![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgua_YevP5zBx0xuixBcukia_WGcsO7ru4soXMm_O1guMU5c_RwHf1Ffm1HrLPyhHo4P3liWhU3OTA6v9CeZv6xTk9XBKpKK0dS1T-lmYlaEZdZtw-q48F6WKV7vEtAWKaA0Kq7_dVaIUv_LiCVHtPisuNK01v2OllfMMDTJPxcZVNsHwSv_UpYtTzJjj8/w400-h280/Jerry%20Lee%20Lewis.jpg) |
Jerry Lee Lewis en una imatge de 1977 - Foto Klaus Hiltscher. |
Aquesta nit he somiat que assistia a un concert de Jerry Lee Lewis en una església. I era la cosa més punk que havia vist mai, no només en somnis. El Killer saludava el respectable alertant-lo sobre què passaria si sonava un sol telèfon mòbil durant l'actuació –per algun motiu, el somni s'ambientava en aquests temps ridículs que estem vivint ara mateix- i atacava un frenètic boogie-woogie que jo era incapaç d'identificar, abans d'enfilar una bateria d'himnes gòspel com qui toca en un juke joint. Després deixava anar "Whole Lotta Shakin' Going On", i en aquest punt m'he despertat. No haver vist a Lewis en directe és una espina que sempre tindré clavada. Em queda el consol
d'haver pelegrinat fins a la seva tomba a prop de Ferriday, Louisiana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada