple franquisme-, també perquè van obrir definitivament la porta d'aquest costat dels Pirineus a les gires internacionals. El promotor era un jove Gay Mercader que no s'estrenava en l'ofici però sí que acabava d'encarrilar la trajectòria que va posar aquest país al mapa europeu de la música en directe.

No va ser King Crimson el primer grup anglosaxó que va actuar a casa nostra –abans ho havien fet els Beatles i fins i tot Bill Haley, si bé del pas d'aquest últim per Barcelona se n'ha parlat poc-. Però sí que va ser el que va obrir l'aixeta de tot allò que vindria després. Per què a Granollers? Doncs perquè Mercader hi va trobar més facilitats que a Barcelona –d'on van sortir diversos autobusos en direcció a la capital vallesana aquells dos dies-, però sobretot perquè la ciutat era aleshores un dels epicentres de la cultura pop a Catalunya.

Dos anys abans s'hi havia celebrat el pioner Festival de Música Progressiva de Granollers, on Mercader havia anat de públic i havia conegut activistes i agents locals com els ja traspassats Santi Guix i Joan Illa Morell "JIM", aleshores director de l'oficina municipal de turisme i actor clau durant els anys en què la ciutat solia rebre habitualment referents com Dalí o els mateixos King Crimson. Ha plogut molt des d'aquells temps, i malauradament de tot allò no queda res, tan sols testimonis de l'època que poden explicar com era la capital vallesana abans d'esdevenir la capital de l'avorriment.

King Crimson van desembarcar a Granollers durant la gira de presentació de "Larks' Tongues in Aspic" (1973). A banda i banda de Robert Fripp (guitarra), John Wetton (baix), Bill Bruford (bateria) i David Cross (violí, teclats, vents). Les cròniques de l'època parlen d'un concert extraordinari, amb aquell darrer disc com a columna vertebral i oportunes cites a un fons de catàleg on figuraven peces que ja aleshores es podien contemplar com a clàssics. N'era una bona mostra aquell "21st Century Schizoid Man" que va tancar el repertori i que cinc dècades després ressona encara més fort que el primer dia.

El primer dels dos concerts (27 de novembre) es pot descarregar sencer de forma oficial en aquest enllaç.

Mig segle de "Larks' Tongues in Aspic"

Amb permís de Pink Floyd, King Crimson va ser aquella banda progressiva que, havent posat els fonaments de tot un gènere –el propi rock progressiu-, no tan sols va saber-ne eixamplar els horitzons sinó que fins i tot va fer petita l'etiqueta de torn, evolucionant disc a disc, marcant distàncies cada cop més pronunciades amb el seu entorn i mantenint-se sempre rellevant sense renunciar mai a ser ella mateixa. Es commemoren avui 50 anys d'un dels seus grans salts endavant, l'essencial "Larks' Tongues in Aspic" (1973).

El cinquè àlbum de King Crimson, però també el primer –i l'últim- del quintet integrat per Robert Fripp (guitarra, teclats), John Wetton (baix, veu), Bill Bruford (bateria), David Cross (violí, teclats, instruments de vent) i Jamie Muir (percussions i objectes –sí, objectes- diversos). De les anteriors encarnacions del grup tan sols quedava Fripp, refermant d'aquesta manera el caràcter mutant d'una banda que conjugava en aquesta obra les formes més marcianes del rock i el jazz amb les essències més exòtiques de l'est d'Europa, obrint per primer cop camins que d'altres seguirien explorant en dècades posteriors.

Amb arguments tan sòlids com "Exiles", "Easy Money", "The Talking Drum" o les dues parts del tema titular –amb aquell riff tan monolític com claustrofòbic-, "Larks' Tongues in Aspic" és el treball que els britànics van venir a presentar els dies 27 i 28 de novembre d'aquell mateix 1973 a l'antic Palau Municipal d'Esports de Granollers –actual Parquet-. Un esdeveniment pioner, promogut per un jove Gay Mercader amb el suport d'activistes locals com l'irrepetible Joan Illa Morell "JIM", que va marcar un abans i un després a la crònica pop de casa nostra tot obrint definitivament la porta a les gires internacionals de gran format.

Ian McDonald (1946-2022)

IAN McDONALD
(1946-2022)

Ens ha deixat el multiinstrumentista i compositor Ian McDonald, membre fundador de King Crimson i Foreigner. Amb els de Robert Fripp va gravar àlbums com el seminal "In the Court of the Crimson King" (1969), on va tocar el saxo, el clarinet, la flauta i altres instruments de vent, a més del piano i els teclats, i és coautor de tots els temes del disc –inclòs aquell "21st Century Schizoid Man" encara vigent a més de mig segle d'haver-se facturat-. Amb Foreigner va gravar els tres primers treballs, fent-se càrrec d'instruments com el saxo, la guitarra o els teclats. Posteriorment va treballar en solitari i amb figures com Steve Hackett.

50 anys d'"Islands"

No van ser King Crimson els pioners absoluts del rock progressiu. Abans hi havia hagut Pink Floyd, l'escena de Canterbury i els experiments dels Moody Blues amb la música clàssica, per citar alguns dels exemples més evidents. Però no es pot negar que la música progressiva tal com s'ha entès durant bona part de les passades cinc dècades beu en gran part del debut de la banda de Robert Fripp, el referencial "In the Court of the Crimson King" (1969). Tampoc es pot negar que King Crimson, amb tots els seus canvis de formació, tota la seva línia evolutiva i tota la coherència amb què ha abraçat expressions sonores que van del jazz al post-punk, és amb tota probabilitat el gran paradigma del gènere en qüestió.

I com a mostra tenim obres com "Islands" (1971), el seu quart àlbum, publicat avui fa 50 anys. Un plàstic que avançava per l'esquerra a tota la plana major de l'òrbita progressiva, que mirava de tu a tu a les avantguardes i als exponents més atrevits del jazz rock del moment, i que refermava els britànics com un exemplar únic en la seva espècie. Si el prog havia esdevingut un dels llenguatges dominants del rock i la crònica pop dels primers anys 70, Fripp i companyia –Boz Burrell (baix i veu), Mel Collins (saxo i flauta), Ian Wallace (bateria) i el lletrista Peter Sinfield- ja n'estaven eixamplant aleshores els horitzons i les possibilitats tot explorant al seu aire terrenys on tota la resta encara trigaria anys (dècades, fins i tot) a arribar.

"Islands" començava amb les cristal·lines textures de "Formentera Lady", un exercici de jazz psicodèlic d'intensitat creixent –el saxo de Collins durant la segona meitat és estratosfèric-, inspirat en aquella illa mediterrània que tenia captivada bona part de la contracultura anglosaxona. Punt àlgid d'una obra on també destacaven l'exotisme i les cacofonies d'un "Sailor's Tale" que s'anticipava gairebé una dècada a la No Wave, o el blues terminal d'aquell "Ladies of the Road" –un cant a la comunitat groupie que avui no passaria els cada cop més estrictes filtres de la correcció política- que hauria pogut fer les delícies de tot un Captain Beefheart. Mig segle d'una obra visionària, que sonava avançada al seu temps el dia en què es va publicar, i que encara avui segueix sonant igual de fresca i novedosa.

"Paranoid" segons Robert Fripp i Toyah Willcox

Fripp i Willcox, en una captura del seu darrer vídeo.

Cadascú s'adapta com sap, com pot o com li ve de gust a les restriccions derivades de la pandèmia. Robert Fripp i la seva esposa Toyah Willcox, per exemple, han aprofitat aquests mesos de confinament i manca d'activitat als escenaris per enregistrar tota una sèrie de vídeos domèstics, entre sorprenents i delirants, amb els quals han animat les seves xarxes socials. L'últim capítol d'aquesta sèrie que sens dubte ha revelat un vessant desconegut del líder de King Crimson, és una lectura de "Paranoid", el clàssic de Black Sabbath que recentment ha commemorat el seu cinquantè aniversari, enregistrat al voltant d'una cel·la. Fripp toca la guitarra assegut a l'exterior, mentre Willcox canta i balla des de l'altre costat de la reixa. Les motivacions de tal experiment són tan enigmàtiques com les de la resta de vídeos publicats pel matrimoni al llarg d'aquest 2020. Sigui com sigui, escoltar a Fripp fent Black Sabbath no deixa de ser tota una experiència. Poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube.

Gordon Haskell (1946-2020)

GORDON HASKELL

(1946-2020)

És possible que bona part del públic que ha descobert Gordon Haskell al llarg d'una trajectòria solista tan extensa com accessible en termes generals, desconegui el seu passat com a agitador del subsòl musical londinenc durant la dècada dels 60 i com a membre d'una de les bandes més influents i trencadores de principis dels 70. El que molts tampoc deuen imaginar-se, és que Haskell fos company d'escola i bon amic de tot un revolucionari sònic com Robert Fripp.

Tots dos van debutar plegats amb una banda de garatge de naturalesa efímera, The League of Gentlemen, que els va permetre entrar en contacte amb el negoci musical –Fripp en recuperaria el nom durant la dècada dels 80 per un projecte que no tenia res a veure amb aquell primer grup-. Posteriorment es van retrobar, ja amb Fripp com a comandant, a les files de King Crimson, on Haskell va substituir Greg Lake com a vocalista i baixista el 1970 –arribant a gravar "Lizard", àlbum publicat aquell mateix any-.

Entre una cosa i l'altra, Haskell s'havia donat a com a baixista de The Fleur de Lys, una de les bandes més paradigmàtiques d'allò que es va anomenar freakbeat, amb un peu en l'estètica mod i un altre en l'esclat psicodèlic. El seu single "Mud in Your Eye" (1966) és un dels artefactes més potents del segon volum de la nissaga Nuggets –"Nuggets II: Original Artyfacts from the British Empire and Beyond" (2001)-. Després de King Crimson vindrien tot un seguit de discos en solitari que l'acostarien, ara sí, al gran públic.

King Crimson al Coliseum

Els actuals King Crimson -Robert Fripp, quart per l'esquerra-.

Es presenten com un dels grans esdeveniments melòmans d'aquest final de temporada les dues actuacions que King Crimson oferiran avui i demà al teatre Coliseum de Barcelona. Dues vetllades que Robert Fripp i companyia emmarquen en la gira commemorativa dels 50 anys de la mare de (gairebé) totes les bandes de rock progressiu i que, si bé oferiran presumiblement un menú molt semblant al d'ara fa tres anys a l'Auditori Fòrum, de ben segur resoldran amb èxit una equació a priori tan llaminera com és la formació que ens ocupa i un entorn com el del Coliseum.

Perquè ningú discutirà que el mig segle de sofisticació i avantguarda que celebraran els britànics durant aquestes dues nits no hauria lluït ni de bon tros de la mateixa manera a l'emplaçament on inicialment s'havia programat el seu pas per casa nostra. El Circuit de Catalunya en el marc d'un Doctor Music Festival que va haver d'abaixar la persiana abans d'hora perquè el paper no es despatxava al ritme adequat. Tot el contrari d'unes actuacions que són a punt de penjar el cartell de sold out mentre escric aquestes línies i que probablement ho hagin arribat a fer en tan sols qüestió d'hores.

Que un macrofestival a l'aire lliure com el Doctor Music hagi estat la primera víctima d'una bombolla de festivals que tard o d'hora haurà de petar, i que els mateixos promotors hagin obtingut tot un èxit de taquilla programant un dels noms forts del cartell en un entorn molt més digerible per al melòman de base, hauria d'obrir com a mínim una línia de reflexió. Mentre el mercat dels grans festivals es troba cada dia més saturat, segueix havent-hi un públic amb ganes de degustar els seus artistes preferits en condicions òptimes. Un altre tema és que se n'adoni qui se n'hauria d'adonar.

40 anys de "Heroes"

"There's Old Wave. There's New Wave. And there's David Bowie". Poques vegades un eslògan publicitari ha estat tan encertat com el que RCA va utilitzar per a promocionar "Heroes" (1977), el dotzè àlbum d'estudi de Bowie i el segon del que s'acabaria anomenant Trilogia de Berlín. Un àlbum que efectivament situava el Duc Blanc en un món a part, a anys llum de la majoria dels seus contemporanis i definitivament per davant de gèneres i etiquetes com el punk o la New Wave.

"Heroes" era kraut deconstruït, rock avantguardista, experimentació sonora aplicada a la pista de ball, post-punk abans fins i tot que s'hagués pogut superar el punk. Un plàstic que veia la llum en plena ressaca de l'estiu en què Londres s'havia omplert d'imperdibles i el món sencer havia plorat la mort d'Elvis Presley. Un artefacte que s'editava dues setmanes abans que el tòtem per excel·lència de l'era punk -"Never Mind the Bollocks" dels Sex Pistols-, trencant esquemes, avançant-se al seu moment i establint alguns dels patrons que definirien la música de les dècades posteriors.

