Royal Opera House, Londres (emissió en streaming)
26 de desembre de 2021
Quan la normalitat prèvia al mes de març de 2020 sembla cada dia més llunyana i el curs dels esdeveniments tendeix a apuntar que el seu retorn, en cas de ser factible, encara va per llarg, fins i tot aquells que solem desconfiar de formats com l'streaming hem acabat trobant en aquesta eina, si no un substitut de la música en directe tal com sempre l'havíem conegut, sí com a mínim un consol on agafar-nos mentre durin les turbulències. Chrissie Hynde va actuar la nit passada a la Royal Opera House de Londres, amb format de quartet i presentant el seu notable àlbum de versions de Bob Dylan –"Standing in the Doorway" (2021)-, un concert que diversos milers d'ànimes d'arreu del món vam poder seguir en directe des de la intimitat de les nostres llars a través de la xarxa.
Amb dues cinquenes parts dels actuals Pretenders damunt l'escenari –a banda i banda de la vocalista s'hi trobaven el guitarrista James Walbourne i el teclista Carwyn Ellis (Colorama), amb el contrabaixista Danny Williams completant la formació- i una posada en escena tan serena com austera, l'actuació es va dividir en dues parts clarament diferenciades. La primera va tenir el repertori de Dylan com a fil conductor. A la segona hi van entrar des de cites a Ray Davies i els Kinks fins alguns dels estàndards que la nord-americana havia enregistrat per al jazzístic "Valve Bone Woe" (2019), passant pel repertori més recent de la banda mare, el d'aquell "Hate for Sale" (2020) que encara no s'ha pogut portar als escenaris amb tot l'honor que mereix.
El repàs al cançoner de Dylan va començar amb una càlida "In the Summertime" i va acabar amb una emotiva "Every Grain of Sand", totes dues de "Shot of Love" (1981), l'últim àlbum de la trilogia cristiana del de Duluth i una tria poc evident dins del seu inabastable cànon. Pràcticament el mateix es pot afirmar de "Sweetheart Like You" i "Don't Fall Apart on Me Tonight", del sovint menystingut "Infidels" (1983). Justament, un dels grans encerts de Hynde a l'hora de triar un repertori de versions de Dylan ha estat deixar de banda les seleccions més habituals i explorar tota la riquesa del fons d'armari. També van sonar "You're a Big Girl Now", "Love Minus Zero", "Blind Willie McTell" o una irreconeixible "Standing in the Doorway" que va recordar la naturalesa camaleònica del seu autor. "No li diem Bob Dylan perquè sí", va declarar la vocalista.
La segona part del concert va començar amb dues mencions als Kinks, la sempre crepuscular "I Go to Sleep" i la injecció vitamínica d'"Stop Your Sobbing", dos títols habituals també al repertori dels mateixos Pretenders, als quals va citar Hynde tot seguit amb despullades lectures de "Maybe Love Is in NYC", "You Can't Hurt a Fool" i "Crying in Public". Una fràgil aproximació a "I Get Along Without You Very Well", el clàssic de Hoagy Carmichael, va precipitar una recta final on també van sonar el "How Glad I Am" de Nancy Wilson i, ja en tanda de bisos, "Que reste-t-il de nos amours?" de Charles Trenet. Va ser aquest últim capítol l'únic apunt que va grinyolar en tota la nit. I no pas perquè Hynde no es trobés a l'alçada de tres clàssics amb tant de pes, sinó perquè acomiadar-se amb un tema propi –o de Dylan, per allò de tancar el cercle- hauria dotat de més consistència el conjunt d'un passi altrament immaculat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada