C2C: Noeline Hofmann

NOELINE HOFMANN

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

7 de març de 2026

La canadenca Noeline Hofmann obrint la segona jornada del festival C2C (Country to Country) a Rotterdam. Cançons amb gust de terra endins, i una veu que convida a seguir-la de prop. Molt oportuna, la seva revisió del "Big River" de Johnny Cash. Emocionants, pistes de la mida de "Purple Gas".

El violí d'Uncle Jimmy Thompson

OPRY 100th ANNIVERSARY SHOW

Opry House, Nashville

28 de novembre de 2025

El concert del centenari del Grand Ole Opry ha començat amb Ricky Skaggs tocant "Tennessee Wagoner", la mateixa cançó amb què Uncle Jimmy Thompson va inaugurar el programa el 28 de novembre de 1925, amb el mateix violí que aquest va fer servir aleshores.

Skaggs té 71 anys i és un d'aquells músics que poden presumir d'haver fet pràcticament tot allò que un músic pot arribar a fer. Des d'aquesta matinada és també l'únic músic que ha tocat el violí de Thompson en un moment tan assenyalat com el centenari de l'Opry –una cosa que només passa un cop a la vida, literalment-.

Un altre moment que m'ha semblat molt emocionant, ha estat l'actuació de Charlie McCoy. 84 primaveres a l'esquena, les mateixes que compta Bob Dylan, qui segons la llegenda va optar per gravar "Blonde on Blonde" a Nashville influït pel mateix McCoy –per qui no l'acabi d'ubicar, ell va traçar aquella línia de guitarra a "Desolation Row", tot i ser harmonicista-.

McCoy també ha fet tot allò que un músic pot arribar a fer en aquesta vida. Ha gravat amb Elvis Presley, George Jones, Chet Atkins, Loretta Lynn i Rodney Crowell, entre molts altres. La seva carrera enllaça Dylan amb Barbara Mandrell. Aquesta matinada ha tocat "Orange Blossom Special" tal com el va estampar el 1965 al disc homònim de Johnny Cash.

També ha estat un momentàs veure tot el 'cast' del concert cantant "Wabash Cannonball" a les ordres de Marty Stuart. I "Who's Gonna Fill Their Shoes", el clàssic de George Jones, amb fotografies d'icones com el mateix Jones o Hank Williams projectades en una pantalla (qui conegui la història de Williams amb l'Opry, entendrà el simbolisme de tot plegat).

Finalment, m'ha encantat escoltar Mandy Barnett cantant "Crazy", l'estàndard escrit per Willie Nelson i popularitzat per Patsy Cline. No hi ha aportat res de nou, ni falta que feia. De vegades no cal reinventar la sopa d'all ni redescobrir la roda. De vegades n'hi ha prou fent justícia a aquelles cançons que ens precedeixen i que ens sobreviuran. Barnett se n'ha sortit molt bé, i amb la seva actuació ha fet honor a l'esperit de l'Opry.

El concert s'ha retransmès en directe a través de les ones de WSM Radio i també l'hem pogut seguir via streaming, però ja no està disponible en cap plataforma. M'agrada que sigui així. En un món que ho vol tot a qualsevol hora i a l'abast d'un clic, m'agrada que l'Opry mantingui unes dinàmiques, diguem-ne, més pausades, i que ens convidi a esperar amb candeletes la publicació del disc i la pel·lícula de rigor.

Foto: Grand Ole Opry.

Johnny Cash cantant en una església

Aquesta tarda he anat a visitar l'església de St Anne, a la ciutat de Cork. Quan hi he arribat sonava Johnny Cash per la megafonia. Cantant una nadala, d'acord, però he escoltat la veu de Johnny Cash sortint de dins d'una església, i això no té preu.

Quan marxava de l'església m'he creuat amb una dona de l'edat de la meva mare que, sense conèixer-me de res, m'ha saludat i m'ha donat conversa, en una clara mostra d'aquella hospitalitat tan pròpia dels irlandesos.

Sense saber ben bé com, hem acabat parlant de música. De Joan Baez, a qui ella va veure en directe dos anys abans de néixer jo. D'Emmylou Harris, a qui té previst veure per primer cop en un escenari quan toqui a Dublín l'any vinent.

