La Ciutadella, Roses
26 de juliol de 2025
Es feia estrany, assistir a un concert dels Beach Boys quan amb prou feines havíem tingut temps d'assimilar la mort de Brian Wilson. Per molt que aquest ja portés una eternitat fora de l'òrbita de Mike Love i Bruce Johnston –únics supervivents de la formació clàssica juntament amb Al Jardine i David Marks, tots dos fora del conjunt-, el gruix del repertori de la banda californiana el formen cançons que porten la seva signatura. Brian Wilson era els Beach Boys, i els Beach Boys eren Brian Wilson, tal com va dir una vegada el mateix Love.
Havent assumit aquest principi, havent assumit també el serial que ha esdevingut des de fa dècades el si d'una de les bandes més icòniques i influents de tots els temps, i havent assumit les seves circumstàncies presents, el cert és que l'encarnació dels Beach Boys que va actuar ahir a la Ciutadella de Roses –un marc de luxe, pel valor patrimonial del seu conjunt arquitectònic i per la seva proximitat amb les aigües de la Costa Brava, amb tot el simbolisme que això implica quan parlem del primer combo de surf vocal-, va fer un recital molt digne.
Cert, amb una banda de suport formada per músics que no havien ni nascut quan es van gravar la majoria de cançons que van sonar ahir a la nit –a destacar la presència de Christian Love, fill del cantant, també de l'actor John Stamos-, un tenia de vegades la sensació d'estar assistint a un concert d'un grup de tribut. Sobretot en aquelles cançons en què ni Love ni Johnston s'encarregaven de la veu solista –aquell "God Only Knows" amb Christian Love emulant a Carl Wilson no hi va haver per on agafar-lo-.
Però quan el conjunt s'enfilava a la taula de surf i despatxava dianes tan segures com "Surfin' U.S.A.", "Little Deuce Coupe", "I Get Around" o la final "Fun, Fun, Fun" –amb la veu de Love naturalment afectada pels seus 84 anys, però encara capaç de transmetre aquella joia eternament juvenil-, quan es tornava a manifestar davant dels nostres nassos aquella Califòrnia que gairebé comença i s'acaba amb aquestes cançons, un no podia evitar somriure i deixar-se portar per la música. Al capdavall, els Beach Boys sempre han anat d'això, amb Wilson o sense ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada