Àfrica

Poso les notícies. Egipte està en flames i un analista econòmic ens diu que no ens preocupem, que el conflicte armat de Mali o incidents com el segrest de la planta de gas d'Algèria per part d'un grup islamista no afectaran el subministrament de gas a l'Estat Espanyol. D'acord, ja podem estar tranquils, que aquest hivern no passarem fred. Perquè això és l'únic que ens importa, a nosaltres els totpoderosos europeus. Mirem l'Àfrica i només hi veiem gas, petroli, diamants i qualsevol recurs natural del qual ens poguem abastir. I extraoficialment, un immens supermercat on col·locar els nostres estocs armamentístics, que ja se sap que en geopolítica no s'hi valen les consideracions ètiques. Més enllà d'això, se'ns en refot que el mateix continent del qual nosaltres ens nodrim concentri gran part de la pobresa mundial. O que els mateixos recursos dels quals nosaltres gaudim còmodament provoquin guerres en territoris delimitats pels nostres avantpassats durant el colonialisme. O que els estats que presumeixen de democràcia siguin en realitat règims més corruptes que un polític espanyol. O que grups armats conquereixin regions senceres i es dediquin a tallar mans i lapidar infidels. Sí, tot això se'ns en refot, i només enviem els nostres tancs i avions a l'Àfrica quan ens toquen el que és nostre. Quan els recursos dels quals tant depenem es veuen amenaçats. Com a molt, quan les víctimes tenen un dels nostres passaports. Aleshores sí que veiem el problema. Per desgràcia, no veiem que la solució passa per la cooperació i l'educació, i no únicament per una intervenció armada. Però és clar, quan nosaltres intervenim ho fem en nom de la pau i de la democràcia. I quan la cosa es posa més lletja del que havíem previst, la merda ens esquitxa per tot arreu i quedem com els porcs neocolonialistes que som i sempre hem estat, ens traiem de la màniga el millor eufemisme de tots, l'imperialisme yankee amb el qual ens autojustifiquem pel fet de pertànyer a la minoria de la població mundial que viu molt millor que la gran majoria. Li carreguem tota la culpa a l'Oncle Sam i ja podem gaudir de les nostres calefaccions de gas natural i dels nostres cotxes cremadors de gasolina com si res del que passa anés amb nosaltres. I és això el pitjor de tot. Aquesta puta sobèrbia que ens tapa els ulls i ens fa pensar que som algú per donar lliçons de moral als altres. I quins collons, l'analista econòmic de torn. Que se'n vagi a passar una temporada a Somàlia o al Sahel i em digui si encara està tan tranquil. Que vegi ell mateix quin és el preu del gas més enllà de les xifres econòmiques, i em digui aleshores que no em preocupi de res. I vostès perdonin-me el vòmit, però és que certes coses m'encenen molt més que un Barça-Madrid.

Timbuktu

Timbuktu.

Timbuktu. Un dels principals nuclis d’Azawad, el territori que ocupa la meitat nord de Mali i que l’any passat va declarar unilateralment la seva independència. I al mateix temps una de les regions culturalment més actives del continent africà, sobretot en l’àmbit musical. D’allà han sortit formacions com Tinariwen, un dels molts ponts entre la música de l’Àfrica occidental i el blues nord-americà. Com també ho va ser dècades enrere el gran Ali Farka Touré, figura clau en l’expansió de la música africana arreu del món. Touré va néixer a Timbuktu mateix. I és a prop d’aquesta ciutat on, fins fa poc, se celebrava el Festival au Désert, aparador de propostes autòctones -els propis Tinariwen hi van trobar una bona plataforma-, però també de formacions internacionals que han trobat en el folklore africà una font d’inspiració, cas de la catalana Companyia Elèctrica Dharma o de tot un Robert Plant.

Malauradament, de tot això gairebé només n’hem sentit parlar a través de mitjans especialitzats en música. I encara més malauradament, si darrerament s’ha parlat de Timbuktu, Azawad o Mali ha estat per un drama bèl·lic i humà que havia començat molt abans de centrar l’actualitat internacional i que, per desgràcia, tampoc s’acabarà quan els mitjans de comunicació deixin de parlar-ne. Per a resumir què nassos passa allà dins, hauríem de remontar-nos a 1960, quan es constitueix l’actual estat de Mali després de dècades d’ocupació francesa. Un estat amb unes fronteres tan artificials com les de qualsevol excolònia d’una metròpoli europea, traçades seguint interessos que poca cosa tenen a veure amb els de qui hi viu a dins.

Tinariwen: de guerrillers tuaregs a ambaixadors del blues desèrtic.

Un simple cop d’ull a un mapa de Mali, permet veure que allà hi ha dos països en un. La línia divisòria és tan clara com horitzontal. Només una petita franja connecta el sud amb un nord que sembla expressament desplaçat  cap a l'est. Sobre el terreny, les diferències són encara més evidents. Mentre el sud equival a una bona part de l'antic Imperi de Mali, el nord -a excepció de ciutats com Gao o la pròpia Timbuktu- forma part de l’immens territori desèrtic per on tradicionalment s’ha mogut un poble de naturalesa nòmada com són els tuaregs. Un territori que també s’extén per estats veïns com Mauritània, i un poble culturalment menyspreat en qualsevol dels estats on té presència.

No és d’estranyar, per tant, que els tuaregs hagin protagonitzat durant la darrera meitat de segle diverses revolucions arreu del Sahel -sempre esclafades pels governs de la regió-, i que no parin de reclamar Azawad com un estat propi. De fet, així el van declarar unilateralment l’any passat. Però aleshores van entrar a escena milícies islamistes com Ansar Dine, vinculades a Al-Qaeda. Al principi, el tuareg Moviment Nacional per a l’Alliberació d’Azawad (MNLA), es va aliar amb els jihadistes per a assolir els seus objectius sobiranistes. Però la jugada li va sortir malament: el tarannà tuareg no encaixa amb l’extremisme d’Al-Qaeda i els islamistes no volen la independència d'Azawad, sinó la imposició de la sharia a tot Mali, i ambdues parts van acabar enfrontades. La qual cosa va deixar el MNLA pràcticament fora de joc i tot Azawad a mans d’Al-Qaeda, que al mateix temps començava a avançar perillosament cap a la capital maliana, Bamako, fins que l'exèrcit francès va intervenir la setmana passada.

La cosa és per a prendre-se-la molt seriosament, amb o sense intervenció internacional. Com la resta d'estats del Sahel, Mali no és precisament cap potència a nivell econòmic o de qualitat de vida, però té un patrimoni històric i cultural enorme. I moltes vides que es troben en perill ara mateix. El control de tot Azawad per part de milicians jihadistes i la posterior imposició de la llei islàmica ha comportat, per exemple, la destrucció de part d'aquest patrimoni, així com la prohibició de practicar o escoltar música. En un epicentre musical com és Timbuktu, això implica per exemple que el Festival au Désert hagi hagut de fer les maletes i celebrar-se de forma itinerant -segons la seva pàgina web, fins que la situació es calmi i pugui tornar a la seva ubicació habitual-, o que a principis d'aquest mes Ansar Dine arrestés un dels components de Tinariwen -a qui van posar en llibertat poc després-. I també implica, no se n'oblidin, que les amputacions de mans i les execucions d'opositors estan a l'ordre del dia. L'eterna història de tants territoris asiàtics i africans -Afganistan, Somàlia...- que un dia van ser l'enveja de molts, i que de cop i volta ho van perdre tot en nom d'un déu mal interpretat.