La mort de Michael Madsen m'agafa, casualment, pocs dies després d'haver revisat seguides les dues parts de "Kill Bill". De vegades penso que el millor Tarantino està en algunes de les seves escenes. I sempre arribo a la conclusió que Madsen va signar a la segona part un dels seus grans papers posant-se a la pell de Budd, aquell assassí caigut en desgràcia que podria ser perfectament un dels personatges més odiosos i alhora entranyables de tota la història del setè art.
De vegades també penso que tota la humanitat voldria ser com el personatge d'Uma Thurman a "Kill Bill", però la immensa majoria amb prou feina arribem a ser el personatge de Madsen a la mateixa nissaga. I dic amb prou feina perquè Budd, amb tots els seus defectes i tota la seva misèria, és capaç d'assolir un grau d'autocrítica que ja voldríem la majoria de mortals.
Aquella dona es mereix tenir la seva venjança, afirma referint-se al personatge sense nom de Thurman, i tota la resta d'implicats en la trama –inclòs ell mateix– mereixen morir. Així ho sentencia, entre glops de cervesa barata, confessant-se davant del totpoderós Bill que encarna un igualment superlatiu David Carradine. Or en estat pur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada