Ahir, abans de fer la xerrada sobre Bob Dylan a Sant Fruitós de Bages, vaig estar parlant amb un dels assistents a l'acte, un home de l'edat dels meus pares que ha seguit a Dylan de forma intermitent al llarg dels anys. Quan li vaig preguntar si havia vist la pel·lícula em va dir que sí, i que li havia agradat molt.
Jo em referia al biopic d'ara fa poc menys d'un any, el de James Mangold i Timothée Chalamet, però de seguida em vaig adonar que aquests dos noms no li sonaven de res. Per aquell senyor, parlar de la pel·lícula de Dylan era parlar de "Pat Garrett and Billy The Kid" del mestre Sam Peckinpah. I només per això, jo em declaro fan seu des d'ara mateix.
Durant el col·loqui posterior a la xerrada, aquell home em va preguntar per la relació de Dylan amb Johnny Cash i Kris Kristofferson. I això em va fer una il·lusió brutal, perquè per mi Dylan no és una finalitat en ell mateix, sinó una baula, qui sap si l'últim gran difusor i preservador, de tot un bagatge i de tota una tradició musical que el precedeixen i dels quals ell mateix és part essencial.
Durant la conversa amb aquell senyor li vaig recomanar "A Complete Unknown", és clar que sí. De la mateixa manera que recomano a tots els fans de Chalamet que es donin el gustàs de descobrir a Peckinpah, a Kristofferson, a Cash, a Jimmie Rodgers, a Hank Williams, a Charlie Patton, a Memphis Minnie i a Buddy Holly. Noms importants, tots ells, per entendre la cosa dylaniana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada