Brittney Spencer, telonera de Dylan

El 3 d'agost de 2024 me'n vaig anar fins al Shoreline Amphitheatre de Mountain View, aproximadament una hora al sud de San Francisco, per assistir a una de les dates de l'Outlaw Music Festival Tour, esdeveniment itinerant auspiciat per Willie Nelson, que en aquell tram de la gira comptava com a estrelles convidades amb Bob Dylan i John Mellencamp. Obrint la vetllada, en condició de telonera, va actuar Brittney Spencer, una jove que aleshores tot just començava a fer-se un nom a Nashville, i que de seguida se'm va posar a la butxaca amb un repertori de refrescant country pop amb una bona dosi de soul.

Com si m'hagués tocat la loteria, aquell dia vaig disposar d'un molt bon seient –hi ha ocasions en què els preus dinàmics evolucionen a la baixa, per exemple quan queda una única butaca lliure entre les 10 primeres files–, i vaig poder seguir de molt a prop les quatre actuacions. Vaig arribar al meu lloc just a temps de presenciar l'inici del concert de Brittney Spencer. Quan portava un parell de cançons, vaig distingir una figura que treia el cap darrere del backline. Era Dylan, encaputxat amb aquella dessuadora de color verd que sol portar quan vol anar de paisà, observant l'escenari de manera discreta però molt atenta.

Spencer a Mountain View. Al fons, Dylan, amb caputxa, observant el concert.

Recapitulem. En aquell moment, jo ja havia pogut veure a Dylan en directe en múltiples ocasions, però mai l'havia vist en persona fora de l'escenari. Mai l'havia vist seguint l'actuació d'un altre artista. I, què dimonis, mai a la vida m'hauria imaginat que un bon dia em trobaria l'autor de "Like a Rolling Stone" seguint atentament un concert al qual jo mateix havia assistit de públic. D'allò ja fa gairebé dos anys, i ara llegeixo que aquell dia Dylan va anar al camerino de Brittney Spencer, li va dir que li agradaven les seves cançons, i li va demanar el número de telèfon.

Ella el va escriure a mà en un tovalló de paper i li va donar –sí, li va donar a Dylan un tovalló de paper amb el seu número de telèfon manuscrit, tal com solien fer-se les coses abans que els humans ens acostuméssim a buscar-nos a les xarxes socials–. I, com sol passar en aquests casos, no en va saber mai més res... fins fa unes setmanes, quan va rebre una trucada que la va convidar a sortir de gira amb Dylan aquest estiu. Va dir que sí, i d'aquí a poc més de dos mesos obrirà alguns dels seus concerts als Estats Units com a part d'un cartell que completarà, atenció, Jimmie Vaughan.

Sortir de gira amb Dylan deu ser una experiència de les que et marquen per sempre més. Però no em puc ni imaginar què es pot arribar a sentir, quan acabes de treure el teu primer disc i el mateix Dylan et ve a buscar expressament per dir-te que li agraden les teves cançons. És possible que aquell 3 d'agost fos un dels dies més importants de la vida de Brittney Spencer. I a mi, ni que sigui perquè aquella noia se'm va guanyar a la primera, em fa il·lusió haver-ho pogut veure de prop. Justament, avui fa 27 anys que vaig assistir al meu primer concert de Dylan. Repassant alguns dels llocs fins als quals m'ha arribat a portar la seva música, crec que el 22 d'abril de 1999 va ser un dels dies més importants de la meva.