Sota els astres del jazz

Sotto le stelle del jazz

Un uomo-scimmia cammina

O forse balla, chissà

Du-dad-du-dad

(Paolo Conte)

Jazzcafé Dizzy. Rotterdam, març de 2026.

Dino Piana (1930-2023)

DINO PIANA
(1930-2023)

Nascut el 1930 en una zona rural del Piemont italià, Dino Piana va començar a tocar la trompeta de ben petit amb una banda local fins que va esclatar la Segona Guerra Mundial. Un cop acabada la guerra, la banda es va reformar però a ell el van canviar d'instrument. Va ser d'aquesta manera com va començar a tocar el trombó, amb el qual faria carrera en anys posteriors. Exponent de pes del jazz italià des de la dècada dels 50, va arribar a tocar també amb figures internacionals com Chet Baker o Charles Mingus. Ens ha deixat a l'edat de 93 anys.

Julian Bahula (1938-2023)

JULIAN BAHULA
(1938-2023)

La història de Jabula és de les que caldria explicar sovint –i potser dedicar-li un d'aquells biopics que tant es porten darrerament-. Quatre músics sud-africans que durant la dècada dels 70 es van exiliar al Regne Unit tot fugint de l'Apartheid. Entre 1975 i 1982 van publicar cinc àlbums a cavall de gèneres com el jazz o el soul. El seu líder era el cantant i bateria Julian Bahula, que paral·lelament a l'activitat del grup es va dedicar a difondre la música de Sud-Àfrica arreu del món i va ser un activista incansable contra el règim racista que governava el seu país. En anys posteriors va seguir tocant amb diversos projectes. El 2012 va rebre l'Ordre d'Ikhamanga de mans de l'aleshores president sud-africà Jacob Zuma. Ha mort a l'edat de 85 anys.

Jimmy Villotti (1944-2023)

JIMMY VILLOTTI
(1944-2023)

No confondre amb la banda anglesa del mateix nom que pràcticament va patentar el psychobilly durant la dècada dels 80, I Meteors va ser un conjunt de beat format a Bolònia a principis dels 60 i molt popular arreu d'Itàlia gràcies a les seves versions d'èxits transatlàntics traduïts a la seva llengua. El guitarrista Jimmy Villotti en va ser un dels membres fundadors. Durant els 70 va encapçalar el grup de rock progressiu Jimmy M.E.C., i posteriorment va iniciar una carrera solista orientada al jazz –si bé el 1978 va compondre l'òpera rock "Giulio Cesare"-. Ha mort a l'edat de 79 anys.

Michel Sardaby (1935-2023)

MICHEL SARDABY

(1935-2023)

Si París ha estat històricament una de les grans capitals del jazz al continent europeu –hi haurà qui dirà que és la capital del jazz a Europa-, Michel Sardaby va ser un exponent de pes del gènere dins i fora del territori francès. Nascut el 1935 a la Martinica, es va traslladar a la Ciutat de la Llum per iniciar una trajectòria que el va portar a abraçar diferents registres dins del paraigua jazzístic. El 1967 va ser un dels pianistes que van gravar "Tape for Billy", una cinta dedicada a Billy Strayhorn –aleshores sota ingrés hospitalari- que va auspiciar Duke Ellington. El seu primer àlbum, "Five Cat's Blues", enregistrat a París, va sortir el 1969. Posteriorment va alternar sessions en ambdós costats de l'Atlàntic, facturant clàssics de la mida de "Michael Sardaby in New York" (1972) o "Gail" (1975). Ha mort a l'edat de 88 anys.

Brian Godding (1945-2023)

BRIAN GODDING
(1945-2023)

La carrera musical de Brian Godding segueix aquella línia evolutiva que enllaça el rock psicodèlic de la segona meitat de la dècada dels 60 amb el rock progressiu i el jazz fusió dels 70 i més enllà. El guitarrista gal·lès es va donar a conèixer a les files de Blossom Toes, un combo londinenc molt apreciat entre els coneixedors de la psicodèlia britànica i del freakbeat, amb el qual va publicar dos àlbums –"We Are Ever So Clean" (1967) i "If Only for a Moment" (1969)- produïts per Giorgio Gomelsky. Després va militar a la big band jazzística i progressiva Centipede –va gravar "Septober Energy" (1971)- i va tocar amb Magma i Kevin Coyne, entre d'altres. El 1988 va publicar l'únic disc signat amb el seu nom, un "Slaughter on Shaftesbury Avenue" on explorava alguns dels terrenys més inhòspits tant del rock progressiu com del jazz més avançat. Ha mort a l'edat de 78 anys.