De Willie Nelson, encara en actiu amb 92 primaveres a l'esquena (aquí he estat jo qui ha explicat batalletes força recents). I de Bob Dylan, que actuarà demà a Killarney. Ella es va quedar sense entrada quan es van posar a la venda, jo vaig tenir més sort.

El cas és que avui he escoltat a Johnny Cash en una església, i a continuació he tingut una conversa melòmana d'allò més entretinguda amb una desconeguda a peu de carrer a Irlanda. Aquestes coses, deia, no tenen preu.

Cork, 22 de novembre de 2025.

Like Dylan in the Movies

Ahir, abans de fer la xerrada sobre Bob Dylan a Sant Fruitós de Bages, vaig estar parlant amb un dels assistents a l'acte, un home de l'edat dels meus pares que ha seguit a Dylan de forma intermitent al llarg dels anys. Quan li vaig preguntar si havia vist la pel·lícula em va dir que sí, i que li havia agradat molt.

Jo em referia al biopic d'ara fa poc menys d'un any, el de James Mangold i Timothée Chalamet, però de seguida em vaig adonar que aquests dos noms no li sonaven de res. Per aquell senyor, parlar de la pel·lícula de Dylan era parlar de "Pat Garrett and Billy The Kid" del mestre Sam Peckinpah. I només per això, jo em declaro fan seu des d'ara mateix.

Durant el col·loqui posterior a la xerrada, aquell home em va preguntar per la relació de Dylan amb Johnny Cash i Kris Kristofferson. I això em va fer una il·lusió brutal, perquè per mi Dylan no és una finalitat en ell mateix, sinó una baula, qui sap si l'últim gran difusor i preservador, de tot un bagatge i de tota una tradició musical que el precedeixen i dels quals ell mateix és part essencial.

Durant la conversa amb aquell senyor li vaig recomanar "A Complete Unknown", és clar que sí. De la mateixa manera que recomano a tots els fans de Chalamet que es donin el gustàs de descobrir a Peckinpah, a Kristofferson, a Cash, a Jimmie Rodgers, a Hank Williams, a Charlie Patton, a Memphis Minnie i a Buddy Holly. Noms importants, tots ells, per entendre la cosa dylaniana.

75 anys del Memphis Recording Service

Avui fa 75 anys que Sam Phillips va obrir el Memphis Recording Service al 706 d'Union Avenue, a Memphis, Tennessee. El març de 1951, Ike Turner i Jackie Brenston hi van gravar "Rocket 88", senzill publicat per Chess Records de Chicago que sol assenyalar-se com el primer rock'n'roll de la història.

A partir de 1952, Phillips va operar des del mateix local amb el seu propi segell discogràfic, Sun Records, que tenia en cartera figures com B.B. King o Billy "The Kid" Emerson.

El juliol de 1954, l'estudi va esdevenir el bressol d'allò que s'anomenaria rockabilly de la mà d'Elvis Presley. Tota la resta és història, i l'han escrit noms com els de Carl Perkins, Johnny Cash, Charlie Feathers o Jerry Lee Lewis.

A la imatge, la façana de l'actual Sun Studio fotografiada l'any passat.

Jimmy Carter (1924-2024)

Dylan i Carter - Foto Getty Images.

Ha mort Jimmy Carter, l'expresident dels Estats Units que comptava a Bob Dylan i Willie Nelson entre els seus amics. La seva figura representava tots aquells valors que la política (no només la nord-americana) ha perdut durant les últimes dècades. El 2020 es va estrenar "Rock & Roll President", un documental que repassava la seva relació amb Nelson i Dylan però també amb Johnny Cash, Allman Brothers i Paul Simon, entre d'altres. De tant en tant m'agrada recuperar aquest fragment on Dylan parla de Carter tot citant la lletra d'una de les millors cançons de Lynyrd Skynyrd –"Simple Man", ni més ni menys-.

The whirlwind is in the thorn tree

The whirlwind is in the thorn tree

It's hard for thee to kick against the pricks

In measured hundredweight and penny pound

When the man comes around

(Johnny Cash)

Les Franqueses del Vallès, desembre de 2024.

Adéu a J.D. Souther i Billy Edd Wheeler

J.D. Souther

Ha mort J.D. Souther, figura de pes del country rock i el soft rock més genuïnament californians. Coautor d'algunes de les peces més reconeixibles dels catàlegs dels Eagles i Linda Ronstadt, també va brillar pel seu compte amb perles com aquest "You're Only Lonely".

També ha mort Billy Edd Wheeler, veterà del country i del folk, coautor de peces com aquest "Jackson" que la gran majoria hem conegut de la mà de Johnny Cash i June Carter. També porten la seva firma "High Flying Bird" i "Coward of the County", popularitzades per Judy Henske i Kenny Rogers respectivament.

Tommy Cash (1940-2024)

Ha mort Tommy Cash a l'edat de 84 anys, quan tot just veníem de commemorar el 21è aniversari del traspàs del seu germà (sí, Johnny Cash). Veterà de la banda de Hank Jr., entre finals dels 60 i principis dels 70 va obtenir un cert ressò pel seu compte amb senzills com "Six White Horses", de 1969, dedicat a la memòria de John F. Kennedy, Robert F. Kennedy i Martin Luther King.

21 anys sense Johnny Cash

Avui fa 21 anys que va morir Johnny Cash. Aquesta és la seva tomba al cementiri de Hendersonville, Tennessee. La fotografia és del març passat.

I wear it for the sick and lonely old

For the reckless ones whose bad trip left them cold

I wear the black in mournin' for the lives that could have been

Each week we lose a hundred fine young men

Hear the trumpets, hear the pipers

"Hear the trumpets, hear the pipers
One hundred million angels singin'
Multitudes are marchin' to the big kettledrum
Voices callin', voices cryin'
Some are born and some are dyin'
It's alpha and omega's kingdom come"
(Johnny Cash)

Les Franqueses del Vallès, agost de 2024.

Big River. Memphis, Tennessee.

I taught the weeping willow how to cry

And I showed the clouds how to cover up a clear blue sky

And the tears that I cried for that woman are gonna flood you, big river

And I'm gonna sit right here until I die

(Johnny Cash)

Memphis, Tennessee, març de 2024.

Johnny & June

Aquesta tarda he anat a veure Johnny Cash i June Carter a Hendersonville, Tennessee (també a Mother Maybelle, Anita Carter, Luther Perkins i Merle Kilgore, que són enterrats allà mateix). M'he passat una bona estona contemplant en silenci les seves tombes. Després he agafat una pua de guitarra que havia portat a sobre des de feia molts anys i que solia utilitzar de tant en tant per tocar cançons de l'Home de Negre, i l'he deixat sobre la seva làpida. En acabat he aspirat profundament i m'he posat a plorar. Perquè aquesta tarda m'he adonat que no seria qui soc ni hauria viscut com he viscut, si no hagués escoltat les cançons de Johnny Cash durant tota una vida. La meva, ni més ni menys. La música, diguin el que diguin, va de coses com aquesta.

En un honky tonk de Nashville

Música en directe en un honky tonk del centre de Nashville. L'escena no m'hauria semblat excepcional, si no fos perquè eren les 11 del matí d'un dilluns, i TOTS els locals de la zona tenien alguna banda tocant en un escenari.

La fotografia l'he fet al Legends, al costat del Ryman Auditorium. Tan bon punt he entrat, un dels músics ha vist la meva samarreta de Johnny Cash i la banda m'ha dedicat "Man in Black". És el títol de la cançó que surt a la mateixa samarreta.

S'ha de ser refotudament bo, i s'han d'haver estudiat (i assajat) moltes cançons, per poder fer una cosa així. Els músics que he vist actuar aquest matí ho eren, de bons, i no els queien els anells a l'hora d'actuar per propines en un bar on, les coses com siguin, el públic era generós. Quan han acabat de tocar els he demanat el nom del grup, i m'han dit que encara no en tenien.

Tot plegat m'ha recordat que jo vinc d'un país on qualsevol gamarús amb unes quantes visualitzacions a TikTok es considera artista, on hi ha grups que venen samarretes amb els seus noms logotipats abans fins i tot d'haver actuat en directe, i on abunden els genis torturats que no poden "fer cultura" si no els cau una subvenció del cel.

D'altra banda, Nashville no té ni molt menys la quantitat ni el volum de macrofestivals que tenim a Barcelona, però en canvi els músics que es formen a la ciutat disposen d'un circuit de sales inabastable on anar a tocar. I aquestes sales, pel que tinc entès, solen omplir-se cada dia. Petits grans detalls que importen.

Emotiu comiat a Shane MacGowan

El fèretre de Shane MacGowan, i els seus familiars ballant "Fairytale of New York".

Quan un context determinat pot arribar a redefinir tota una cançó. Nick Cave interpretant "A Rainy Night in Soho", ahir a la tarda a Tipperary durant el funeral de Shane MacGowan (1957-2023). La manera com en va cantar els dos primers versos. La pausa entre "I've been loving you" i "long time". La forma com el seu rostre gairebé es va trencar després de pronunciar "Down all the years, down all the days".

L'última estrofa amb la lletra alterada per l'ocasió: “Now this song is over / We’ll never find out what it means”. I tot el que implicava ahir aquell "You are the measure of my dreams". Cave no estava versionant una cançó dels Pogues amb caràcter gairebé definitiu. Li estava dient adeu a un bon amic. Hi ha una línia invisible que va directa d'aquí al "Hurt" de Nine Inch Nails revisat ara fa cosa de dues dècades per un crepuscular Johnny Cash.

El comiat del cantant dels Pogues –que es va poder seguir en streaming- va ser emocionant i emotiu, i ho va ser per moltes raons. L'actuació de Cave en va ser una. També el moment en què la família del difunt es va aixecar a ballar "Fairytale of New York", interpretada pels Pogues amb Glen Hansard i Lisa O'Neill. Tots els funerals (tots!) haurien de ser així.

Mis segle sense Sister Rosetta Tharpe

Sister Rosetta Tharpe (1915-1973), fotografiada el 1938 per James J. Kriegsmann.

Per molt que certes veus insisteixin que el rock'n'roll és la música del Diable, el cert és que aquest no s'entendria sense la influència de figures com Sister Rosetta Tharpe, morta avui fa 50 anys a causa d'un atac de cor. Vocalista prodigiosa, visionària de la guitarra elèctrica i llegenda del gòspel, el seu estil es pot considerar precursor de discursos com els dels pioners del rock o el de la primera onada del rhythm & blues britànic.

Nascuda el 1915 a Cotton Plant, Arkansas, a partir de la dècada dels anys 30 va esdevenir una de les grans referents de la música espiritual. Malgrat les crítiques d'alguns sectors conservadors, no va dubtar a l'hora d'acostar-se a registres com el jazz o el propi rhythm & blues, i va ser una de les primeres guitarristes en utilitzar la distorsió de forma habitual. "El rock'n'roll és simplement rhythm & blues accelerat. Jo ho he estat fent des de sempre", va declarar una vegada. I no li faltava raó.

Elvis Presley, Little Richard, Johnny Cash, Bob Dylan, Aretha Franklin, Mavis Staples i tants altres l'han arribat a citar com a influència. El seu llegat, una discografia pràcticament inabastable, i un arxiu d'actuacions tan memorables com la que va fer a l'andana d'una estació de tren a Manchester el 7 de maig de 1964, en una de les aturades d'una gira britànica on compartia cartell amb Muddy Waters. Mig segle sense una figura capital de la música moderna.

Dues dècades sense Johnny Cash

Johnny Cash (1932-2003).

Es commemoren avui 20 anys de la mort de Johnny Cash. L'Home de Negre. La llegenda de la música nord-americana que va fer servir el seu art per donar veu a qui no en tenia. La icona del country –i del primer rockabilly- que va influir a incomptables generacions de músics i compositors de tota mena d'estils. Un dels exponents més essencials del catàleg de Sun Records, la trajectòria del qual enllaça la generació d'Elvis Presley i Sam Phillips –qui havia traspassat tan sols un mes abans- amb l'era alternativa de la mà de Rick Rubin. Pel camí, actuacions llegendàries en presons, duets amb Bob Dylan, descensos als inferns, la redempció i una intensa història d'amor –amb tot el que implica aquest concepte i sense sobredosi de sucre- amb June Carter –qui també havia mort aquell mateix 2003-. I és clar, un cançoner canònic com ell sol. Dues dècades sense un dels més grans.

