El blues d'un país en guerra constant

Songhoy Blues.

"Som d'un país que es troba en guerra de forma gairebé constant. I aquestes guerres han mort més gent que el coronavirus a l'Àfrica. La malària mata més gent que qualsevol altra cosa". El país en qüestió és Mali, i qui parla és el vocalista i guitarrista de Songhoy Blues, Aliou Touré, en una entrevista publicada aquest mes de novembre per la revista Uncut. Més enllà de totes les línies de reflexió que es podrien derivar d'aquestes paraules –el coronavirus no deixa de ser una conseqüència d'un model social i un sistema econòmic insostenibles: la primera que ens toca de ple a Occident, però no pas la primera que fa estralls en altres en altres parts del món que tendim a oblidar-, el més sorprenent són la positivitat i l'energia que desprèn el darrer disc del combo de Timbuctu, oportunament titulat "Optimisme" (2020, Transgressive).

Blues del desert, fidel a tota una tradició però carregat d'electricitat i ganes de mirar endavant –la inicial "Badala" gairebé podria figurar en un disc dels Black Keys-, enregistrat a Brooklyn a les ordres de Matt Sweeney. I un plàstic que arriba a pocs mesos de l'enèsim cop d'estat de la convulsa història recent del país africà –governat a hores d'ara per una junta militar-. "Mali és un país jove, però també una vella civilització. Des d'aquesta perspectiva, és molt ric culturalment. Això pot donar-nos esperança, perquè formem part d'un poble que ha conviscut durant segles", conclou Touré. "Per nosaltres, l'única forma de superar una situació com aquesta és l'optimisme. Les coses aniran bé". Aquesta última afirmació pot arribar a recordar un dels lemes més populars dels primers mesos de la pandèmia. La diferència és que a Mali les crisis sistèmiques no es deuen passar a casa veient sèries i omplint les xarxes de hashtags estèrils.

Banalitzar la guerra

L'última edició de la revista Vice explora -fins on li és possible- les interioritats del conflicte de Mali. Al llarg de deu pàgines, l'enviat especial Aris Roussinos relata en primera persona la seva visita a la ciutat de Gao, juntament amb altres periodistes de tot el món i sota la supervisió dels mateixos oficials malians que mesos abans l'havien alliberat -amb assistència francesa- dels grups islamistes que encara controlen bona part del desèrtic nord del país. Roussinos cerca tota mena de testimonis -militars i civils-, veient-se fins i tot atrapat pel foc creuat entre jihadistes i soldats francesos, per a traçar les claus d'un conflicte de proporcions que van molt més enllà de les fronteres de Mali. El reportatge es llegeix amb interès, però pel meu gust té una taca. Una pàgina que es reparteixen dues fotografies. La primera mostra el rostre del cadàver d'un jove milicià rebel, abatut per un soldat francès, en fase de descomposició i cobert de mosques. La segona, encara més gràfica, mostra la cama mutilada d'un terrorista suïcida, després que un gos l'arrossegués fins al bell mig d'un carrer.

Per moltes pel·lícules que hagis vist, les imatges impacten. I que consti que no sóc dels que creuen que aquestes coses no s'haurien de mostrar. Siguin islamistes, soldats malians i francesos o, sobretot, civils, parlem de víctimes d'una guerra que ens afecta molt més del que ens pensem. Perquè, quan un govern occidental envia tropes a un país africà en nom de la democràcia i la llibertat, ho fa en realitat mogut per interessos estratègics o per a assegurar l'explotació de recursos naturals -gas, minerals utilitzats per a la confecció dels nostres imprecindibles telèfons mòbils, etc.-. Per tant, em sembla correcte que un mitjà de comunicació ens recordi el preu que altres han de pagar pel nostre tren de vida. Ara bé, m'atreviria a dir que aquest no era l'objectiu dels senyors de Vice, que l'única cosa que volien era impactar-nos amb un recurs sensacionalista. Com a mostra, l'afegitó que tanca el reportatge: "Pronto te verás envuelto en el fuego cruzado entre yihadistas, malienses y franceses en el documental de VICE.com Ground Zero: Malí". En altres paraules, no només ens nodrim de la guerra. També la banalitzem per a transformar-la en espectacle de masses. Cosa que, personalment, trobo fastigosa.

