Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kiss. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kiss. Mostrar tots els missatges
divendres, 17 d’octubre del 2025
Ace Frehley (1951-2025)
Ha mort Ace Frehley. The Spaceman. Space Ace. El guitarrista original de Kiss. Un dels quatre pilars sobre els quals es va edificar la llegenda (i l'imperi) d'una banda que, agradi més o menys, no ha estat mai la mateixa sense el seu nucli fundacional. Un dels guitarristes més carismàtics –i influents, no se'ns oblidi- de la història del rock. També actor i testimoni privilegiat d'un temps en què la música popular generava els seus propis universos fantàstics. És moment de recuperar pistes com "Cold Gin" i "New York Groove", contribucions de Frehley al cançoner de The Hottest Band in the World. També "Shock Me", amb aquell riff marca de la casa que Buckcherry reciclarien dècades més tard per donar forma a la seva millor cançó –"Lit Up", ni més ni menys-.
dilluns, 4 de desembre del 2023
La inquietant nova era de Kiss
![]() |
| Els Kiss de la nova era amb format d'avatar. |
Sí, The Hottest Band in the World s'acomiadava dels escenaris i posava punt i final a cinc dècades de trajectòria. Però això no vol dir que la màquina de fer diners s'hagi d'aturar aquí. "The end is only the beginning", confirmava el mateix grup a través de les xarxes socials. No és cap novetat, que una banda que ha cessat la seva activitat recorri a la tecnologia per seguir fent caixa. Abba ja van fer l'any passat un espectacle amb avatars. I ningú havia de dubtar que Gene Simmons devia estar estudiant de molt a prop aquell moviment.
El mateix Simmons va declarar anys enrere que no contemplava un final de Kiss, per bé que un dia hagués de deixar ell mateix els escenaris. Aleshores va dir que visualitzava uns Kiss girant amb músics nous encarnant els quatre personatges clàssics –vaja, una banda de tribut amb segell oficial-. La tecnologia li ha permès anar més enllà. Ja no caldrà buscar el candidat perfecte per fer de Demon o d'Starchild, perquè la tecnologia s'encarregarà de tot. La qual cosa em sembla com a mínim inquietant.
Perquè aquest cop no estem parlant del bon olfacte de Simmons pels negocis, sinó efectivament d'una nova era que pot anar molt més enllà del camp dels propis Kiss. Se'n recorden vostès de quan ens estiràvem els cabells davant la proliferació de grups de tribut? Doncs això no era res en comparació amb el que podria venir a partir d'ara. Al capdavall, si els Beatles han presentat una cançó nova en ple 2023, per què no plantejar-se també una gira amb avatars?
diumenge, 10 de setembre del 2023
L'anunci dels Stones
![]() |
| Els Stones, entrevistats per Jimmy Fallon al Hackney Empire londinenc. |
En plena era dels teasers i dels avançaments pensats per fer soroll a les xarxes socials, és un gustàs poder-se asseure a escoltar –i contemplar- com Mick Jagger, Keith Richards i Ronnie Wood parlen amb Jimmy Fallon del seu proper àlbum, "Hackney Diamonds", amb el Hackney Empire com a marc de fons. I sí, també n'han fet l'avançament de rigor. Un "Angry" que remet a les essències més genuïnes de Ses Majestats. No s'inventen res de nou –qui ho fa a aquestes alçades?-, però sonen prou inspirats –que no és poc-.
diumenge, 16 d’abril del 2023
John Regan (1951-2023)
JOHN REGAN
(1951-2023)
(1951-2023)
De tots els excomponents de Kiss, ha estat amb tota probabilitat Ace Frehley qui ha sabut mantenir una trajectòria més coherent un cop fora de la banda mare. En són bones mostres els dos àlbums que va publicar al capdavant de Frehley's Comet, el projecte que va encapçalar durant la dècada dels 80. Ha mort John Regan, qui va ser-ne el baixista, també l'únic membre permanent del grup juntament amb el guitarrista. Tot i que se'l recordarà sobretot per la seva trajectòria al costat de Frehley, va ser amb Peter Frampton amb qui va tocar més temps –va formar part de la seva banda entre 1979 i 2011-. També va treballar com a músic de sessió amb figures com David Bowie, Stephen Stills, David Lee Roth, Billy Idol, Dave Edmunds o els Rolling Stones.