Dues dècades sense Sam Phillips

Sam Phillips (1923-2003).

Si el passat mes de gener celebràvem el centenari de Sam Phillips, avui commemorem el 20è aniversari de la mort –a l'edat de 80 anys- del fundador de Sun Records i del Memphis Recording Service –posterior Sun Studio-. Va produir la que es considera com la primera cançó de rock'n'roll, "Rocket 88" (1951) de Jackie Brenston and His Delta Cats –que en realitat eren els Kings of Rhythm d'Ike Turner-. També va supervisar la gènesi d'allò que anomenem rockabilly com a productor (i descobridor) d'Elvis Presley, Carl Perkins, Jerry Lee Lewis i Johnny Cash, entre molts altres.

Crear a partir de la fe

Cimitero Monumentale, Milà, juliol de 2023.

Sempre m'ha agradat passejar pels cementiris. Petits grans oasis on sol regnar aquella pau que els mortals tendim a reservar paradoxalment als difunts. I sempre m'ha atret l'art funerari, entès com tot aquell conjunt d'obres pensades per preservar –i enaltir- la memòria dels que ja no hi són.

No soc religiós, però em fascinen totes aquelles expressions artístiques que s'inspiren en la religió i en l'espiritualitat. Potser sigui justament el fet de no creure en allò que els creients anomenen la salvació, la meva convicció que un cop m'hagi mort se'm menjaran els cucs i s'haurà acabat el bròquil, el que em permet admirar el do de qui crea a partir d'una fe que jo soc incapaç de comprendre.

De Miquel Àngel decorant la Capella Sixtina, a Blind Willie Johnson i el seu blues de ressons bíblics. Del Cant de la Sibil·la, al gòspel de Hank Williams, Elvis Presley i Johnny Cash. De les tombes i panteons dels cementiris de Milà, París, Nova York, Barcelona o Buenos Aires, a Sinéad O'Connor revisant el cançoner cristià de Bob Dylan. Precisament, arran del traspàs d'aquesta última he estat pensant molt en conceptes com la mort, la fe, la religió o l'espiritualitat.

Sinéad O'Connor va escandalitzar l'opinió pública tot estripant una fotografia del Papa en prime time. Però al mateix temps hi havia molta més espiritualitat en la seva lectura d'"I Believe in You", que no pas en cap sermó de missa de 12. "I Believe in You", el títol ho diu tot, era justament la cançó amb què O'Connor tenia previst retre homenatge a Dylan la mateixa nit en què els partidaris del Papa la van fer sortir plorant de l'escenari. Quines coses, oi?

Willie Nelson amb Snoop Dogg

Snoop Dogg i Willie Nelson, el passat 29 d'abril al Hollywood Bowl.

Va passar fa una setmana al Hollywood Bowl de Los Angeles. L'etern Willie Nelson celebrava el seu 90è aniversari amb un concert especial que va comptar amb la participació de nombrosos convidats. Un d'ells va ser Snoop Dogg, que va sortir a cantar aquell himne a la marihuana que és "Roll Me Up and Smoke Me When I Die" a duet amb el mateix Nelson. Si el texà celebrava 90 primaveres passant-se tan bé com el primer dia fent música, el raper californià es fumava un porro i cantava country com si ho hagués fet tota la vida –al seu senzill de 2008 "My Medicine", dedicat a Johhny Cash, ja hi havia col·laborat Nelson, i ell mateix ja havia cantat amb Nelson a la versió original de "Roll Me Up...", inclosa a l'àlbum "Heroes" de 2012-. No és que l'un i l'altre hagin ensorrat cap barrera entre el country i el hip hop. En el fons, tot ve d'allà mateix. Poden veure l'actuació a Youtube.