Hot jazz per enterrar un rei

La capçalera jazzística de la comitiva fúnebre del Carnestoltes granollerí.

El Carnaval deu ser una de les poques festivitats d'arrel pagana que la litúrgia cristiana encara no ha pogut (o no ha sabut) assimilar. Potser per això va estar prohibida en aquestes latituds nostres durant les quatre dècades de dictadura nacionalcatòlica franquista. I potser per això, des de la seva recuperació, han estat les institucions públiques (els polítics, vaja) les que l'han anat assimilant fins a convertir-lo en una mena de ritual oficialitzat i, en conseqüència, previsible i sobretot mancat de l'esperit transgressor que l'hauria de caracteritzar.

Parlava la setmana passada amb un entès en cultura popular que em va arribar a definir les rues de Carnaval que hem vist aquests últims dies com a còpies descontextualitzades d'allò que sol fer-se per aquestes dates en ciutats com Rio de Janeiro o Nova Orleans. I no vaig poder evitar donar-li la raó –i encara que no li hagués donat no hauria servit de res, perquè ell és un entès en la matèria i jo no-. Dit això, ahir a la tarda vaig passar per l'enterrament del rei Carnestoltes que es va fer a la plaça de la Porxada de Granollers. I em va agradar molt que la comitiva fúnebre l'encapçalés aquest quartet de Dixieland jazz i no pas la txarangada de torn.

Tot és merda

Tot és merda. Todo es mierda. En català i en castellà. Era el nom d'una de les comparses que participaven aquest vespre al Carnestoltes de Granollers. El seu principal motiu, una merda gegant decorada amb banderes de tots els partits polítics de l'arc parlamentari -amb excepcions notables que jo també hi hagués inclòs per minoritàries que siguin, cas de Ciutadans-. El missatge no podia ser més clar. I per a acabar-ho d'il·lustrar, la megatifa desprenia desagradables aromes amb forma de vapor -prefereixo no saber la fórmula química emprada pels ideòlegs de tot plegat, però la cosa resultava tan efectista com efectiva-. Al seu pas, la gent es tapava el nas amb cara de fàstic, molts d'ells preguntant-se d'on venia la ferum en qüestió. La metàfora perfecta d'aquest país. Gent fastiguejada que sent la pudor però no és capaç de veure la merda tot i tenir-la al davant mateix dels seus nassos.