Labels:
Ace Frehley,
Billy Idol,
Dave Edmunds,
David Bowie,
David Lee Roth,
Frehley's Comet,
John Regan,
Kiss,
Peter Frampton,
Stephen Stills,
The Rolling Stones
dissabte, 7 de maig del 2022
Els 90 també van ser això
dimecres, 27 d’abril del 2022
Cynthia Plaster Caster (1947-2022)
La historiografia oficial –sovint escrita per homes blancs heterosexuals, un detall a tenir en compte- sol recordar Cynthia Plaster Caster com aquella groupie que es dedicava a fer motlles de guix dels membres erectes de reconegudes icones rockeres entre les dècades dels 60 i els 90. I és cert, Plaster Caster –de nom real Cynthia Albritton, i a qui Kiss van dedicar la simpàtica cançó "Plaster Caster"- va immortalitzar en motlles de guix les polles de Jimi Hendrix, Eric Burdon, Wayne Kramer, Aynsley Dunbar, Jello Biafra i Pete Shelley, entre d'altres –també els pits de Peaches, Suzi Gardner i Laetitia Sadier, entre d'altres dones-. I sí, també era una groupie. Però sobretot era una artista –sí, una artista-, en un moment en què l'art tendia a ser transgressor en el sentit més radical del terme i sense circumscriure's a la perspectiva sempre limitada d'un marc teòric.
Plaster Caster era un d'aquells personatges que anaven a la seva sense pensar mai en el 'què diran', i que avui difícilment tindrien cabuda en aquest món cada dia més quadriculat i estret de mires. Quan allò que enteníem per provocació ha degenerat en acudits televisius sense gràcia ni gust, quan acceptem com a artista transgressor qualsevol bocamoll cantant obvietats al ritme que li marca un telèfon mòbil subministrat pel mateix sistema contra el qual pretén carregar, i quan les pells són tan excessivament fines com ho han esdevingut a aquestes alçades, més d'un aspirant a enfant terrible podria entrar en xoc si es dignés a consultar la crònica pop de dècades enrere –la que es troba a les biblioteques, no pas la de Wikipedia- i descobrís les gestes de personatges com Cynthia Plaster Caster. Ens ha deixat a l'edat de 74 anys.
Labels:
Aynsley Dunbar,
Cynthia Plaster Caster,
Eric Burdon,
Jello Biafra,
Jimi Hendrix,
Kiss,
Laetitia Sadier,
Peaches,
Pete Shelley,
Suzi Gardner,
Wayne Kramer
dissabte, 17 de juliol del 2021
R.I.P. Gary Corbett
Si ahir ens acomiadàvem de Jeff LaBar, avui hem de lamentar una altra baixa a l'òrbita de Cinderella. El teclista Gary Corbett va tocar amb els de Filadèlfia entre els anys 2005 i 2011, tot i que la banda amb la qual se'l sol associar més sovint és Kiss, amb qui va girar i gravar a l'estudi durant bona part de la dècada dels 80 i fins ben entrada la dels 90. També va tocar amb Cindy Lauper i Damian Marley, entre d'altres.
diumenge, 6 de juny del 2021
Paul Stanley goes soul!
![]() |
| Paul Stanley, al centre, amb la seva Soul Station. |
Reinventar una carrera solista a ritme de soul amb acabats anyencs. Ho va fer al seu dia Little Steven i ara ho ha fet Paul Stanley amb resultats potser més discrets però en tot cas satisfactoris. Ha batejat el projecte com a Paul Stanley's Soul Station i l'ha presentat en societat amb un àlbum, "Now and Then" (2021), que apunta directament a les coordenades més sofisticades de la música afroamericana de la dècada dels 70, al primer Philly soul i a la segona etapa de la seva adorada Motown.
Reforçat per una quinzena de músics de solvència contrastada –tota una soul band on destaca la presència de vells coneguts com Eric Singer (bateria)-, el vocalista de Kiss treu la pols de vells clàssics com "Let's Stay Together" (Al Green) o "The Tracks of My Tears" (Smokey Robinson and the Miracles), tot i que sense aportar-hi grans novetats. Més notables resulten pistes originals com un "I, Oh I" que bé podria passar per una joia perduda del Northern Soul. En conjunt, l'àlbum no alterarà cap esdeveniment però sona més fresc que qualsevol cosa gravada per la banda mare durant els últims 20 anys.
dissabte, 28 de març del 2020
Caràtules icòniques en temps de distanciament
Com serien algunes de les caràtules de discos més icòniques de les passades dècades si s'haguessin hagut d'ajustar a les actuals normes de distanciament social dictades amb motiu del coronavirus? Els artistes Paco Conde i Beto Fernández no tan sols s'ho han imaginat. També han realitzat ells mateixos els dissenys en qüestió en el marc d'un projecte que han batejat amb l'oportú títol de 6 Feet Covers. Portades d'àlbums clàssics dels Beatles, Queen, AC/DC, N.W.A, Fleetwood Mac, Kiss, U2, Blondie, The Clash o els Beach Boys, adaptades a la realitat dels temps que corren. Poden vostès visionar-les en aquest enllaç.
dissabte, 22 de setembre del 2018
20 anys de "Psycho Circus"
Observada en perspectiva, l'etapa en què els components de Kiss s'enfilaven als escenaris sense els seus característics maquillatges és poc més que un breu parèntesi en una trajectòria que enguany celebra el seu 45è aniversari. Però durant l'equador de la dècada dels 90 semblava una eternitat el temps transcorregut des que el grup novaiorquès havia prescindit d'un dels seus elements més distintius. Per això els fans de la banda van viure com l'esdeveniment de les seves vides el retorn als escenaris de la formació clàssica -Paul Stanley, Gene Simmons, Ace Frehley i Peter Criss- amb els seus corresponents maquillatges. I per això "Psycho Circus" (1998), el primer àlbum enregistrat per aquesta formació des de "Dinasty" (1979), es podia contemplar com el tancament d'un cercle però sobretot com la culminació d'un retorn per la porta gran.
Aclamat per bona part dels fans però amb una rebuda desigual per part de la crítica, "Psycho Circus" era un àlbum coherent amb la trajectòria clàssica de Kiss -entenent per clàssica, en aquell moment, l'etapa anterior a la marxa de Peter Criss-, però també amb uns temps en què bona part de l'escena metàl·lica reivindicava amb entusiasme la influència dels autors de "Love Gun" (1977). En aquest sentit, les deu pistes del disc mantenien les essències del grup i a la vegada sintonitzaven el seu discurs amb la realitat de finals dels 90. Adéu als ressons hair metal que tant havien disgustat part de la seva parròquia, tornava el ganxo melòdic marca de la casa i ho feia reforçat amb una producció robusta i fresca a la vegada, cortesia d'un Bruce Fairbairn que prèviament ja havia aportat nous aires a les discografies d'altres tòtems del rock dur com Aerosmith o AC/DC.
Que la fórmula Fairbairn havia resultat un encert quedava clar des de la inicial peça titular, una de les composicions més rodones de la història del quartet que encara avui sol ser interpretada en directe. I tot un contrast amb "Within", el segon tall del disc, un musculós i monolític exercici de hard rock que ja haurien volgut signar aleshores els mateixos Metallica. Tampoc hi faltaven talls gairebé autoreferencials com ara "You Wanted the Best" o "I Finally Found My Way". El primer era un vitamínic rock'n'roll amb vocació d'esdevenir un nou "Rock and Roll All Nite", el segon una balada deutora de "Beth". Menció a part mereixia també la recta final d'impacte amb "Dreamin'", un potent exercici de rock clàssic que recordava (molt) l'"I'm Eighteen" d'Alice Cooper -qui va presentar una demanda per plagi que va acbar guanyant-, i la sorprenent excursió psicodèlica de "Journey of 10.000 Years".
Editat tal dia com avui de fa 20 anys, "Psycho Circus" va culminar efectivament el retorn per la porta gran de la formació clàssica de Kiss, i a la vegada va tancar aquell cercle que havia quedat obert tan bon punt els seus components havien prescindit del maquillatge. També va ser l'últim capítol realment memorable de la trajectòria del grup, el darrer disc d'estudi amb el quartet fundacional a bord i l'última obra de Kiss que realment val la pena seguir escoltant a data d'avui. Un cop finalitzada la seva gira de presentació, Stanley, Simmons i companyia van anunciar-ne una de comiat que s'ha acabat allargant fins a l'actualitat -si bé dies enrere tornaven a insistir que aquest cop va de debò, que la cosa durarà un parell d'anys més i tothom cap a casa-. A partir d'aquí van venir un nou (i aparentment definitiu) trencament de la formació clàssica, el retorn d'Eric Singer a la bateria, la substitució d'Ace Frehley pel polèmic Tommy Thayer i tot un seguit de discos menors a mans d'una banda que, ara sí, sembla haver dit tot allò que havia de dir.
dimarts, 18 de setembre del 2018
40 anys dels 'solo albums' de Kiss
L'any 1978 Kiss era una de les bandes més massives del rock nord-americà. El seu darrer llançament d'estudi, "Love Gun" (1977), els havia catapultat fins a les posicions més elevades del Billboard 200, i els seus concerts congregaven autèntiques multituds que havien trobat en el grup novaiorquès quelcom semblant a una forma de vida. Per celebrar-ho, van editar aquell mateix any un recopilatori, "Double Platinum", que reunia les seves peces més populars. I per acabar d'arrodonir la jugada van decidir editar quatre discos a la vegada.
Partint del fet que qualsevol artefacte que portés el nom de Kiss es despatxava gairebé amb tanta facilitat com la Coca-Cola, van preveure que quatre plàstics de cop multiplicarien també per quatre les astronòmiques xifres del grup. D'aquesta manera, Paul Stanley, Gene Simmons, Ace Frehley i Peter Criss es van tancar cadascú pel seu compte a l'estudi, amb diferents compositors i músics de sessió i l'objectiu de facturar treballs de títol homònim que s'havien de complementar els uns els altres en la que s'havia plantejat com una de les grans campanyes de màrqueting de la història de la música pop.
Doncs bé, al final va resultar que les previsions eren errònies i els resultats van ser més aviat modestos. En lloc de multiplicar per quatre, el que van aconseguir va ser dividir entre la mateixa xifra i no a parts exactament iguals -a ningú se li escapa que ja aleshores era poc probable que un àlbum de Peter Criss fos rebut amb el mateix entusiasme que un de Gene Simmons-. Apresa la lliçó, la banda va passar pàgina i l'any següent va recuperar el terreny perdut amb el mastodòntic "Dinasty".
Editats tal dia com avui de 1978 -fa 40 anys-, els 'solo albums' es consideren com el primer gran fracàs de la història de Kiss en termes comercials. Però en el terreny artístic amaguen unes quantes joies que mereixen ser recuperades ni que sigui de tant en tant -jo, personalment, em quedo amb els plàstics de Simmons i Frehley-, i que en alguna ocasió s'han arribat a fer un lloc als directes del grup.
dilluns, 22 de juny del 2015
En el fons es tractava d'això
KISS
Palau Sant Jordi, Barcelona
21 de juny de 2015
Anys enrere, quan internet tot just esdevenia una realitat a gran escala i la indústria discogràfica observava com els seus beneficis començaven a caure en picat, Gene Simmons va assegurar que Kiss no gravarien cap més disc perquè tal i com estaven les coses no podien veure compensats els seus esforços. Tant de bo hagués mantingut el baixista la seva paraula. Perquè "Psycho Circus" (1998) hauria estat un molt digne epitafi per a l'obra gravada del quartet novaiorquès. Perquè així ens hauríem estalviat títols tan prescindibles com "Sonic Boom" (2009) o "Monster" (2012). I perquè d'aquesta manera el concert d'ahir s'hauria nodrit exclusivament de la nostàlgia -de fet, s'hi va nodrir igualment-, però com a mínim hauríem pogut escoltar "Hard Luck Woman", "Christine Sixteen", "C'Mon and Love Me" o "Nothin' to Lose" en comptes de "Hell or Hallelujah". És clar que, en realitat, poc importen consideracions d'aquesta mena quan Kiss són capaços de celebrar quaranta anys a la carretera amb shows -en el més ampli dels sentits- com el que aquests darrers mesos han passejat arreu d'Europa i que ahir desembarcava a Barcelona abans de culminar a Madrid el seu pas pel Vell Continent.
