The Killer in a church

Jerry Lee Lewis en una imatge de 1977 - Foto Klaus Hiltscher.

Aquesta nit he somiat que assistia a un concert de Jerry Lee Lewis en una església. I era la cosa més punk que havia vist mai, no només en somnis. El Killer saludava el respectable alertant-lo sobre què passaria si sonava un sol telèfon mòbil durant l'actuació –per algun motiu, el somni s'ambientava en aquests temps ridículs que estem vivint ara mateix- i atacava un frenètic boogie-woogie que jo era incapaç d'identificar, abans d'enfilar una bateria d'himnes gòspel com qui toca en un juke joint. Després deixava anar "Whole Lotta Shakin' Going On", i en aquest punt m'he despertat. No haver vist a Lewis en directe és una espina que sempre tindré clavada. Em queda el consol d'haver pelegrinat fins a la seva tomba a prop de Ferriday, Louisiana.

75 anys del Memphis Recording Service

Avui fa 75 anys que Sam Phillips va obrir el Memphis Recording Service al 706 d'Union Avenue, a Memphis, Tennessee. El març de 1951, Ike Turner i Jackie Brenston hi van gravar "Rocket 88", senzill publicat per Chess Records de Chicago que sol assenyalar-se com el primer rock'n'roll de la història.

A partir de 1952, Phillips va operar des del mateix local amb el seu propi segell discogràfic, Sun Records, que tenia en cartera figures com B.B. King o Billy "The Kid" Emerson.

El juliol de 1954, l'estudi va esdevenir el bressol d'allò que s'anomenaria rockabilly de la mà d'Elvis Presley. Tota la resta és història, i l'han escrit noms com els de Carl Perkins, Johnny Cash, Charlie Feathers o Jerry Lee Lewis.

A la imatge, la façana de l'actual Sun Studio fotografiada l'any passat.

El riu de Papa Lightfoot i de Jerry Lee Lewis

El riu Mississippi amb tota la seva immensitat, vist des de Natchez, a l'estat del mateix nom, bressol i tomba de George "Papa" Lightfoot. Al fons, el nord-est de Louisiana, la terra de Jerry Lee Lewis. Les aigües del Mississippi van carregades d'història però també de mitologia. Tant l'una com l'altra es troben recollides en incomptables llibres, pel·lícules, cançons i obres de teatre.

Veure el riu de prop em va fer pensar en Tom Sawyer, en Jimmie Rodgers, en "Mud", en Memphis Minnie i en Jeff Buckley. I en els vaixells que solien arribar carregats d'esclaus a ports com el de Natchez, testimoni d'una de les etapes més vergonyoses de la història dels Estats Units. Però també em va fer tornar per un moment a Saint Louis, Missouri, a Marquette, Iowa, i a tota una sèrie de vivències personals que estan connectades per aquest curs fluvial.

Natchez, Mississippi, març de 2024.

Aquí descansa el Killer

Avui he creuat el Mississippi i m'he plantat a Ferriday, Louisiana, per veure la casa de Jerry Lee Lewis (per fora, perquè està tapiada). Després he anat fins al cementiri familiar on és enterrat. Un lloc que és pur rock'n'roll, com tot allò que ha envoltat i envolta la llegenda del Killer. Whole Lotta Shakin' Goin' On.

Bill Rice (1939-2023)

BILL RICE
(1939-2023)

A Bill Rice se'l recordarà sobretot per "Travelin' Minstrel Man", el senzill amb què va escalar posicions a les llistes d'èxits country el 1971. En vindrien més, però cap de tan popular. Originari d'Arkansas, Rice va treballar sobretot com a compositor, i era autor d'incomptables peces que van arribar a gravar gegants com Charley Pride, Johnny Paycheck, Reba McEntire, Lynn Anderson, Hank Williams Jr. o Jerry Lee Lewis. Ha mort a l'edat de 84 anys.

Dues dècades sense Sam Phillips

Sam Phillips (1923-2003).

Si el passat mes de gener celebràvem el centenari de Sam Phillips, avui commemorem el 20è aniversari de la mort –a l'edat de 80 anys- del fundador de Sun Records i del Memphis Recording Service –posterior Sun Studio-. Va produir la que es considera com la primera cançó de rock'n'roll, "Rocket 88" (1951) de Jackie Brenston and His Delta Cats –que en realitat eren els Kings of Rhythm d'Ike Turner-. També va supervisar la gènesi d'allò que anomenem rockabilly com a productor (i descobridor) d'Elvis Presley, Carl Perkins, Jerry Lee Lewis i Johnny Cash, entre molts altres.

Dylan recorda Robert Hunter

Robert Hunter (1941-2019) - Foto Ed Perlstein/Getty Images.

El company Pere Agramunt (La Brigada) em feia notar a través de Twitter que divendres passat, 23 de juny, era l'aniversari de Robert Hunter, col·laborador habitual de Jerry Garcia i lletrista d'incomptables cançons de Grateful Dead, que va morir ara fa prop de quatre anys. I que aquest hauria estat, segons apunten fonts ben informades de l'òrbita dylanòloga, el motiu pel qual Bob Dylan no tan sols hauria interpretat aquella mateixa nit al Liceu un clàssic dels Dead com "Stella Blue" –confirmat, no l'havia fet mai abans en directe-, sinó que amb ell hauria sumat una peça al repertori –si normalment fa 17 cançons, durant la primera nit a Barcelona en van caure 18-.

Dylan no va citar en cap moment el nom de Hunter, simplement va deixar anar "Stella Blue" com si ell i la banda que l'acompanya en aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour la fessin cada nit –i amb uns arranjaments que recordaven als Beatles d'"Abbey Road" (1969)-. Va ser la seva forma de recordar-lo el dia del seu aniversari –per cert, hauria fet 82 anys, els mateixos que va fer el de Minnesota el mes passat-. Una alteració del guió –per dir-ne d'alguna manera, ja que aquest concepte fa de mal dir quan parlem de qui parlem- que fins ara només s'havia produït en un únic concert de la present gira, l'octubre passat a Nottingham amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis. Misteri resolt, i un d'aquells detalls que engrandeixen encara més el mite.

No hi ha ningú més com Dylan

BOB DYLAN
Festival Guitar BCN 2023
Gran Teatre del Liceu, Barcelona

23 de juny de 2023

He assistit al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan en dues ocasions però amb nou mesos de diferència. La primera va ser el setembre passat a l'Scandinavium de Göteborg, la segona ahir a la nit al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. El repertori ha estat gairebé el mateix en totes dues dates –tot i que amb variacions que no són gens anecdòtiques-, però els concerts han estat totalment diferents –i l'experiència, en tots dos casos, apoteòsica-.

Si el cançoner de Dylan s'ha caracteritzat durant sis dècades per la mutació constant a l'hora de portar-lo a l'escenari, bona part de les peces de "Rough and Rowdy Ways" (2020) ja no tenen res a veure amb les versions que el seu autor en va fer la nit passada al Liceu, que per moments van esdevenir irreconeixibles. "I Contain Multitudes" va semblar un outtake de "Time Out of Mind" (1997). "False Prophet" va retenir tot el llegat del blues elèctric més genuí però va prescindir del riff de Billy "The Kid" Emerson.

Més sorprenent encara va resultar "My Own Version of You", accelerada amb un tempo blues rock evocador dels dies de "Love and Theft" (2001) o "Modern Times" (2006) –per cert, soc jo o la coda instrumental d'aquesta cançó era el "Wade in the Water" de Ramsey Lewis?-. I després hi va haver "Key West", que va transformar el plàcid onatge de la versió original en una crepuscular balada 50s.

VARIACIONS
Menció a part van valer les variacions al repertori. No va caure "That Old Black Magic", l'estàndard del Great American Songbook, però a canvi vam guanyar fins a dues cançons –si normalment en fa un total de 17, ahir en va fer 18, una alteració del guió que només s'havia produït en una ocasió durant l'últim any, l'octubre passat a Nottingham amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis-.

La primera va ser "Tweedle Dee & Tweedle Dum", rescat de "Love and Theft" que ja havia caigut en un parell de concerts del present tram europeu de la gira. La segona va ser "Stella Blue", un original de Grateful Dead que Dylan i la seva banda van fer com si fossin els Beatles a la cara b d'"Abbey Road" (1969). Ignoro si mai abans l'havia versionat, però el concert d'ahir va suposar el seu debut a la present gira. I va passar a Barcelona.

EN CLAU DE PRESENT

Al marge de tot això, el més destacable del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour segueix essent la determinació de Dylan, amb 82 primaveres a l'esquena, a l'hora de defensar el present creatiu més sòlid que ha tingut des de "Time Out of Mind" (com a mínim), centrant bona part del repertori en la seva obra més recent –cosa que no havia fet des de "Saved" (1980)- i obviant clàssics que la gran majoria mataria per poder reclamar com a propis –i sense els quals no s'entendria la història de la música tal com l'hem conegut, val a dir-.

A títol personal, també em va encantar aquell "Most Likely You Go Your Way (And I'll Go Mine)" sorprenentment reconeixible pels estàndards dylanians. Fins i tot em vaig atrevir a cantar-ne la tornada des de la meva butaca. Però aleshores Dylan la va aturar en sec i va deixar anar "and I go mine" pràcticament al principi de la següent estrofa. Mestre del desconcert, als seus 82 anys segueix venint-nos a recordar que la missió d'un artista és dignificar el seu art i no pas donar-li al públic allò que el públic vol. No hi ha hagut, no hi ha i no hi haurà mai més ningú com ell.

Un segle amb Sam Phillips

Sam Phillips (1923-2003).

Es commemoren avui 100 anys del naixement de Sam Phillips, el fundador de Sun Records i com a tal un dels grans impulsors del rock'n'roll durant la dècada dels 50 –també d'una de les seves formes més primitives, el rockabilly-. Gran aficionat a la música afroamericana en un moment en què això no era ben vist en segons quins ambients –sobretot si un era blanc i vivia al Sud dels Estats Units-, el 1950 va obrir el llegendari Memphis Recording Service al 706 de l'avinguda Union, a Memphis, que al cap de pocs anys adoptaria el nom de Sun Studio –la discogràfica la va fundar el 1952-, on van gravar figures del rhythm & blues com Rosco Gordon o B.B. King.

El 1951 hi va produir la que sol considerar-se com la primera gravació de la història del rock'n'roll, el "Rocket 88" de Jackie Brenston and His Delta Cats –en realitat eren els Kings of Rhythm d'Ike Turner, on Brenston cantava i tocava el saxo-, publicada aquell mateix any per Chess Records, de Chicago. El 1954 va estar als controls durant el fundacional enregistrament del "That's All Right" d'Elvis Presley, considerat com el punt de partida del rockabilly i en tot cas l'inici d'una de les grans revolucions culturals del segle passat. En anys posteriors, Phillips va descobrir també gegants com Johnny Cash, Carl Perkins o Jerry Lee Lewis, entre d'altres.

Llegir en paper

Una cosa que m'agrada de llegir en paper, és que les lectures solen entrar per la vista però també pel tacte (i segons com, fins i tot per l'olfacte). A la fotografia, els últims exemplars de les revistes franceses Jazz Magazine i Rock & Folk, amb un elegant David Bowie i l'eternament salvatge Jerry Lee Lewis a les respectives portades. I quin gustàs, tenir-les a les mans.

La cançó que Dylan va escriure per Jerry Lee

Jerry Lee Lewis (1935-2022).

Era una història que desconeixia, a la qual he arribat aquests dies arran de la mort de Jerry Lee Lewis, i que m'ha semblat tan preciosa com carregada de simbolisme. Sembla ser que Bob Dylan va escriure "To Be Alone with You", una de les cançons incloses a "Nashville Skyline" (1969), amb el Killer en ment. S'ha especulat molt sobre aquest tema, però el mateix Dylan va fer aquestes declaracions a la revista Rolling Stone el mateix any en què es va publicar el disc: "Vaig escriure 'To Be Alone with You' per a Jerry Lee Lewis. Es trobava a l'estudi mentre escoltàvem els playbacks i va entrar, estava gravant un àlbum a la sala del costat" –probablement, l'àlbum al qual es referia fos "She Still Comes Around" (1969)-.

Escoltant la peça en qüestió –el tempo, la melodia i la lletra-, un s'adona que la història té tot el sentit del món. Casualitats de la vida, "To Be Alone with You" és una de les perles que el de Minnesota està recuperant –és una manera de parlar ja que, òbviament, la toca cada nit com li dona la gana- als concerts del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Una gira que es va aturar a Nottingham el passat divendres 28 d'octubre, a poques hores de la mort de Jerry Lee. I un concert on Dylan va alterar el guió fent quelcom que encara no havia fet en cap de les actuacions anteriors: tocar un bis després del gran final amb "Every Grain of Sand". Una versió d'"I Can't Seem To Say Goodbye" dedicada a la memòria del Killer. Quin gran detall.

Jerry Lee Lewis (1935-2022)

JERRY LEE LEWIS
(1935-2022)

Setmanes enrere em vaig dedicar a recuperar els discos de country de Jerry Lee Lewis. Una etapa que no serà mai tan essencial ni influent com els seus anys fundacionals a Sun Records, però sota la qual s'amaguen també autèntics tresors. Poc m'imaginava aleshores que en qüestió de dies estaríem lamentant la seva pèrdua. Lewis era un dels últims supervivents de tota una generació que va canviar per sempre més la història de la música –i amb ella, la d'aquest món nostre-, testimoni d'excepció i ambaixador destacat d'un lloc i d'un moment simplement irrepetibles. Però sobretot era un d'aquells referents que semblaven cridats a durar per sempre més.

Ha mort el Killer, i amb ell se n'ha anat un dels arquitectes del rockabilly –per tant, del rock'n'roll-, també l'home que va acabar esdevenint gairebé un estil musical en ell mateix des del moment en què tocava el piano com ningú ho havia fet abans ni ho tornarà a fer mai més. El pare fundador del rock que va brillar a la galàxia country, i que va arribar fins als nostres dies erosionat pels anys que no perdonen però sempre fent honor tant al seu nom com al seu sobrenom. Podríem parlar de "Great Balls of Fire", de "Whole Lotta Shakin' Goin' On", de "Breathless", del Million Dollar Quartet, de les seves incendiàries actuacions, del seu caràcter imprevisible o d'escàndols com el matrimoni amb la seva cosina menor d'edat, i no acabaríem mai.

Quan em vaig assabentar de la seva mort, em va venir al cap una entrevista publicada per Mojo ara deu fer cosa d'una dècada i mitja. Una de les periodistes més veteranes de la revista britànica, Sylvie Simmons, va anar-lo a veure a casa seva a Nesbit, Mississippi. I mentre esperava al hall d'entrada que arribés l'hora acordada per començar la conversa, el Killer va irrompre des del pis superior en calçotets, amb la mala llet que el caracteritzava però amb la tranquil·litat de qui és a casa seva i fa el que li rota, com li rota i amb el que porti posat en aquell moment. L'entrevista, no cal dir-ho, va ser un cúmul de cites memorables –també de frases pronunciades amb un accent sureny tan tancat, que ni la mateixa Simmons va ser capaç de transcriure-.

Jerry Lee Lewis no era l'últim supervivent del rock'n'roll dels 50. Encara són entre nosaltres Clarence "Frogman" Henry, Wanda Jackson, Dion i Duane Eddy, per citar els primers que m'han vingut al cap. Però sí que era l'últim dels pioners que no tan sols van definir tot un gènere musical sinó que el van elevar a fenomen social i cultural de primera magnitud a escala planetària. L'última megaestrella de la dècada en què es van inventar les megaestrelles. Com hauria estat, sense ell, la música de les passades sis dècades i mitja? Impossible saber-ho, però de ben segur bandes com Led Zeppelin no haurien arribat mai a compondre cançons com "Rock and Roll", que li deu tot i més a Lewis i que ell mateix va reinterpretar amb el propi Jimmy Page en un àlbum de maduresa que oferia de tot menys símptomes de fatiga –el seu títol, molt oportú, "Last Man Standing" (2006)-. No és que Lewis se la fes seva com qui no vol la cosa, és que la podria haver reclamat com a pròpia des del primer dia i hauria estat tot bé.

El seu traspàs és llei de vida, la seva pèrdua una tragèdia.

Mickey Gilley (1936-2022)

MICKEY GILLEY
(1936-2022)

No passarà a la història del cinema com un clàssic del Western, però sí com una de les cintes més entranyables de principis dels 80. "Urban Cowboy", la història d'un jove cowboy de poble que se'n va a passar-s'ho bé a la ciutat i acaba trobant el seu lloc en un honky tonk. La va protagonitzar John Travolta i la va dirigir James Bridges, qui n'havia escrit el guió a partir d'un article d'Aaron Latham a la revista Esquire sobre un popular bar de Pasadena, Texas, el Gilley's Club. Un dels honky tonks més emblemàtics de tots els temps, obert al seu dia per Mickey Gilley, qui havia començat la seva carrera com a cantant de country a finals dels 60, però a qui es recordarà sobretot pels seus hits countrypolitan dels 80, que el van convertir en tot un referent de l'estil en qüestió. Cosí de Jerry Lee Lewis, ens ha deixat a l'edat de 86 anys.

Keith Allison (1942-2021)

KEITH ALLISON
(1942-2021)

Toca acomiadar-nos avui d'un d'aquells músics de llarg recorregut que, sempre des d'un discret segon pla, han estat presents en obres àmpliament referenciades. El guitarrista, baixista i vocalista Keith Allison va començar la seva trajectòria com a músic de sessió i va destacar tocant als discos dels Monkees –se'l pot escoltar a "The Monkees" (1966), "Headquarters" (1967) i "Head" (1968)-, tot i que l'etapa més coneguda de la seva carrera sol ser la que va passar a les files de Paul Revere & The Raiders, amb els quals va tocar de 1968 a 1975 –gravant àlbums com "Indian Reservation" (1971)-. Posteriorment va tocar amb figures com Ringo Starr o Harry Nilsson, va fer el salt a la pantalla i, ja durant el segle XXI, va tornar a acompanyar gegants com Jerry Lee Lewis, amb qui va gravar aquell retorn per la porta gran que va esdevenir "Last Man Standing" (2006).

