Nau B1, Granollers
24 de juliol de 2025
Joan Colomo és un artesà de la cançó pop de caràcter tan desvergonyit com iconoclasta, capaç d'abordar les grans qüestions del seu temps –la precarietat, el canvi climàtic, l'ús excessiu de les pantalles– sense prendre's massa seriosament a ell mateix. Un artista que sap riure's de tot i de tothom –començant per ell mateix– sense caure en la banalitat.
En un moment en què el relat pop es debat entre els genis tan torturats com encantats d'haver-se conegut, i el tot s'hi val en nom de quatre 'likes' i un patrocini, el discurs de Colomo segueix marcant diferències i, sobretot, assenyalant que altres vies no només són factibles sinó que cal transitar-les. Ahir a la nit va presentar el seu darrer treball, "Tecno Realista" (2024), a la Nau B1.
Amb una banda formada per il·lustres veterans de l'indie català –Guillem Caballero als teclats, Xavi Garcia al baix i Pau Albà a la bateria–, va alternar la introspecció de "Tot és tan difícil" amb el tropicalisme digital de "Brossa nova especial" i el pop urgent de "Dona'm quelcom". També amb clàssics –sí, clàssics– de la mida de "L'ocell", "Hort mort", "El xiprer" o "Màgic". De quan el pop en català hi solia veure més enllà de la festa major.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada