"Sinners" (2025)

Miles Caton, tocant blues en una escena de 'Sinners'.

He aprofitat aquests dies de Pasqua per visionar l'aclamada i oscaritzada "Sinners" (2025). Feia mesos que la tenia pendent, però no m'hi havia posat fins ara perquè alguna cosa em deia que seria ideal per degustar en plena Setmana Santa, una de les meves èpoques preferides de l'any per capbussar-me en el misteri metafísic del blues primitiu. Doncs bé, la pel·lícula ha superat les meves millors expectatives i no l'he vist una sola vegada, sinó dues, en dies consecutius.

Quan la cinta dirigida per Ryan Coogler ho va petar als Oscars, vaig llegir una crítica que la definia com una barreja de "Crossroads" i "From Dusk Till Dawn". Amb l'immens respecte que em mereixen l'una i l'altra, l'afirmació em va causar un cert neguit que s'acabaria esvaint quan amb prou feines portava vint minuts de visionat. Com tot en aquesta vida, emmarcar una història de vampirs en les pantanoses nits del Delta de Mississippi en temps de la segregació racial, es podia fer bé o es podia fer malament, i Coogler se n'ha sortit amb nota.

Quan la indústria del setè art es debat entre l'efectisme més buit, els 'remakes' i 'reboots' de temporada, i un cinema d'autor cada dia més encantat d'haver-se conegut a ell mateix, el realitzador ens ha recordat que una de les missions de qui es posa darrere de la càmera és o hauria de ser explicar bones històries. Una fita que Coogler ha assolit sense necessitat de descobrir la roda, però tenint clar que la sopa d'all es va inventar ja fa molt de temps. Menció a part mereixen les actuacions de Michael B. Jordan –en un simpàtic doble paper– i un Miles Caton que gairebé es revela com un bluesman de ple dret.

No és cap detall menor, això últim. Perquè, més enllà del fil argumental, "Sinners" m'ha semblat un sentit i molt pertinent homenatge al blues en totes les seves dimensions. Als pioners que li van donar forma entre barraques de fusta i plantacions de cotó en un context en què el color de la pell ho determinava tot, als valents que hi van veure una forma de guanyar diners però també de transmetre tot un llegat cultural altrament invisibilitzat, i a tota l'essència i la immensitat d'una música que Coogler equipara oportunament amb múltiples estils derivats i perifèrics en una escena psicotròpica que diu tot allò que ha de dir.

Finalment –i, aviso, això és gairebé un espòiler–, m'ha encantat l'actuació de Buddy Guy interpretant un vell músic de blues que bé podria ser ell mateix a aquestes altures. Buddy Guy, un d'aquells bluesmen nascuts al Deep South que van emigrar cap al nord i van acabar trobant el seu lloc a les grans ciutats industrials del Midwest. Un dels grans astres del blues de Chicago, i també un dels últims supervivents d'una era gairebé mitològica però alhora tan real com tot el seu llegat. 89 estius suma a l'esquena, i és a punt de tornar a sortir de gira. La immortalitat, pel·lícules de vampirs al marge, la segueix practicant a l'escenari.