Música enmig de l'horror

Ali Farka Touré, un dels pilars de la música maliana contemporània.

Mali. Un país del nord d'Àfrica que ha estat notícia durant els darrers anys per dos motius ben diferents. Al costat negatiu de la balança, un cop d'estat i un sagnant conflicte bèl·lic que ha enfrontat el govern de Bamako amb les milícies islamistes que es van apoderar del nord del país -Azawad, que anteriorment havia proclamat unilateralment la seva independència-. Al costat positiu, la música. Mali és una de les principals potències del continent africà en aquest art. I sorprèn observar com cada mes segueixen apareixent nombroses referències discogràfiques de músics malians, malgrat l'estat d'absoluta emergència en què es troba immers el país. Suposo que a l'Àfrica, a diferència del món occidental, encara es parla més de música que de negoci musical. Potser per això, mentre l'art troba a Mali sortida enmig de l'horror, a casa nostra les veus de sempre segueixen dient que les descàrregues digitals mataran la música.

Àfrica

Poso les notícies. Egipte està en flames i un analista econòmic ens diu que no ens preocupem, que el conflicte armat de Mali o incidents com el segrest de la planta de gas d'Algèria per part d'un grup islamista no afectaran el subministrament de gas a l'Estat Espanyol. D'acord, ja podem estar tranquils, que aquest hivern no passarem fred. Perquè això és l'únic que ens importa, a nosaltres els totpoderosos europeus. Mirem l'Àfrica i només hi veiem gas, petroli, diamants i qualsevol recurs natural del qual ens poguem abastir. I extraoficialment, un immens supermercat on col·locar els nostres estocs armamentístics, que ja se sap que en geopolítica no s'hi valen les consideracions ètiques. Més enllà d'això, se'ns en refot que el mateix continent del qual nosaltres ens nodrim concentri gran part de la pobresa mundial. O que els mateixos recursos dels quals nosaltres gaudim còmodament provoquin guerres en territoris delimitats pels nostres avantpassats durant el colonialisme. O que els estats que presumeixen de democràcia siguin en realitat règims més corruptes que un polític espanyol. O que grups armats conquereixin regions senceres i es dediquin a tallar mans i lapidar infidels. Sí, tot això se'ns en refot, i només enviem els nostres tancs i avions a l'Àfrica quan ens toquen el que és nostre. Quan els recursos dels quals tant depenem es veuen amenaçats. Com a molt, quan les víctimes tenen un dels nostres passaports. Aleshores sí que veiem el problema. Per desgràcia, no veiem que la solució passa per la cooperació i l'educació, i no únicament per una intervenció armada. Però és clar, quan nosaltres intervenim ho fem en nom de la pau i de la democràcia. I quan la cosa es posa més lletja del que havíem previst, la merda ens esquitxa per tot arreu i quedem com els porcs neocolonialistes que som i sempre hem estat, ens traiem de la màniga el millor eufemisme de tots, l'imperialisme yankee amb el qual ens autojustifiquem pel fet de pertànyer a la minoria de la població mundial que viu molt millor que la gran majoria. Li carreguem tota la culpa a l'Oncle Sam i ja podem gaudir de les nostres calefaccions de gas natural i dels nostres cotxes cremadors de gasolina com si res del que passa anés amb nosaltres. I és això el pitjor de tot. Aquesta puta sobèrbia que ens tapa els ulls i ens fa pensar que som algú per donar lliçons de moral als altres. I quins collons, l'analista econòmic de torn. Que se'n vagi a passar una temporada a Somàlia o al Sahel i em digui si encara està tan tranquil. Que vegi ell mateix quin és el preu del gas més enllà de les xifres econòmiques, i em digui aleshores que no em preocupi de res. I vostès perdonin-me el vòmit, però és que certes coses m'encenen molt més que un Barça-Madrid.

Timbuktu

Timbuktu.

Timbuktu. Un dels principals nuclis d’Azawad, el territori que ocupa la meitat nord de Mali i que l’any passat va declarar unilateralment la seva independència. I al mateix temps una de les regions culturalment més actives del continent africà, sobretot en l’àmbit musical. D’allà han sortit formacions com Tinariwen, un dels molts ponts entre la música de l’Àfrica occidental i el blues nord-americà. Com també ho va ser dècades enrere el gran Ali Farka Touré, figura clau en l’expansió de la música africana arreu del món. Touré va néixer a Timbuktu mateix. I és a prop d’aquesta ciutat on, fins fa poc, se celebrava el Festival au Désert, aparador de propostes autòctones -els propis Tinariwen hi van trobar una bona plataforma-, però també de formacions internacionals que han trobat en el folklore africà una font d’inspiració, cas de la catalana Companyia Elèctrica Dharma o de tot un Robert Plant.

