Bob Dylan, gira de primavera-estiu

Bob Dylan ha iniciat aquesta matinada a Troutdale, Oregon, una gira nord-americana que culminarà l'1 d'agost a Nashville, Tennessee. Seran 35 concerts repartits en poc menys de dos mesos, que no és poca cosa quan un acaba de fer 85 anys. Dylan ha tocat el piano, acompanyat per la mateixa banda de les campanyes recents –Tony Garnier, Bob Britt, Doug Lancio i Anton Fig-.

El repertori, estructurat com els de les gires dels dos estius passats amb Willie Nelson, ha esquivat els grans reclams del cànon dylanià per centrar-se en pistes menys evidents. Ha obert amb "To Be Alone with You" i ha tancat amb "Crossing the Rubicon", cita a l'encara definitiu "Rough and Rowdy Ways" –de RRW també ha caigut "I Contain Multitudes", sent el primer cop que el de Minnesota toca peces d'aquest disc fora de la gira del mateix nom.

A destacar també el rescat de "Baby, Won't You Be My Baby", raresa inclosa al volum 11 de les Bootleg Series, que Dylan encara no havia interpretat mai en directe. Lucinda Williams i John Doe han estat els teloners de la vetllada, formant un triple cartell tan impactant com les tres trajectòries que hi han confluït.

Social Distortion – "Born to Kill" (2026)

Ja fa temps que no paro massa atenció a les tan publicitades llistes que inunden l'actualitat melòmana quan s'acaba l'any. Amb tot, no puc evitar contemplar el nou àlbum de Social Distortion com un dels grans discos que s'han publicat i es publicaran al llarg d'aquest 2026 que encara no ha assolit el seu equador. Per tot el que implica a aquestes altures un nou treball d'estudi dels californians –feia 15 anys que no en treien cap, i han tornat amb força–. I perquè, es miri des de l'òptica que es miri, "Born to Kill" és una obra rodona de cap a peus.

No se li pot demanar res més a un plàstic que arrenca amb l'aerodinàmica de la peça titular, i que referma Mike Ness com un dels pilars del punk nord-americà –del passat, del present, del que ha de venir– amb arguments de la mida de "No Way Out", "Tonight", "Partners in Crime" o "Don't Keep Me Hanging On" –podríem citar el disc sencer, de fet–. Tot plegat acaba d'arrodonir-se quan Ness s'acosta a una de les seves grans passions, el country, amb el batec honky tonk de "Crazy Dreamer", on podem escoltar la veu de tota una Lucinda Williams.

Quan evoca temps més senzills –no necessàriament més fàcils– a l'entranyable i alhora torrencial "The Way Things Were", canalitza registres com els d'un Bruce Springsteen o un John Mellencamp sense deixar de ser ell mateix. I després tenim aquesta cirereta que és "Wicked Game", oportuna lectura del clàssic de Chris Isaak, transportada sense artificis a les coordenades sonores de la casa. Ness i companyia són a punt d'iniciar una gira europea que, com la de l'any passat, ens passarà de llarg. Llàstima.

Nat Simons amb Cherie Currie

Certifica Nat Simons el seu acostament cap al rock'n'roll d'estètica glam, iniciat ara fa dos anys a "Felina" (2021). I ho fa amb una versió de "Queens of Noise", el clàssic de les Runaways, a duet amb la mateixa Cherie Currie. La pista formarà part de "Felinas", un llibre-disc de propera edició on la madrilenya regravarà peces pròpies i versionarà clàssics del rock compostos per dones amb el suport d'artistes convidades, a més d'incloure entrevistes a figures com Lucinda Williams, Margo Price, Amanda Shires, Nicole Atkins o les components de Larkin Poe. De la producció del disc se n'encarrega tot un Igor Pascual, qui també hi toca la guitarra. Poden escoltar "Queens of Noise" a Youtube.

El blues del Dijous Sant

Un cartell anunciant la presència de Jesús al traçat de l'autopista 61 a l'alçada de

Natchez, Mississippi, genuïna terra de bluesmen – Foto Ken Lund.

La música d'arrel nord-americana, i en especial la del Sud profund, com a banda sonora de la Setmana Santa. El blues, però també el country i les formes primitives del rock'n'roll. Ja siguin Blind Willie Johnson, Son House, Hank Williams o els Louvin Brothers cantant himnes religiosos, o bé Robert Johnson, Drive-By Truckers, Lucinda Williams o fins i tot Nick Cave reinterpretant les mateixes arrels amb un accent potser no cristià però sí místic i espiritual –pagà, fins i tot-. No soc religiós, però sí que m'interessa la religió en el seu vessant antropològic. I avui, Dijous Sant, em sembla un bon moment per submergir-me un cop més en el misteri més bíblic i ancestral del Sud.

Com una caràtula de Lucinda Williams

El Turó de les Mentides, agost de 2022.

