Social Distortion – "Born to Kill" (2026)

Ja fa temps que no paro massa atenció a les tan publicitades llistes que inunden l'actualitat melòmana quan s'acaba l'any. Amb tot, no puc evitar contemplar el nou àlbum de Social Distortion com un dels grans discos que s'han publicat i es publicaran al llarg d'aquest 2026 que encara no ha assolit el seu equador. Per tot el que implica a aquestes altures un nou treball d'estudi dels californians –feia 15 anys que no en treien cap, i han tornat amb força–. I perquè, es miri des de l'òptica que es miri, "Born to Kill" és una obra rodona de cap a peus.

No se li pot demanar res més a un plàstic que arrenca amb l'aerodinàmica de la peça titular, i que referma Mike Ness com un dels pilars del punk nord-americà –del passat, del present, del que ha de venir– amb arguments de la mida de "No Way Out", "Tonight", "Partners in Crime" o "Don't Keep Me Hanging On" –podríem citar el disc sencer, de fet–. Tot plegat acaba d'arrodonir-se quan Ness s'acosta a una de les seves grans passions, el country, amb el batec honky tonk de "Crazy Dreamer", on podem escoltar la veu de tota una Lucinda Williams.

Quan evoca temps més senzills –no necessàriament més fàcils– a l'entranyable i alhora torrencial "The Way Things Were", canalitza registres com els d'un Bruce Springsteen o un John Mellencamp sense deixar de ser ell mateix. I després tenim aquesta cirereta que és "Wicked Game", oportuna lectura del clàssic de Chris Isaak, transportada sense artificis a les coordenades sonores de la casa. Ness i companyia són a punt d'iniciar una gira europea que, com la de l'any passat, ens passarà de llarg. Llàstima.

Black Flowers

Tell me mother, will I die?

Yes my child, and so shall I

And never know the reason why

Little black flowers grow in the sky

(Chris Isaak)

Cardedeu, octubre de 2025.

Blue Hotel

Granollers, desembre de 2023.

Desprenen un cert romanticisme de temps passats i fins i tot perduts, els llums de neó de les façanes de certs hotels. Espais de pas, cases que no són llars, punts de trobada de trajectòries vitals que no podrien coincidir en cap altre lloc que els seus passadissos. Quantes històries anònimes –o no- es deuen haver escrit –o començat, o acabat- a les seves habitacions. Històries com les que Elvis Presley i Chris Isaak han cantat en peces com "Heartbreak Hotel" o "Blue Hotel". Títols i melodies que em ressonen cada cop que passo de nit pel costat d'aquest hotel solitari –però ben comunicat- de l'avinguda Sant Esteve de Granollers.

La importància de passar-s'ho bé

CHRIS ISAAK
ALMA - Festival Jardins Pedralbes

Poble Espanyol, Barcelona

12 de juliol de 2023

"I'm having a good time", va anunciar Chris Isaak en un moment donat del concert que va oferir la nit passada al Poble Espanyol. Efectivament, el californià és un d'aquells músics que surten a l'escenari a passar-s'ho bé i que reivindiquen aquesta actitud com a base de tota una forma d'entendre la vida. Un apunt que possiblement fos anecdòtic quan l'autor de "Heart Shaped World" (1989) va començar a rodar pel món ara fa cosa de quatre dècades, però que cal valorar –i agrair- en un temps en què gairebé està mal vist fer música pel simple fet de gaudir de l'acte de fer-la –vaja, sense haver-la de justificar constantment amb pretensions de transcendència i adhesions incondicionals a la causa de torn-.

Les de Chris Isaak són cançons que poden arribar a fer molta companyia quan un es troba en hores baixes, però també són cançons per passar-s'ho bé. Per la seva lírica desplegada sobre paisatges sonors tan crepusculars com nocturns –puntualment desèrtics, sempre amb aquells acabats elegants de qui ha crescut escoltant als astres del country, del rhythm & blues i del primer rock'n'roll-, hi solen desfilar perdedors, cors trencats i ànimes deixades de la mà de Déu. Però qualsevol de les seves composicions és apta per ser degustada amb un bon còctel a la mà, ja sigui en la intimitat d'un club d'ambient lynchià o per refrescar-se en una càlida vetllada a l'aire lliure com la d'ahir, la seva primera visita a Barcelona en 13 anys i el tancament d'una breu gira estiuenca pel continent europeu.

Amb el suport de la seva banda de (gairebé) tota la vida –a destacar la presència del baixista tot terreny Rowland Salley-, Isaak va desplegar un repertori tan canònic com generós, repassant tot el gruix de la seva trajectòria –de "Somebody's Crying" a "Blue Hotel", de "Forever Blue" a "San Francisco Nights" i de l'eterna "Wicked Game" a un "The Way Things Really Are" evocador de la Nashville de sis dècades enrere, passant per un "Baby Did a Bad Bad Thing" més proper que mai a la font original, és a dir a John Lee Hooker-. Tot plegat, amanit amb cites ben triades –però innecessàries, tenint en compte el pes del cançoner propi- a mestres i referents com Roy Orbison ("Oh, Pretty Woman", "Only the Lonely") o Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love").

