Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sam Peckinpah. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sam Peckinpah. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 de novembre del 2025

Like Dylan in the Movies


Ahir, abans de fer la xerrada sobre Bob Dylan a Sant Fruitós de Bages, vaig estar parlant amb un dels assistents a l'acte, un home de l'edat dels meus pares que ha seguit a Dylan de forma intermitent al llarg dels anys. Quan li vaig preguntar si havia vist la pel·lícula em va dir que sí, i que li havia agradat molt.

Jo em referia al biopic d'ara fa poc menys d'un any, el de James Mangold i Timothée Chalamet, però de seguida em vaig adonar que aquests dos noms no li sonaven de res. Per aquell senyor, parlar de la pel·lícula de Dylan era parlar de "Pat Garrett and Billy The Kid" del mestre Sam Peckinpah. I només per això, jo em declaro fan seu des d'ara mateix.

Durant el col·loqui posterior a la xerrada, aquell home em va preguntar per la relació de Dylan amb Johnny Cash i Kris Kristofferson. I això em va fer una il·lusió brutal, perquè per mi Dylan no és una finalitat en ell mateix, sinó una baula, qui sap si l'últim gran difusor i preservador, de tot un bagatge i de tota una tradició musical que el precedeixen i dels quals ell mateix és part essencial.

Durant la conversa amb aquell senyor li vaig recomanar "A Complete Unknown", és clar que sí. De la mateixa manera que recomano a tots els fans de Chalamet que es donin el gustàs de descobrir a Peckinpah, a Kristofferson, a Cash, a Jimmie Rodgers, a Hank Williams, a Charlie Patton, a Memphis Minnie i a Buddy Holly. Noms importants, tots ells, per entendre la cosa dylaniana.

dijous, 13 de juliol del 2023

50 anys de "Pat Garrett & Billy the Kid"


La crítica el va castigar al seu moment. Un fet comprensible tenint en compte que no es tractava d'un àlbum convencional sinó d'una banda sonora, i que com a tal requeria un format propi alhora que atorgava al seu autor certes llicències i certes llibertats que fins aleshores no s'havia permès a l'estudi –i parlem d'algú que s'ha caracteritzat per haver fet sempre i seguir fent a data d'avui allò que li dona la gana, i només faltaria que hagués de ser d'una altra manera-. En tot cas, el temps li ha acabat donant la raó de forma incondicional.

Avui fa 50 anys que Bob Dylan va publicar "Pat Garrett & Billy the Kid" (1973), banda sonora de la pel·lícula del mateix títol dirigida per Sam Peckinpah –estrenada un parell de mesos abans-, western crepuscular i revisionista on el de Duluth actuava en un repartiment encapçalat per James Coburn i Kris Kristofferson. Parlem de l'àlbum de la totèmica i eterna "Knockin' on Heaven's Door", però també d'instrumentals tan preciosos com "Cantina Theme (Workin' for the Law)" o "Turkey Chase" –amb aquell deliciós aire hillbilly que avançava per l'esquerra a tota la generació del country rock-. També de les tres variacions del tema "Billy".

Com a curiositat, Dylan va deixar gravades diverses maquetes de temes inacabats durant les sessions de l'àlbum, Dues d'aquelles peces van ser recuperades i completades dècades més tard per Old Crow Medicine Show, que van acreditar el de Duluth com a coautor. Es tracta de "Rock Me Mama", rebatejada com a "Wagon Wheel" i inclosa al debut homònim del grup (2004), i de "Sweet Amarillo", inclosa a "Remedy" (2014). Encara com a curiositat, el bateria de la mateixa banda, Jerry Pentecost –qui encara no formava part del grup al moment de gravar aquests àlbums- és l'actual bateria de Dylan al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour.

diumenge, 3 d’abril del 2022

C.W. McCall (1928-2022)

C.W. McCALL

(1928-2022)

Probablement no sigui recordada com la pel·lícula més rodona del sempre genial Sam Peckinpah, però no per això deixa de ser molt més que entranyable. "Convoy" (1978), la història d'un grup de camioners que formen una caravana per anar a defensar un dels seus davant d'un despòtic sheriff, amb Kris Kristofferson i Ali MacGraw al volant, i amb la cançó homònima que havia inspirat el film com a peça central de la banda sonora. Un single publicat el 1975 on el seu autor, C.W. McCall –nom artístic de William Dale Fries Jr.-, narrava justament la història –fictícia- d'una caravana de camions que recorria els Estats Units protestant contra tota una sèrie de regulacions governamentals del trànsit rodat a l'època.

"Convoy", la cançó, és un clàssic d'aquell fascinant subgènere de la música country que és el truck-driving country. Cançons sobre camioners, compostes per a camioners i servides a punt de sortir a la carretera. McCall en va ser un dels grans exponents a partir de la dècada dels 70 –l'havien precedit figures sovint més reivindicades com Dave Dudley o Red Simpson-. A més de "Convoy", al seu catàleg hi figuren perles com "Wolf Creek Pass", "Four Wheel Drive", "Roses for Mama" o "Black Bear Road". Ha mort a l'edat de 93 anys, víctima d'un càncer. Fa tan sols un parell de mesos, va autoritzar l'ús de la seva cançó més reconeguda a les manifestacions del Freedom Convoy que protestava contra les restriccions sanitàries i la discriminació de les persones no vacunades al Canadà.

dissabte, 23 d’octubre del 2021

"Let Him Go" (2020)

Lane i Costner en un fotograma de 'Let Him Go'.

El context pandèmic va fer passar força desapercebuda –i és una llàstima- l'estrena de "Let Him Go" (2020), darrer llargmetratge d'un Thomas Bezucha que rarament havia arribat a brillar amb tanta intensitat darrere la càmera com en aquesta pel·lícula basada en la novel·la homònima de Larry Watson. Una cinta que comença com un drama de naturalesa colpidora i acaba desembocant en un thriller essencialment violent, evocador fins a un cert punt –i salvant distàncies- d'un referent del gènere com és "Straw Dogs" (1971).

Com el film de Sam Peckinpah, "Let Him Go" situa l'acció en un entorn natural i paisatgístic de somni, en aquest cas el Midwest nord-americà de principis dels 60. I com la cinta en qüestió, la història que ens ocupa acaba convertint aquest entorn rural en un claustrofòbic infern per a la parella protagonista, un matrimoni de la tercera edat –el tàndem que formen Kevin Costner i Diane Lane- que es proposa rescatar el seu nét de mans de la seva nova família política, un clan mafiós encapçalat per una matriarca, Blanche Weboy –fantàstica Lesley Manville-, que té tots els mèrits per esdevenir una antagonista de culte.

La pel·lícula oscil·la entre la road movie de caire dramàtic –la primera part és un evocador recorregut per la immensitat dels paratges de Montana i Dakota del Nord- i el thriller més incòmode, inquietant i, sí, violent –l'escena del motel i la forma com altera els esdeveniments-. Genera tensió a mida que avança el metratge i tan sols es desinfla momentàniament en un clímax final que no està mal resolt però ve a recordar que Bezucha no és Peckinpah. Menja a part el personatge de Peter Dragswolf (Boo Boo Stewart), la història personal del qual posa sobre la taula el drama dels amerindis nord-americans.