En un conventillo de La Boca

Un bandoneonista toca tango en un conventillo del barri de La Boca, a Buenos Aires. I malgrat fer-ho per als turistes no dubta a imprimir la seva pròpia personalitat a cada peça que interpreta -el repertori va de l'estàndard "Por una cabeza" de Carlos Gardel a una sorprenent adaptació del clàssic de Led Zeppelin "Stairway to Heaven"-. La qual cosa el diferencia de la resta de músics i artistes que abunden en aquest entorn, i de passada transforma la seva actuació en un dels esdeveniments més interessants que es poden presenciar al barri un dissabte al matí. Buenos Aires, març de 2018.

Homenatge al rock argentí

Als carrers de Buenos Aires s'hi poden trobar murals d'homenatge a algunes figures clau del rock autòcton, una altra mostra de com la societat argentina pot arribar a tenir de presents els seus herois musicals. El que poden veure sobre aquestes línies es troba just al costat de l'edifici Kavanagh, en ple centre de la capital, i està dedicat a Viuda e Hijas de Roque Enroll, un dels conjunts més frescos que va brindar el rock'n'roll argentí durant la dècada dels 80. Buenos Aires, març de 2018.

Una disqueria a Buenos Aires

A Buenos Aires, de les botigues de discos en diuen disquerías. Aquí tenim carnisseries, sabateries, peixateries, llibreries, licoreries i perfumeries, però dels establiments dedicats a la venda de música enllaunada en diem generalment botigues de discos, i els que ens hi solem referir com a disqueries som els quatre romàntics de torn que encara freqüentem aquests establiments. M'agrada la paraula disqueria per tot el que implica. D'entrada, el fet que els locals dedicats a vendre música enllaunada es troben encara tan normalitzats com qualsevol dels comerços anteriorment citats. I que el consum de música en format físic és per a molts argentins un acte quotidià al marge de les modes que vénen i van -com ara comprar-se vinils per decorar estanteries, vostès ja m'entenen-. A la fotografia, el rètol d'una disqueria a l'Avenida Corrientes. Buenos Aires, març de 2018.

24 de marzo en Buenos Aires

Ayer, como cada 24 de marzo, más de medio millón de argentinos tomaron las calles de Buenos Aires en apoyo a las familias de los desaparecidos durante la dictadura militar. Pude vivirlo en primera persona y fue emocionante, emotivo, HERMOSO. Fue como si tantos cientos de miles de españoles hicieran lo mismo cada 18 de julio para exigir que se reparen de una maldita vez los crímenes del franquismo. Como si realmente España hubiera podido pasar de la noche a la mañana de llenar plazas con vivas a Franco a ser una democracia al uso una vez muerto el dictador (en su cama y con total placidez).

Pero no, a día de hoy sólo salen a la calle en España los pensionistas, las feministas y los independentistas catalanes (bueno, y los españoles muy españoles tan españoles que jamás se han parado a leer a Lorca). Mientras tanto la autodenominada izquierda se lo mira de lejos croissant y café con leche en mano, El País encima de la mesa y recordando cómo de progres eran algunos cuando lucían chaqueta marrón, greñas a lo Mick Jagger y escuchaban a Bob Dylan sin entender un pijo de lo que oían... Do you, Mr. Jones?

Primavera Catalana

Monument a Lluís Companys a la Plaza Cataluña de Buenos Aires. Seguint tot el que està passant des de molt lluny però de molt a prop. I cada dia més allunyat d'aquesta gent.