Va tancar amb una altra versió –una greixosa lectura d'"I'll Go Crazy", el clàssic de James Brown- un passi on tothom hi va poder trobar la seva cançó preferida, servit amb l'elegància d'un crooner dels de tota la vida i amb l'ofici d'un il·lustre veterà del rock'n'roll, passeig entre el públic inclòs a l'hora de cantar "Waiting" i "Don't Leave Me on My Own". Tan sols un apunt en negatiu: el so, escàs en volum i presència, que no va fer justícia a una actuació altrament immaculada. "We're gonna play with guts!", va declarar amb bon humor després de referir-se a la coincidència horària del seu concert amb el que l'ídol de masses Harry Styles oferia a escassos metres de distància. Sense cap mena de malícia, possiblement sense ser-ne ni tan sols conscient, acabava d'explicar la diferència entre la perdurabilitat i el cant de sirena.

Una festa a la memòria d'Elvis

THE ELVIS CONCERT
Luz de Gas, Barcelona

8 d'abril de 2023

No m'interessen ni m'han interessat mai gaire els grups i els espectacles de tribut, però la nit passada vaig entrar a la sala Luz de Gas amb grans expectatives i en vaig sortir tan convençut com satisfet. De la mà de la gent de Club Elvis i sota el títol genèric de The Elvis Concert, feia escala a Barcelona una gira d'homenatge al Rei del rock'n'roll encapçalada pel nord-americà Dwight Icenhower –coronat en cinc ocasions com el millor artista internacional de tribut a Elvis Presley-, amb el suport de músics de primera línia com Eddie Graham –percussionista de Sa Majestat entre 1969 i 1972-, Pete Pritchard –baixista i contrabaixista d'Scotty Moore, Chris Isaak i els Blue Caps, entre d'altres-, el guitarrista tot terreny Carl Bradychok o els locals Velvet Candles fent la funció de coristes.

A tot plegat calia sumar-hi la possibilitat d'escoltar de primera mà les històries i anècdotes personals de Dave Hebler, guardaespatlles del de Tupelo durant els 70. Va ser aquest últim l'encarregat de trencar el gel tot recordant les seves vivències al costat del mite, però sobretot posant sobre la taula el vessant més humà del cantant. Entranyable i reveladora, la narració del dia en què Hebler li va preguntar a Elvis per què li agradava regalar cotxes als seus coneguts. La resposta de Presley va ser lliurar-li un xec bancari per valor de 100.000 dòlars –així, sense més-. Davant la sorpresa del guardaespatlles, el vocalista es va limitar a dir que li agradava fer feliç a la gent. Que en prenguin bona nota totes aquelles estrelles de posar i treure que solen presumir darrerament d'uns egos de la mida de trending topics.

Un cop acabat el parlament de Hebler va ser el torn de la música. Una festa amb totes les lletres per celebrar un dels llegats més monumentals de la cultura dels últims cent anys. Icenhower no tan sols és la viva imatge d'Elvis Presley quan s'enfila a l'escenari. També clava el seu timbre de veu en qualsevol registre i gesticula tal com solia fer-ho el Rei –sí, també s'acosta a petonejar les mans de les incondicionals de les primeres files-. El repertori va ser generós en èxits capitals –d'"All Shook Up" a "Suspicious Minds", de "Way Down" a "Don't Be Cruel", d'"Always on My Mind" a "Can't Help Falling in Love", i d'"It's Now or Never" a "Blue Suede Shoes"-, però també va reservar espai per a perles menys evidents com ara "No More".

Menció a part va valer una intensa revisió de "That's All Right" amb Icenhower improvisant la lletra al tram final de la cançó, en una mena de salt de protocol que no tan sols no va desvirtuar l'homenatge a Presley sinó que va fer encara més present el seu esperit. A l'altre extrem, una crepuscular i emotiva lectura d'"Unchained Melody" va recordar els últims dies del Rei. En moments puntuals, el vocalista va cedir el protagonisme a la resta de músics. D'aquesta manera, per exemple, Bradychok va cantar una frenètica "Hound Dog". I a la meitat de "Jailhouse Rock", Graham es va passejar per l'escenari picant amb les baquetes tot allò que trobava al seu pas –inclòs el contrabaix de Pritchard-. Estratosfèric solo d'un home que va arribar a fer més de 200 concerts amb Elvis Presley i es manté encara tan fresc i vital com el primer dia. Un luxe, haver-ho pogut comprovar de tan a prop.

Dave Hebler, al centre, durant el seu parlament.

Icenhower amb els Velvet Candles.

Eddie Graham, percussionista reial.

Icenhower saludant les primeres files a l'estil de Graceland.

Graham transforma el contrabaix de Pritchard en instrument de percussió.

Brett Tuggle (1952-2022)

BRETT TUGGLE

(1952-2022)

Ha mort Brett Tuggle, teclista –també tocava altres instruments- de gira i de sessió que va treballar amb gegants com David Lee Roth o Fleetwood Mac. Amb el primer hi va tocar durant la dècada dels 80, arribant a gravar àlbums com el clàssic "Skyscraper" (1988) –és coautor juntament amb Roth de la peça "Just Like Paradise", la del videoclip on el vocalista surt escalant-. Amb els Mac hi va girar entre 1997 i 2018. També va tocar amb Whitesnake i Chris Isaak, entre d'altres.

"Wicked Game", segons Tecum Terra

Tecum Terra, durant la seva actuació del passat 30 de novembre
al festival 'Granollers amb Open Arms' - Foto Oriol S.

El discurs de Tecum Terra és tan digne de ser escoltat com de ser contemplat. Si fins ara s'havia dedicat el duet del Baix Montseny a recuperar cançons populars d'arreu de la Península Ibèrica i a reinterpretar-les a través del seu particular maridatge de música d'arrel i dansa contemporània, aquesta setmana ens ha sorprès amb aquesta lectura gairebé tel·lúrica del "Wicked Game" de Chris Isaak. Eixamplant horitzons i creixent dia a dia.