Bob Moore (1932-2021)

BOB MOORE
(1932-2021)

"Crazy". L'original de Willie Nelson que la tardor de 1961 va començar a escalar posicions a les llistes d'èxits amb la veu de Patsy Cline. El solitari lament nocturn de la irrepetible vocalista, passejant-se per aquells esglaons que dibuixava el contrabaix de Bob Moore, músic de sessió de llarg recorregut a Nashville i més enllà. La seva associació més sòlida va ser amb Cline, però també va treballar per a gegants com Elvis Presley, Roy Orbison, Jerry Lee Lewis, Bob Dylan, Marty Robbins i molts més. Pare del músic de culte de l'òrbita alternativa R. Stevie Moore i de Linda Faye Moore, component de Calamity Jane durant els 80, ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

W.S. Holland (1925-2020)

 

W.S. HOLLAND

(1925-2020)

W.S. Holland va tocar la bateria a la versió original de "Blue Suede Shoes", la de Carl Perkins. Va formar part durant dècades de la banda d'acompanyament de Johnny Cash. I se'l pot escoltar en sessions com la del llegendari Million Dollar Quartet –amb Elvis Presley, Jerry Lee Lewis i els propis Cash i Perkins-. Ens ha deixat aquesta setmana a l'edat de 85 anys, icona de l'era daurada de Sun Records i un dels últims testimonis d'uns temps en què tot era nou perquè tot estava per fer.

Un món sense Seeger

Tenia 94 anys, una edat avançada, però no per això la seva mort ha deixat d'impactar. Pete Seeger havia arribat al món l'any 1919 i se'n va anar abans d'ahir. Quan va començar a tocar durant la dècada dels 30, bona part dels pioners del rock'n'roll tot just acabaven de néixer -d'altres ni tan sols havien nascut-, i el mateix es pot dir dels protagonistes d'aquell revival folk que ell mateix va inspirar entre finals dels 50 i principis dels 60. Seeger va morir dilluns passat, 27 de gener. Tres mesos abans i un altre dia 27, el d'octubre, ens deixava un altre pilar de la música contemporània, Lou Reed. Nascut el 1942, Reed no va arribar a conèixer mai un món sense l'autor de "Where Have All the Flowers Gone?". Un món que la resta de mortals, i això inclou deixebles del propi Seeger com Bob Dylan o Bruce Springsteen, no vam conèixer fins ahir mateix.

Pete Seeger (dreta) amb un jove Dylan.

Reflexionant sobre tot plegat m'han vingut al cap casos com el de Kurt Cobain, astre musical que també va deixar una enorme petjada malgrat viure durant molts menys anys que Seeger. El líder de Nirvana va néixer el 1967 i va morir el 1994. Mai va arribar a conèixer un món sense Pete Seeger. Però és que tampoc va arribar a conèixer un món sense Dylan, Neil Young, B.B. King, Jerry Lee Lewis, Iggy Pop o els Rolling Stones. La meva generació, la dels que ara rondem la trentena, tampoc ha conegut encara un món on aquests darrers noms no es trobin en actiu. Noms que, agradin o no, formen part de l'imaginari de tot ciutadà occidental menor de 50 anys. Però tot arribarà. I per tots nosaltres, la seva absència suposarà un shock, tal i com ho han suposat recentment les de Reed i Seeger.

I això em porta a preguntar-me què quedarà quan ells ja no hi siguin. D'acord, els Stones cada dia s'assemblen més a una caricatura d'ells mateixos, però cada vegada que pugen a un escenari segueix tenint lloc un miracle. El d'un tros d'història que encara respira i es belluga, i que ho fa al mateix món on nosaltres respirem i ens belluguem. I el mateix es pot dir de Dylan, que encara la recta final de la seva vida amb els discos més inspirats que ha signat en dècades. Qui en prendrà el relleu quan ja no hi siguin? De noms amb vocació massiva en sorgeixen cada any. Però el desinterès de la indústria per qualsevol discurs novedós o arriscat, així com la immediatesa pròpia de l'era digital i l'obstinació d'aquesta mateixa indústria a viure del passat, fan inviable mantenir un projecte a gran escala que pugui arribar a trencar esquemes de la mateixa manera que ho van fer al seu moment Seeger, Dylan o els Stones. Tots ells, pels seus respectius discursos però també per les seves respectives projeccions, han contribuït amb la seva música a fer un món millor. Si ningú pot ocupar el seu lloc, què passarà?