Ha mort Raul Malo, la veu dels Mavericks. Amb tot el que implica aquest concepte, la veu, quan parlem d'un llegat com el que deixa la banda de Florida. El d'una obra on tant ressonen Roy Orbison i Waylon Jennings, com les orquestres de ball que enllaçaven Nova York i l'Havana en temps potser no millors però sí més entranyables.
Durant tres dècades i mitja, The Mavericks han estat una d'aquelles bandes de música d'arrel nord-americana que no han tingut mai por de celebrar tota la diversitat i tota la riquesa que implica tal definició. Partint del country d'estètica neotradicionalista, han acabat abraçant registres que van del rhythm & blues al tex-mex i del soul als ritmes caribenys.
Que tot plegat ho hagin fet sense perdre mai de vista la coherència discursiva ni l'art sublim de compondre cançons memorables, denota aquell ofici que es troba a l'abast de tan pocs. Per si algú s'ho ha preguntat mai, la música mestissa és això, i no totes les horterades amb regust de kalimotxo ranci que solen petar-ho per festa major.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada