Raul Malo (1965-2025)

Ha mort Raul Malo, la veu dels Mavericks. Amb tot el que implica aquest concepte, la veu, quan parlem d'un llegat com el que deixa la banda de Florida. El d'una obra on tant ressonen Roy Orbison i Waylon Jennings, com les orquestres de ball que enllaçaven Nova York i l'Havana en temps potser no millors però sí més entranyables.

Durant tres dècades i mitja, The Mavericks han estat una d'aquelles bandes de música d'arrel nord-americana que no han tingut mai por de celebrar tota la diversitat i tota la riquesa que implica tal definició. Partint del country d'estètica neotradicionalista, han acabat abraçant registres que van del rhythm & blues al tex-mex i del soul als ritmes caribenys.

Que tot plegat ho hagin fet sense perdre mai de vista la coherència discursiva ni l'art sublim de compondre cançons memorables, denota aquell ofici que es troba a l'abast de tan pocs. Per si algú s'ho ha preguntat mai, la música mestissa és això, i no totes les horterades amb regust de kalimotxo ranci que solen petar-ho per festa major.

Flaco Jiménez (1939-2025)

Ha mort Flaco Jiménez, l'acordionista que va ser (gairebé) a tot arreu, deixant al seu pas una inequívoca petjada de deliciós regust tex-mex. Un d'aquells músics que en tenien prou amb les notes justes per redefinir cançons senceres. Escoltin-lo amb els Mavericks a "All You Ever Do Is Bring Me Down", o amb els Rolling Stones a "Sweethearts Together" –una de les perles d'aquell "Voodoo Lounge" (1994) que caldria reivindicar més sovint-. Escoltin les seves col·laboracions amb Ry Cooder, o tornin a les discografies dels Texas Tornados i Los Super Seven, bandes de les quals va ser pilar mestre. I és clar, no s'oblidin de tota l'extensa discografia que deixa signada amb el seu nom i que explica tota sola part de l'adn musical del gran estat de Texas.

Eduardo Izquierdo entrevista Raul Malo (The Mavericks)

De vegades penso que el periodisme musical hauria de ser una mica més com l'entrevista d'Eduardo Izquierdo a Raul Malo, líder de The Mavericks, publicada el passat mes d'octubre per Ruta 66. La conversa venia motivada per l'edició de l'últim àlbum de la banda de Florida, "En Español" (2020), obra notable que malgrat tot no va convèncer el periodista, tal i com havia deixat clar ell mateix en una crítica en una edició prèvia de la pròpia revista. L'entrevista, per tant, defuig aquell to de massatge tan habitual a la premsa musical (especialitzada o no) per confrontar l'opinió de qui la signa amb els arguments de qui ha vingut a defensar la seva última obra. Amb fermesa però sense deixar de banda l'elegància ni faltar al respecte del seu interlocutor, Izquierdo fiscalitza l'últim llançament dels Mavericks mentre Malo respon cada pregunta de forma serena i amb la mateixa elegància. Bona feina, la de tots dos.

The Mavericks - "En Español" (2020)

Si entenem el so Americana com aquell ampli ventall de gèneres i estils que tracen l'adn de la música d'arrel nord-americana, hi ha tota una sèrie d'essències i accents llatins que bé podrien acomodar-s'hi sense por de grinyolar. No s'entendrien, per exemple, gèneres com el country o el rock'n'roll sense la influència que han rebut de l'altre costat de la frontera mexicana, ni el jazz sense la seva constant interacció amb els ritmes d'origen caribeny. Ho saben prou bé els components de The Mavericks i especialment el seu vocalista, Raul Malo, que al llarg de les passades tres dècades han passat d'abanderar els corrents més renovadors del country a esdevenir il·lustres ambaixadors del fet llatí a la pròpia òrbita Americana.

"En Español" (2020, Mono Mundo Recordings) és el primer disc que enregistren íntegrament en castellà, i també l'obra on més deixen aflorar la seva ascendència llatina. Hi ressonen les arrels cubanes de Malo, però també aquells repunts fronterers que sempre han connectat la banda de Florida amb l'estètica tex-mex. Un registre que es troba a anys llum dels postulats neotradicionalistes de "From Hell to Paradise" (1992), i que potser descol·locarà part de la seva parròquia més veterana però sens dubte referma el caràcter mestís i la vocació global d'una banda a qui les etiquetes mai han acabat de definir.

Publicat a menys d'un any del disc de versions "Play the Hits" (2019), aquest nou plàstic es compon majoritàriament d'estàndards tan reconeguts com "La Sitiera", "Sabor a mí" o "Cuando me enamoro", interpretats des d'un respecte gairebé reverencial envers els originals però també des del prisma sempre fresc i regenerador de Malo i companyia. Menció a part mereixen quatre títols d'autoria pròpia –"Recuerdos", "Mujer", "Pensando en ti" i un "Poder vivir" amb mètrica jamaicana- que bé podrien passar per joies perdudes d'un catàleg on conflueixen tradicions com la ranxera o el bolero.

Que els Mavericks siguin capaços d'abordar aquests llenguatges amb la mateixa solvència i el mateix ofici amb què al seu dia van invocar esperits com els de Hank Williams o Buck Owens ofereix una lleugera idea de tot el recorregut efectuat per aquesta gent al llarg de les passades tres dècades. "En Español" és un nou pas endavant. També una festa que mereixeria ser celebrada en directe, amb la banda a l'escenari i el respectable ballant a la mínima distància possible. En mala època ha sortit del forn, sí, però quina forma més oportuna d'alegrar-nos aquests dies tan grisos que ens ha tocat viure.

The Mavericks - "Play the Hits" (2019)

Si una cosa ha definit en bona mesura l'obra de The Mavericks al llarg de gairebé tres dècades de trajectòria, més enllà del caràcter mestís i permeable del seu repertori, ha estat sens dubte el fet de transmetre com de bé s'ho passen els de Miami interpretant el citat cançoner. I això és exactament el que tornen a fer Raul Malo i companyia en aquest flamant "Play the Hits" (2019) on es dediquen a versionar al seu aire tot un seguit de títols aliens que d'alguna manera formen part de l'imaginari de la música tradicional nord-americana. Tota una bateria de clàssics que van del "Hungry Heart" d'Springsteen a l'"Are You Sure Hank Done It this Way" de Waylon Jennings passant pel "Don't Be Cruel" d'Elvis Presley o el "Blue Eyes Crying in the Rain" de Willie Nelson, filtrats a través d'un discurs tan ric en registres com en matisos, i on el country de tota la vida alterna una vegada més amb llenguatges com els del rhythm & blues o les essències mexicanes i caribenyes –atenció als aires jamaicans amb què arrodoneixen el citat "Hungry Heart"-.

The Mavericks - "Brand New Day" (2017)

Un concepte perillós d'invocar, el de mestissatge musical. En primer lloc, perquè tots els gèneres i varietats de la música popular són fruit del mestissatge de diferents cultures i les seves respectives tradicions. I en segon lloc, perquè en països com el nostre el concepte de torn sembla haver esdevingut un eufemisme per a definir les imitacions mediocres de La Troba Kung-Fú. Sigui com sigui, si ens obstinem a parlar de música mestissa hauríem de fer un passadís d'honor als Mavericks. Els de Miami porten gairebé tres dècades traçant sense despentinar-se tota mena de ponts entre la tradició nord-americana i un ampli ventall de sonoritats procedents de l'òrbita llatina. Aquest "Brand New Day" (2017) l'enceten i l'acomiaden els aires norteños de "Rolling Along" i "For the Ages", respectivament. Entre un tall i l'altre hi trobem pop crepuscular d'èpica royorbisoniana ("Brand New Day"), soul jazz d'elevadíssima temperatura ("Easy as It Seems") i rhythm & blues amb patrons jamaicans ("Ride with Me"). El conjunt de l'àlbum navega per coordenades similars a les dels seus precedessors més immediats, "In Time" (2013) i "Mono" (2015), sense arribar-ne a assolir les cotes d'inspiració però refermant la bona salut creativa de Raul Malo i companyia.

Mestissatge amb totes les lletres

THE MAVERICKS

Razzmatazz 2, Barcelona

29 de juny de 2015

Poques bandes amb dues dècades i mitja de trajectòria poden presumir d'haver citat tres registres musicals diferents durant els primers quinze minuts d'un concert, i molt menys d'haver-ho fet des del seu repertori més recent. Deixant de banda els vuit anys d'absència previs a la gira de reunió de 2012, The Mavericks és una d'aquestes bandes. La nit passada i en tan sols tres temes, tots ells procedents de "Mono" (2015), els de Miami es van passejar al seu aire pels ritmes cubans -la inicial "All Night Long"-, el rocksteady -"Summertime (When I'm with You)"- i el jump blues -"Stories We Could Tell"-. La temperatura de la sala s'elevava per moments, i això que no havien transcorregut ni tan sols quinze dels 130 minuts que duraria l'actuació. Vaja, que tot plegat havia estat un aperitiu. Tot seguit caurien més peces recents -fins i tot es van acomiadar amb "(Waiting for) The World to End"-, clàssics inevitables -"Dance the Night Away", "All You Ever Do Is Bring Me Down", "Foolish Heart"-, perles que brillen en la foscor -"Back In Your Arms Again" o una eufòrica "As Long as Theres's Loving Tonight"- i versions de tòtems com Don Gibson -"Sweet Dreams", interpretada per Raul Malo en solitari- o Sir Douglas Quintet -"She's About a Mover"-. Tot això, amb la formació bàsica augmentada per un acordió, un contrabaix i una secció de vents. I, novament, passejant-se al seu aire per registres com el surf, el tex-mex, el rock'n'roll o, és clar, el country més clàssic. Una revetlla en el millor dels sentits. I la celebració del caràcter mestís d'una de les grans bandes nord-americanes del passat quart de segle. Perquè, no en tinguin cap dubte, el que practiquen els Mavericks és messtissatge musical amb totes les lletres. I al seu costat, allò que s'escolta en determinades capelles de Ciutat Vella -i en tantíssimes festes majors arreu del país- no deixen de ser males còpies de Mano Negra. Que quedi clar.