Un d'aquells paisatges propers que recorden a paratges (molt) llunyans. Si alguns punts de la geografia vallesana poden evocar postals del Midwest dels Estats Units, hi ha un revolt en un camí rural del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, que vist des de segons quins angles sembla conduir fins a la caràtula de "Car Wheels on a Gravel Road" (1998), el clàssic de Lucinda Williams. Qualsevol de les seves cançons podria ser la banda sonora ideal per contemplar-lo. Ahir al vespre s'hi podia veure a l'horitzó aquest núvol de tempesta que va créixer fins a donar peu a tot un espectacle de llamps i trons. La natura i la música, la música i la natura.

Car Wheels on a Gravel Road

Avinyonet de Puigventós, abril de 2022.

Rodes de cotxe en una carretera de grava. Un d'aquells paisatges on el temps sol passar més a poc a poc i les dinàmiques solen ser unes altres. A la fotografia, un camí rural a Avinyonet de Puigventós (Alt Empordà), amb els Pirineus al fons –darrere de tot, el Canigó nevat-. Sonant de fons, "Car Wheels on a Gravel Road" (1998), l'àlbum que va elevar Lucinda Williams fins al panteó dels més grans de la música d'arrel nord-americana. A cavall del Sud i el Midwest, l'Empordà amb tota la seva immensitat.

Les actuacions temàtiques de Lucinda Williams

Lucinda Williams - Foto Danny Clinch.

Músics que es sobreposen a la coronacrisi fent música, però sobretot posant en valor la seva obra i el seu ofici. Després d'haver hagut de cancel·lar la gira de presentació del magnífic "Good Souls Better Angels" (2020) –havia d'haver passat per la sala Apolo el passat mes de juny-, Lucinda Williams ha impulsat una sèrie d'actuacions temàtiques que enregistra en directe amb la seva banda d'acompanyament habitual en un estudi de Nashville, i que posteriorment es poden visionar en streaming previ pagament d'una entrada.

Part dels beneficis els destinarà a donar suport als sectors del negoci musical que més castigats s'han vist per la pandèmia –començant per les sales-. La resta, entenem, li serviran per menjar i pagar factures –sí, encara que de vegades se'ns vulgui convèncer del contrari, els artistes també tenen el costum de menjar cada dia-. Pel que fa a les temàtiques de les actuacions, hi haurà rutes sonores pels Estats Units i homenatges a artistes com els Rolling Stones, Bob Dylan o Tom Petty –un repàs al repertori d'aquest últim va encetar la sèrie el passat mes d'octubre-.

Més informació i entrades en aquest enllaç.

Aquell gran concert que no podrà ser

Lucinda Williams tenia previst actuar aquesta nit a Barcelona amb Chuck Prophet.

Aquests dies assistim a un retorn amb comptagotes de la música en directe. Concerts amb aforaments limitadíssims i celebrats sota estrictes mesures de seguretat, i generalment a càrrec d'aquells artistes de proximitat a qui la conjuntura d'aquests darrers mesos sembla haver situat en un primer pla que mereixien ja abans de l'excepcionalitat i que seguiran mereixent quan hagi passat l'emergència sanitària i el gruix de la indústria torni a mirar cap a altres horitzons.

Sigui com sigui, les gires d'artistes internacionals es mantenen encara en un standby indefinit, i si bé algunes de les actuacions programades per aquesta temporada s'estan posposant fins a l'any vinent, d'altres directament s'han hagut de cancel·lar. Per exemple el concert que Lucinda Williams i Chuck Prophet tenien previst oferir aquesta nit a la sala Apolo. Doble cartell d'autèntic luxe i una mena de somni fet realitat per a qualsevol aficionat a la música d'arrel nord-americana. I una vetllada a priori memorable que finalment no podrà ser a causa del coronavirus.

Williams hauria vingut a presentar el que des d'ara mateix es pot contemplar com un dels grans títols del seu catàleg. Un "Good Souls Better Angels" (2020) on aprofundeix més que mai en les formes més elèctriques del blues i fins i tot flirteja amb registres com el punk –"Wakin' Up" el podria haver signat Patti Smith-. Lírica social –"Man Without a Soul" tant pot adreçar-se a Donald Trump com a qualsevol dels grans executius que han fet d'aquest món un lloc pitjor del que seria desitjable- i una majúscula col·lecció de cançons que també marquen el retorn de la seva autora a Nashville després d'una llarga temporada autoexiliada a Los Angeles.

Prophet, d'altra banda, ha posposat fins al mes d'agost la sortida d'un "The Land that Time Forgot" que inicialment s'havia anunciat pel maig passat –novament, coses d'aquests temps estranys que ens ha tocat viure-. Un nou repertori que el californià ha compost a quatre mans amb el seu vell amic i col·laborador ocasional Klipschutz, i on manté el gust per aquell rock'n'roll de textures orgàniques marca de la casa. Mentre esperem la sortida del disc –i, en el millor dels casos, l'anunci d'una nova data a casa nostra amb Williams: creuem els dits-, podem anar degustant les que ja ha avançat a través dels canals digitals.