Enregistrat per Bowie durant el seu autoimposat exili alemany, "Heroes" va ser l'únic treball de la citada trilogia que es va gestar totalment a Berlín i més concretament als emblemàtics estudis Hansa, a tocar del Mur amb tot el que això implicava aleshores. Dues cares, una dedicada al format cançó on destacava la peça titular i l'altra composta de material instrumental de naturalesa ambient, gestades amb el suport d'aliats clau com Brian Eno, Robert Fripp o Tony Visconti. Un dels cims creatius del Duc Blanc, i una de les obres més influents del seu temps. Va veure la llum tal dia com avui de fa quatre dècades.

Vigència i vertigen

El moment en què la música va deixar de sonar, es van encendre els llums i
la banda va permetre al respectable realitzar fotografies.

KING CRIMSON

Auditori Fòrum, Barcelona

25 de novembre de 2016

En seran conscients o no, però formacions de procedència tan diversa com Tortoise, The Mars Volta, Tool, Metallica, Kyuss, Mogwai o fins i tot Tiger Menja Zebra no haurien existit tal i com les coneixem de no haver-hi hagut prèviament King Crimson. La banda de Robert Fripp és molt més que el pal de paller d'allò que anomenem rock progressiu, és una entitat en constant metamorfosi i amb un abast d'allò més transversal. La qual cosa explica que, sense haver arribat mai a encapçalar rànquings de vendes discogràfiques i rebutjant en l'actualitat la tan publicitada lògica de les noves tecnologies -les seves cançons no es troben de forma oficial en cap plataforma d'streaming, i als seus presents concerts es prohibeix l'ús de càmeres fotogràfiques i dispositius mòbils sota amenaça d'expulsió per a qui incompleixi la norma-, sense ni tan sols haver passat per l'estudi de gravació des de l'any 2003, siguin capaços d'omplir l'Auditori Fòrum durant dues nits seguides i amb un públic d'allò més heterogeni -de hipsters a heavies, i d'antics progres reconvertits en respectables gerents de PIMES a barbes blanques que denoten dècades d'experiència en matèria progressiva-.

Amb una formació inèdita a data d'avui -tres bateries a la part frontal de l'escenari, amb la resta de músics en segon terme- i un format de sextet que combina cares conegudes -Tony Levin (baix) o Pat Mastelotto (bateria)- amb noves incorporacions -Jakko Jakszyk (veu i guitarra) o Jeremy Stacey (bateria)- i fins i tot retorns inesperats -Mel Collins (saxofon i flauta)-, els Crimson de 2016 no tenen res en comú amb cap de les seves encarnacions anteriors, però el seu discurs beu de totes elles a parts més o menys iguals -a excepció d'una etapa, la d'Adrian Belew, que tan sols citen molt de passada als presents repertoris-. Com en el cas d'un altre explorador nat com és Tom Waits, els actuals King Crimson semblen haver deixat de mirar endavant per començar a mirar enrere encara que sigui sense sentiments nostàlgics i sempre des de la més absoluta excel·lència. Com el californià, Fripp i companyia han assolit aquell punt en què el discurs propi ja no accepta més voltes de rosca. El moment de passar revista a una trajectòria que sempre s'ha avançat al seu temps, i de fer-ho amb la mateixa dignitat i solvència amb què aquesta s'ha desenvolupat al llarg de gairebé cinc dècades.

King Crimson han trencat un llarg silenci sortint a la carretera sense cap àlbum nou sota el braç ni la intenció d'enregistrar-lo, però sí que disposen de noves composicions que interpreten en directe i que aguanten perfectament el tipus al costat d'un fons de catàleg que es manifesta amb el present format més magnànim que mai. Com si Fripp volgués dir-nos adéu per la porta gran, com si ens estigués dient que ja no li cal seguir trencant barreres perquè ja ho ha fet durant tota una vida, com qui es pot passar dues hores i mitja llargues a l'escenari defensant el seu llegat històric amb arguments de tant pes com poden ser "The Court of the Crimson King", "Red", "Larks' Tongues in Aspic, part two", "Starless" o la final "21st Century Schizoid Man". Monumental repertori que en ocasions assolia la mateixa fidelitat amb què Roger Waters interpreta actualment els clàssics de Pink Floyd, però que alçava realment el vol quan el sextet sortia de la zona de confort a la recerca d'horitzons còsmics i remots. És aquesta última l'essència que des del primer dia ha mantingut King Crimson un pas per davant de la resta, una essència que sembla anar-se apagant a poc a poc però tenir encara prou combustible per a celebrar un adéu per la porta gran. Un apunt: la lletra de "21st Century Schizoid Man" té més sentit en l'actualitat que quan va encetar la discografia crimsoniana en plena era Altamont. Vigència i vertigen.

