Ace Frehley (1951-2025)

Ha mort Ace Frehley. The Spaceman. Space Ace. El guitarrista original de Kiss. Un dels quatre pilars sobre els quals es va edificar la llegenda (i l'imperi) d'una banda que, agradi més o menys, no ha estat mai la mateixa sense el seu nucli fundacional. Un dels guitarristes més carismàtics –i influents, no se'ns oblidi- de la història del rock. També actor i testimoni privilegiat d'un temps en què la música popular generava els seus propis universos fantàstics. És moment de recuperar pistes com "Cold Gin" i "New York Groove", contribucions de Frehley al cançoner de The Hottest Band in the World. També "Shock Me", amb aquell riff marca de la casa que Buckcherry reciclarien dècades més tard per donar forma a la seva millor cançó –"Lit Up", ni més ni menys-.

Buckcherry - "Hellbound" (2021)

És difícil d'explicar a aquestes alçades l'impacte que va suposar la irrupció d'una banda com Buckcherry a finals dels 90. El seu debut homònim de 1999 tenia tot allò que li faltava a un mainstream rocker que es debatia entre la ressaca alternativa i els cants de sirena del nu metal, començant per himnes de factura subterrània però amb una vocació tan massiva com aquell "Lit Up" que va situar els californians al centre de tots els focus. Se'ls va arribar a comparar amb Guns N' Roses, i malgrat l'exagerat de l'afirmació ningú pot discutir que la producció de Josh Todd i companyia durant les passades dues dècades bé passa la mà per la cara de l'únic disc publicat per Axl Rose i companyia en tot aquest temps.

"Hellbound" (2021) és el seu segon àlbum després de la marxa del guitarrista Keith Nelson, absència notable però en cap cas un contratemps a l'hora de degustar una obra que entra a la primera i on les credencials de la banda es mantenen intactes. Rock'n'roll fresc i directe, ideal per a maridar amb una cervesa ben fresca o bé per escoltar amb la finestra del cotxe ben abaixada. Aquí tenim pistes tan contagioses com "54321", "Hott", el decadent mig temps "Wasting No More Time" o la pròpia "Hellbound", que si bé no tornaran Buckcherry a les primeres planes que van arribar a ocupar al seu dia, sí que certifiquen el seu bon estat de forma i la vigència del seu discurs. Un disc a punxar amb el volum a l'onze durant els mesos més càlids de l'any –és a dir, ara mateix-.