Malauradament, de tot això gairebé només n’hem sentit parlar a través de mitjans especialitzats en música. I encara més malauradament, si darrerament s’ha parlat de Timbuktu, Azawad o Mali ha estat per un drama bèl·lic i humà que havia començat molt abans de centrar l’actualitat internacional i que, per desgràcia, tampoc s’acabarà quan els mitjans de comunicació deixin de parlar-ne. Per a resumir què nassos passa allà dins, hauríem de remontar-nos a 1960, quan es constitueix l’actual estat de Mali després de dècades d’ocupació francesa. Un estat amb unes fronteres tan artificials com les de qualsevol excolònia d’una metròpoli europea, traçades seguint interessos que poca cosa tenen a veure amb els de qui hi viu a dins.

Tinariwen: de guerrillers tuaregs a ambaixadors del blues desèrtic.

Un simple cop d’ull a un mapa de Mali, permet veure que allà hi ha dos països en un. La línia divisòria és tan clara com horitzontal. Només una petita franja connecta el sud amb un nord que sembla expressament desplaçat  cap a l'est. Sobre el terreny, les diferències són encara més evidents. Mentre el sud equival a una bona part de l'antic Imperi de Mali, el nord -a excepció de ciutats com Gao o la pròpia Timbuktu- forma part de l’immens territori desèrtic per on tradicionalment s’ha mogut un poble de naturalesa nòmada com són els tuaregs. Un territori que també s’extén per estats veïns com Mauritània, i un poble culturalment menyspreat en qualsevol dels estats on té presència.

No és d’estranyar, per tant, que els tuaregs hagin protagonitzat durant la darrera meitat de segle diverses revolucions arreu del Sahel -sempre esclafades pels governs de la regió-, i que no parin de reclamar Azawad com un estat propi. De fet, així el van declarar unilateralment l’any passat. Però aleshores van entrar a escena milícies islamistes com Ansar Dine, vinculades a Al-Qaeda. Al principi, el tuareg Moviment Nacional per a l’Alliberació d’Azawad (MNLA), es va aliar amb els jihadistes per a assolir els seus objectius sobiranistes. Però la jugada li va sortir malament: el tarannà tuareg no encaixa amb l’extremisme d’Al-Qaeda i els islamistes no volen la independència d'Azawad, sinó la imposició de la sharia a tot Mali, i ambdues parts van acabar enfrontades. La qual cosa va deixar el MNLA pràcticament fora de joc i tot Azawad a mans d’Al-Qaeda, que al mateix temps començava a avançar perillosament cap a la capital maliana, Bamako, fins que l'exèrcit francès va intervenir la setmana passada.

La cosa és per a prendre-se-la molt seriosament, amb o sense intervenció internacional. Com la resta d'estats del Sahel, Mali no és precisament cap potència a nivell econòmic o de qualitat de vida, però té un patrimoni històric i cultural enorme. I moltes vides que es troben en perill ara mateix. El control de tot Azawad per part de milicians jihadistes i la posterior imposició de la llei islàmica ha comportat, per exemple, la destrucció de part d'aquest patrimoni, així com la prohibició de practicar o escoltar música. En un epicentre musical com és Timbuktu, això implica per exemple que el Festival au Désert hagi hagut de fer les maletes i celebrar-se de forma itinerant -segons la seva pàgina web, fins que la situació es calmi i pugui tornar a la seva ubicació habitual-, o que a principis d'aquest mes Ansar Dine arrestés un dels components de Tinariwen -a qui van posar en llibertat poc després-. I també implica, no se n'oblidin, que les amputacions de mans i les execucions d'opositors estan a l'ordre del dia. L'eterna història de tants territoris asiàtics i africans -Afganistan, Somàlia...- que un dia van ser l'enveja de molts, i que de cop i volta ho van perdre tot en nom d'un déu mal interpretat.