Fripp em cau millor

La formació actual de King Crimson (Fripp, tercer per la dreta).

Hi ha gent a qui li cau malament Robert Fripp. A mi em cau molt bé, segurament pels mateixos motius que alguns li tenen mania. Motius que es resumeixen en la cura amb què tracta el seu ofici. En declaracions publicades per la revista Uncut a la seva edició de setembre, el guitarrista britànic parla de la nova encarnació de King Crimson que surt a la carretera aquest mateix mes. Una formació i una gira que eviten tota concessió a la nostàlgia -"Qui vingui amb la idea d'escoltar unes peces determinades, que no vingui, i si ja s'ha comprat les entrades que se les vengui i en treurà més profit", avisa- i que de moment només tenen previst recórrer territori nord-americà.

Segons explica, són les limitacions a l'hora d'escollir recintes on actuar les que l'han motivat a girar només pels Estats Units i deixar Europa al marge. "A Amèrica podem triar sales que ens ofereixen garanties a l'hora de fer un concert digne", explica, "si toques en un teatre de 2000 butaques, tan sols la meitat valen la pena: què li pots oferir a la persona que seu a primera fila, últim seient a l'esquerra just a sota de les papereres? Jo li aconsellaria que no es comprés l'entrada". "A Europa és molt difícil programar una gira escollint tu mateix els recintes", afegeix, "per exemple, a Varsòvia ens ofereixen el Congress Hall, i jo els dic que ja hi he tocat en dues ocasions, i els pregunto si s'han adonat que l'edifici té una freqüència de do major, i per tant si apliques feedback als tons greus i mitjans tindràs un feedback en do major. I em diuen que no s'hi han fixat".

Sí, tot plegat pot semblar una mica exagerat, però no hi ha dubte que l'home es pren seriosament la seva feina. I més després de reconèixer ell mateix que les entrades per als concerts programats "no són desorbitades, però són cares". El preu d'escoltar King Crimson en bones condicions, ni més ni menys. Morrissey actuarà el mes que ve a Barcelona. Les entrades per al seu concert tampoc són barates, però l'exlíder dels Smiths no sembla tan primmirat a l'hora de triar els recintes: el lloc escollit és el Sant Jordi Club. Espai claustrofòbic com pocs i amb una qualitat de so com a mínim qüestionable. I és que, independentment que tingui una freqüència de do major o de re menor, la sala sona exactament com allò que és: una caixa de galetes gegant i més freda que un congelador. Morrissey també em cau bé, no ho negaré. Però Robert Fripp em cau millor.

Al límit

Robert Fripp.

"El bateria de sessió més important de Nova York em va dir que volia tocar al meu disc. Li vaig respondre que no podia comptar amb ell, perquè sabia massa bé el que es feia". Robert Fripp resumeix amb dues frases la seva concepció de la música com a art en constant moviment, contraposant-lo al virtuosisme i l'exhibicionisme dels exercicis d'estil. El britànic és sens dubte un dels guitarristes més influents de la darrera meitat de segle, amb una personalitat a les cordes no tan definida per la tècnica com per la inquietud i una vocació arriscada i experimentadora. Per això, mentre companys de generació naufragaven en l'autoindulgència en què havia caigut el rock progressiu, Fripp es trobava a Nova York vivint de primera mà l'explosió del punk i la New Wave, o a Berlín avançant-se al post-punk al costat de David Bowie. La capital alemanya, recorda en una entrevista signada per David Cavanagh i publicada per Uncut aquest mes de desembre, era durant els 70 "la primera línia del front de la Guerra Freda, amb la terra de ningú al mig. Estàvem als Hansa Studios, i mirant per la finestra vèiem una torre de vigilància de l'Alemanya de l'Est. Vaig creuar el Checkpoint Charlie amb el David, i de tornada em va dir 'No corris, hi ha una metralleta allà dalt'. Així era la vida a la Berlín occidental. Al límit. I és al límit on va un artista". A la mateixa entrevista, Fripp avança en exclusiva els seus plans de sortir de gira l'any que ve amb una encarnació mai vista ni escoltada de King Crimson.