Explicar, escoltar, aprendre

"Jo he estat tota la vida a l'escena hardcore. Feies un concert i la gent et seguia. Encara que actuessis a Sant Feliu de Guíxols, venien cinquanta persones des de Barcelona, quelcom inimaginable a dia d'avui. Dins d'aquesta escena hem trobat a faltar un relleu generacional. Ara ha començat una mica, però els que tenim 35 anys, que hi portem des dels 15, ens hem adonat que hi ha una generació que no creu en l'underground o no els l'hem sabut explicar". Càndid Coll, membre de Blood Quartet -i també d'Autodestrucció, Murnau B o Zeidun-, en una entrevista signada per Òscar García i publicada per Rockdelux aquest mes d'octubre. Interessant reflexió, la que fa Coll. La manca generalitzada de relleu generacional a la qual es refereix em sembla evident. El que no tinc tan clar és si diverses generacions no han cregut en l'underground perquè no se'ls ha sabut explicar, o bé perquè amb la velocitat a què avancen els esdeveniments cada vegada hi ha menys temps per a explicacions. S'ha perdut el costum d'escoltar i deixar que t'expliquin? Ens hem arribat a pensar que amb una connexió ràpida a internet i una subscripció a una plataforma d'streaming ja ho hem après tot? Realment ens interessa aprendre? O en tenim prou acumulant dades que ens permetin simular coneixement?

Blood Quartet

Hi va haver un temps en què el jazz era precisament això. Encara ho és en certa manera, si obviem exercicis d’estil i exhibicionismes insulsos, però hi va haver un temps en què la mare de totes les músiques contemporànies consistia exactament en això. En mirar endavant, en cercar i obrir nous camins, en penetrar territoris desconeguts sense cap mena de por. No és que Blood Quartet sigui (tan sols) un combo de jazz, en absolut: el bagatge dels seus components apunta al punk, al hardcore, a les formes més inquietes del rock, a l’electrònica, a gèneres amb prefix post i a diverses manifestacions de caràcter avantguardista. Però és que el seu disc de debut, “Dark Energy” (2015, Jacquard Recs/Hang The Dj Records/Boston Pizza Records), parla el mateix idioma que Coltrane, Ornette Coleman o Don Cherry.

Consideracions estilístiques al marge, Blood Quartet suposa la unió de dos universos amb entitat pròpia. Un big bang que s’havia d’acabar produint tard o d’hora. Sí, “Dark Energy” és un disc de debut, però els seus autors no són precisament uns nouvinguts. Al darrere de tot plegat hi trobem ni més ni menys que Mark Cunningham i els components de Murnau B. El primer, nord-americà llargament establert a Barcelona, porta més de tres dècades dedicades a l’experimentació sonora, ja sigui al capdavant dels seminals Mars -pioners i pilars del que es va anomenar No Wave– o al costat d’ànimes bessones com Arto Lindsay o Lydia Lunch. Els segons representen el bo i millor d’algunes microescenes de la perifèria barcelonina, han compartit escenari amb gegants com Lee Ranaldo i han signat una colla de referències on fan miques etiquetes com noise o krautrock.

El millor de Blood Quartet, però, és que aquí ningú es troba per sobre ni per sota de ningú. Que ni l’un s’ha adaptat a les formes dels altres, ni els altres fan de banda d’acompanyament de l’un. Es tracta d’una unió amb caràcter definitiu més que d’una col·laboració a temps parcial. D’un procés de creació que deixa a un costat (però no pas enrere) els respectius trajectes paral·lels per a concebre un discurs totalment nou a partir de la improvisació, la distorsió, l’experimentació, l’atonalitat, les dissonàncies, les atmosferes de penetrant densitat i una trompeta que vola lliure com el vent. Murnau B han promès nou disc de cara al mes de setembre. De ben segur, Cunningham tampoc pararà quiet. La llavor, però, ja està plantada. Ha nascut una criatura de grans proporcions i, creguin-me, mossega fort.

Poden comprovar-ho a Bandcamp.

Originalment publicat a Brubaker.