Deu minuts abans de l'hora prevista, un speaker anunciava per megafonia allò que el respectable en ple volia escoltar. "All right Barcelona, you wanted the best, you got the best! The hottest band in the world: Kiss!". Seguidament queia el teló mentre sonaven els primers acords de "Detroit Rock City". Entrada amb molta força, si bé va quedar clar de bon principi que la veu de Paul Stanley ha conegut temps millors. Tot el contrari d'un Simmons que es mostraria d'allò més solvent a l'hora de cantar "Deuce". "Psycho Circus" encetava el segment més irregular del concert: tres cites seguides a "Creatures of the Night" (1982) -la peça titular, "I Love It Loud" i "War Machine"-, un "Do You Love Me" que va sonar a glòria i un "Hell or Hallelujah" que francament es podrien haver estalviat.
"Calling Dr. Love" va tornar a encarrilar un set list que a partir d'aleshores, i amb l'única excepció de "Lick It Up", es centraria en la primera etapa de la banda: "God of Thunder", "Cold Gin", "Love Gun" i "Black Diamond". Tot això, és clar, amanit amb pirotècnia, efectes de llum, plataformes que elevaven els músics, flames arreu de l'escenari i, fins i tot, Simmons i Stanley volant literalment tant per sobre del set com del propi respectable. Ja en tanda de bisos, tot un trio d'asos: "Shout It Out Loud", "I Was Made for Lovin' You", amb les cordes vocals d'Stanley patint més que mai, i l'apoteosi final de "Rock and Roll All Nite". Creguin-me, després de quatre dècades a la carretera i en tan sols una hora i quaranta minuts, ningú més és capaç d'oferir tot allò amb què Kiss obsequien els seus incondicionals nit rere nit. Quan van enfilar la recta final del repertori, fins i tot el destacament de Mossos d'Esquadra que s'ho mirava des de l'accés principal al·lucinava com nens. En el fons, es tractava d'això.
KISSMANIA
Hi ha grups musicals que amb la seva única presència són capaços d'alterar dia l'aspecte d'una ciutat. Per anar al concert de Kiss, un servidor va creuar mitja Barcelona en metro. I tan bon punt vaig entrar a l'estació, vaig poder observar els primers símptomes de la Kissmania que ahir s'havia apoderat de la Ciutat Comtal. Samarretes que evocaven diferents capítols de la història de la banda, rostres maquillats amb els motius del grup -el dimoni, el gat, el nen de l'estrella, l'home espacial i, fins i tot, la guineu que al seu dia va encarnar el desaparegut Eric Carr- i tot allò que es puguin imaginar. Ja enfilant la muntanya de Montjuïc, la Kissmania guanyava intensitat, amb colles de seguidors que entonaven els himnes de la banda com si es tractés de càntics futbolístics o, el millor de tot plegat, famílies senceres maquillades com els seus ídols. Sí, pares i mares amb els seus fills, guarnits i pintats per a l'ocasió i disposats a viure una vetllada de rock'n'roll plegats. No ho troben fantàstic?
THE DEAD DAISIES
Sigui certa o no, diu una llegenda urbana que a mida que Kiss anaven consolidant el seu estatus de banda de directe durant els seus primers anys de vida, cap altra formació els volia com a teloners. Sembla ser que els seus concerts eren tan potents que literalment escombraven de l'escenari els propis caps de cartell. Sigui com sigui, també ells devien aprendre's prou bé la lliçó. Probablement sigui per això que els seus concerts els obren bandes de tercera i fins i tot de quarta divisió. Com The Dead Daisies, convenció de velles glòries del hard rock californià -amb excomponents de Mötley Crüe o membres dels actuals Guns N'Roses, per exemple- que sobre el paper pot resultar atractiva però sobre el terreny no deixa de repetir esquemes, formes i tics tan insulsos com les seves descafeïnades lectures de "Hush" (Joe South) o "Helter Skelter" (The Beatles).
dimecres, 5 de desembre del 2012
Kiss, la banda i la marca
![]() |
| Els Kiss originals, molt abans d'esdevenir una marca. |
Audio: "Rock and Roll All Nite" - Kiss
Subscriure's a:
Missatges (Atom)