Jesse Malin - "Sunset Kids" (2019)

Jesse Malin va arribar tard però va entrar per la porta gran a allò que es va anomenar country alternatiu, un gènere concebut mentre el novaiorquès encara explorava les formes més viscerals del punk al capdavant de D Generation. Hi va accedir de la mà de tot un Ryan Adams i d'un debut en solitari, "The Fine Art of Self Destruction" (2002), que no tan sols es pot contemplar com una de les grans postals de la Nova York immediatament posterior a l'11-S, sinó també com una de les grans aportacions de la Big Apple a l'àmbit de l'Americana. 17 anys i mitja dotzena de plàstics més tard, Malin torna a l'estudi amb un gegant de la música d'arrels a les tasques de producció, en aquest cas Lucinda Williams, per a facturar un àlbum que bé podria ser la continuació directa de "The Fine Art..." si no fos per aquells apunts de maduresa en el millor sentit que només el pas del temps pot atorgar -els passatges reflexius i malencònics de "When You're Young", per exemple-. La pròpia Williams intervé de forma més o menys discreta en talls com "Room 13" -una mena de parent llunyà de "Downliner"- o "Shane" -un homenatge a Shane MacGowan-. Billy Joe Armstrong (Green Day) es deixa escoltar a l'assolellada "Strangers & Thieves". I Joseph Arthur figura als crèdits de "Meet Me at the End of the World Again", un inici de disc fresc com una rosa que sona a clàssic pels quatre costats.

Guitarra, baix i bateria - Programa 207

Dick Dale (1937-2019).

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Recordem l'irrepetible Dick Dale. Escoltem les novetats discogràfiques de Marialluïsa i The Long Ryders. Música a la gran pantalla amb "Her Smell" (2018) i "Blaze" (2018), l'esperadíssim biopic de Blaze Foley amb Ben Dickey. I Mercury Rev versionant a la gran Bobbie Gentry amb el suport de Lucinda Williams. Disponible en podcast.

LSD: Lucinda, Steve & Dwight

It's worth the trip, val la pena el viatge, anuncia el cartell psicodèlic de l'anomenat LSD Tour. En realitat no es tracta de cap invitació a viure una experiència àcida, però sí que val la pena viatjar -qui s'ho pugui permetre- als Estats Units per a presenciar una gira que malauradament no preveu creuar l'Atlàntic. Lucinda Williams (L), Steve Earle (S) i Dwight Yoakam (D), tres gegants sense els quals no s'entendrien conceptes com Americana o country alternatiu, junts en un mateix escenari. Per la xarxa ja circulen vídeos dels assajos que prometen instants memorables.

Essence?

LUCINDA WILLIAMS

BARTS Artèria Paral·lel, Barcelona

14 de juny de 2013

Vagi per endavant que l'obra de Lucinda Williams m'ha acompanyat durant bona part de la meva vida, ho segueix fent en l'actualitat i espero que així sigui durant molts anys. Discos com "Car Wheels on a Gravel Road" o "Essence" formen part del meu adn, segueixo escoltant-los sovint i no m'atreviria a situar cap dels seus àlbums per sota del notable. Però en directe no m'agrada. No em va agradar quan la vaig veure fa quatre anys a l'Apolo, aleshores amb una banda sencera cobrint-li les espatlles. I tampoc em va agradar la nit passada a BARTS, aquest cop amb un format reduït a trio sense bateria i on destacava la presència del seu inseparable Doug Pettibone a la guitarra. El problema? L'actitud de la nord-americana damunt l'escenari. Una actitud mecànica. I no pel faristol on llegeix les lletres de les cançons. Ni tan sols perquè s'atreveixi a tocar temes nous que clarament necessita assajar més -això és tot un punt de frescor-, sinó perquè sembla sortir a l'escenari a fitxar i no a interpretar un repertori del qual ningú més pot presumir. Els seus concerts -com a mínim, els dos que ha ofert a Barcelona a dia d'avui- resulten per tant freds i mecànics. Sí, va brillar -i de quina manera- quan va disminuir les revolucions de "Lake Charles", amb la poesia d'"I Envy the Wind" i una sentida "Drunken Angel", versionant a Skip James amb "Hard Time Killin' Floor Blues" o deixant-se anar amb tot un atac de ràbia com és "Come On". Van ser les excepcions en un concert que semblava avançar a pinyó fix, i que fins i tot va patir entrebancs com una desafortunada reinterpretació d'"Essence" -sense rastre de la passió i la tensió sexual de la versió original, i amb una Williams que semblava en ocasions perduda-. Finalitzat el concert, un conegut a qui sí que li havia agradat, defensava a la de Lake Charles referint-se a una trajectòria que no té preu. I no, no el té. Perquè el seu nom ja es pot situar per mèrits propis al costat de qualsevol gegant de la música nord-americana que es puguin imaginar -els arguments els trobaran repartits al llarg d'una discografia sòlida com poques-. Però el directe és una altra cosa i cal alimentar-lo de quelcom més que llegenda. I, francament, el que Williams va oferir la nit passada no justificava el preu de les entrades.