Mars Williams (1955-2023)

MARS WILLIAMS

(1955-2023)

De la mateixa manera que Steve Mackay quan s'havia incorporat als Stooges, Mars Williams va revelar el nexe entre les formes més lliures i avançades del jazz, i les manifestacions més subversives del punk i els seus derivats. Format en l'àmbit jazzístic, el saxofonista nord-americà va militar a l'òrbita New Wave des de les files de The Waitresses. Un cop dissolt el grup d'Ohio el 1983, va fer el salt a l'escena post-punk britànica tot ingressant als Psychedelic Furs, banda amb la qual sol associar-se més sovint el seu nom. Paral·lelament va formar part també del combo de free jazz NRG Ensemble, i durant la dècada dels 90 va ser un dels fundadors del grup d'acid jazz Liquid Soul. També va tocar amb el recentment traspassat Peter Brötzmann. Ha mort a l'edat de 68 anys.

George Brown (1949-2023)

GEORGE BROWN
(1949-2023)

La trajectòria de Kool & The Gang serveix en bona mesura per explicar la transició del soul i el jazz més sofisticats de la dècada dels 60 fins al funk i la música disco que ells mateixos van abanderar a partir dels 70. Destaquen al seu repertori himnes de la pista de ball tan indiscutibles com "Jungle Boogie", "Celebration" o "Get Down on It", però val la pena aturar-se també a mirar la lletra petita del seu catàleg, que amaga autèntiques perles. Ha traspassat George Brown, bateria i membre fundador de la banda de New Jersey –a partir de la dècada dels 80 va alternar aquest instrument amb els teclats-. Fa pocs anys ens deixaven els saxofonistes i també membres fundadors del grup Ronald Bell i Dennis Thomas.

Horacio Malvicino (1929-2023)

HORACIO MALVICINO
(1929-2023)

Si Ástor Piazzolla va ser un dels grans renovadors del tango i visionaris del bandoneó a l'Argentina, el seu bon amic Horacio Malvicino va ser una mena d'equivalent en l'àmbit del jazz i de la guitarra al mateix país. Fascinat pel bebop, va esdevenir un dels grans divulgadors i exploradors d'aquest estil a Buenos Aires durant la dècada dels 50, fet que va cridar l'atenció de Piazzolla, qui va comptar amb ell en diverses de les formacions que va encapçalar a partir d'aquell moment. Malvicino ha mort a l'edat de 94 anys.

Cristina Miguel Martínez debuta al Cicle Jazz Granollers

La saxofonista Cristina Miguel Martínez ha debutat aquest cap de setmana al Cicle Jazz Granollers al capdavant del seu propi quartet. Hem assistit al concert, i avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Submergir-se en cada element

CRISTINA MIGUEL QUARTET

51è Cicle Jazz Granollers

Casino de Granollers

10 de novembre de 2023

La música són notes i ritme, però també són pauses i silencis. De la mateixa manera que em fascina veure i escoltar com un músic s'expressa a través del seu instrument, aprecio també la seva expressió durant aquestes pauses i aquests silencis. Admiro, per exemple, la forma com la saxofonista Cristina Miguel Martínez es deixava portar la nit passada pels solos que executaven la resta de músics del quartet que ella mateixa encapçala –Toni Vaquer (piano), David Mengual (contrabaix) i Oriol Roca (bateria)-. Com qui és a punt de submergir-se en cada element que l'envolta.

Com qui es para a escoltar allò que li han de dir els altres abans de poder reprendre una conversa a quatre bandes. Després, és clar, s'enfilava ben amunt amb els frasejos lliures del seu propi instrument. Una hora llarga –que es va fer curta- de jazz amb accent contemporani, hereu de registres com el bebop. I composicions pròpies tan precioses com "Alma mía" o una peça encara sense títol que la vallesana ja porta una temporada interpretant en directe i que va mutant sobre la marxa.

50 anys de "Head Hunters"

Un d'aquells àlbums que obren nous camins dins de la música i gairebé redefineixen carreres senceres. Herbie Hancock ja era una figura més que consolidada en l'àmbit del jazz quan va publicar "Head Hunters" el 26 d'octubre de 1973, avui fa 50 anys. Però va ser aquest disc el que va donar un nou impuls a la seva trajectòria, situant-lo a l'avantguarda del jazz fusió i oferint un nou punt de partida a diverses generacions d'artistes d'estils que van del mateix jazz al hip hop passant pel funk, el rock o el soul.

"Head Hunters" va suposar un pas endavant a nivell discursiu per a un Hancock que es deixava seduir per alguns dels gèneres anteriorment citats i posava les bases d'altres –les seves pistes han esdevingut una autèntica mina de samplers per a la gent del hip hop-. Aquí tenim per exemple els 15 minuts de funk sideral de "Chameleon", o la hipnòtica revisió d'un dels primers clàssics del mateix Hancock, un "Watermelon Man" que pràcticament esdevé una peça nova.

Part del secret el tenia la banda que va acompanyar el pianista a l'estudi, encapçalada per qui aleshores era el seu saxofonista habitual, Bennie Maupin, i completada per nous col·laboradors que van aportar nous aires al projecte: Paul Jackson (baix), Harvey Mason (bateria) i Bill Summers (percussions). Tot plegat va ser l'arrel de The Headhunters, un combo batejat amb el nom de l'obra en qüestió i que va començar com un suport de Hancock per acabar esdevenint un projecte amb entitat pròpia.

Joan Rectoret (1958-2023)

JOAN RECTORET
(1958-2023)

Soc incapaç de comptar tots els baixistes que he arribat a conèixer i que es van formar de la mà de Joan Rectoret. Tot un històric de les escenes del Maresme i de les comarques vallesanes, va debutar a principis dels 80 a les files del grup de rock urbà Almen-TNT, de Mataró. Més tard va ser un dels fundadors del combo de jazz fusió T-Punch –on també militaven Jordi Pegenaute, Àlex Martínez i Enric Illa-, format a Granollers, que durant la recta final dels 80 i durant bona part dels 90 va abanderar l'òrbita jazzística del Vallès Oriental –darrerament s'havien reunit per actuar en festivals de jazz com els de Bigues i Riells del Fai o Granollers-. També va tocar amb La Salseta del Poble Sec i Gato Pérez, entre d'altres. Com a professor, va treballar en centres com l’Escola de Música Moderna L’Estudi de Granollers o el Taller de Músics de Barcelona. Ens ha deixat a l'edat de 65 anys.

Carla Bley (1936-2023)

CARLA BLEY
(1936-2023)

Un simple cop d'ull a la nòmina de músics que van participar a la gravació original de l'òpera jazz "Escalator Over the Hill" (1971) ens permet apreciar la magnitud i l'abast tant del projecte com dels seus responsables. Parlem d'unes sessions que van aplegar figures a priori tan distants entre elles com Gato Barbieri, Jack Bruce, Linda Ronstadt, Don Cherry o John McLaughlin, entre molts altres. L'obra en qüestió és un clàssic del jazz més lliure i avançat del seu temps, també el pilar mestre de la discografia de la Jazz Composer's Orchestra, la formació on es va donar a conèixer la pianista i organista –i autora de la partitura d'"Escalator Over the Hill"- Carla Bley. Nom essencial del free jazz i de la música d'avantguarda, posteriorment va consolidar-se com a solista i va seguir col·laborant amb intèrprets com Michael Menter o Charlie Haden. Ha mort a l'edat de 87 anys.

Mig segle sense Gene Krupa

Gene Krupa (1909-1973), fotografiat per Gjon Mili el 1941.

Pensin vostès en tots aquells bateristes que fan virgueries amb el seu instrument. En aquells que fins i tot solen passejar-se per les sales o auditoris on actuen amb les baquetes a la mà i fent servir tot allò que se'ls posi al davant com a instrument de percussió. I sí, pensin també en tots aquells bateries de rock que solen amenitzar les actuacions dels seus respectius grups amb solos tan llargs com innecessaris –aquell moment que alguns solem aprofitar per anar al lavabo o a la barra-. Bé, oblidin-se d'aquests últims si volen, però tinguin present que tot això que hem dit –menys els solos innecessaris- ja ho havia fet abans Gene Krupa.

Es commemoren avui 50 anys de la mort d'un dels bateristes més solvents, versàtils i influents de la música del segle XX. L'home que gairebé va definir tot sol el swing com a estil musical amb la seva entrada a "Sing, Sing, Sing", aquell original de Louis Prima que l'orquestra de Benny Goodman va popularitzar el 1937 –Krupa encara formava part de la banda al moment d'interpretar-la a l'històric concert del 16 de gener de 1938 al Carnegie Hall de Nova York-. El seu solo a la mateixa peça pràcticament va redefinir el paper de la bateria dins de les formacions de jazz. Si a hores d'ara la bateria es contempla més enllà del seu rol de base rítmica en estils musicals com el rock o el mateix jazz, és en gran part gràcies a la figura de Krupa.

John Marshall (1941-2023)

JOHN MARSHALL
(1941-2023)

Exploradors nats de la frontera sovint imperceptible que podia separar les formes més atrevides del rock progressiu de les manifestacions més lliures del jazz fusió des de principis de la dècada dels 70, els britànics Nucleus no formaven ben bé una banda sinó un col·lectiu de músics que tenien l'experimentació com a raó de ser. El bateria i percussionista John Marshall en va ser un dels fundadors i va enregistrar obres com el canònic "Elastic Rock" (1970). Posteriorment va formar part de Soft Machine –entre 1972 i 1978-. També va tocar amb Centipede i Jack Bruce. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

El primer llibre d'Albert Marquès, a El 9 Nou

Jazz contra la pena de mort. El pianista Albert Marquès acaba de publicar el seu primer llibre, "El jazz suena en el corredor de la muerte" (2023, Editorial Crítica), on explica la seva experiència com a activista a favor de la campanya Justice for Keith LaMar, i alhora destapa les irregularitats del sistema judicial i penitenciari nord-americà, denuncia la xacra del racisme i qüestiona la legitimitat de la pena capital. Avui parlem amb ell a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental.

Richard Davis (1930-2023)

RICHARD DAVIS
(1930-2023)

Tot un Greil Marcus va arribar a dir literalment que les pistes de contrabaix de Richard Davis a "Astral Weeks" (1969), una de les obres més capitals de Van Morrison, són "el millor baix que mai s'ha escoltat en un àlbum de rock". Afirmació tan categòrica com discutible, però en tot cas no hi ha cap dubte que cançons com "Madame George" sonen com sonen gràcies a les aportacions del de Chicago, que al moment de facturar el disc en qüestió ja era un veterà del jazz amb un currículum on figuraven noms com els d'Eric Dolphy, Jimmy Smith, Chet Baker, Jimmy McGriff o Dizzy Gillespie. També havia tocat amb Buffalo Springfield i Ruth Brown, entre molts altres, i en anys posteriors ho faria amb figures com Paul Simon o Bruce Springsteen –escoltin-lo a "Meeting Across the River" de "Born to Run" (1975), un plàstic la peça titular del qual fa una picada d'ullet a la citada "Madame George"-. A tot plegat cal sumar-hi una extensa discografia a títol propi. Ens ha deixat a l'edat de 93 anys.

Albert Marquès - "El jazz suena en el corredor de la muerte" (2023)

Avui es posa a la venda "El jazz suena en el corredor de la muerte", el primer llibre d'Albert Marquès. Un volum on el pianista vallesà establert a Nova York explica la seva experiència com a activista a favor de la campanya Justice for Keith LaMar, i la forma com la música pot canviar vides i sacsejar consciències. També fa un repàs a les irregularitats del sistema judicial i penitenciari nord-americà, i posa sobre la taula xacres com el racisme o aquesta salvatjada que és la pena de mort. Un assaig rigorós on cada afirmació va acompanyada de dades que la justifiquen, però també una lectura amena que convida a pensar i a reflexionar sobre algunes coses que passen en aquest món on ens ha tocat viure.

Blaüncs

Membres de l'Esbart Dansaire durant l'actuació d'ahir a la nit, amb els músics al fons.

L'Esbart Dansaire de Granollers commemorava la nit passada al parc Torras Villà el 40è aniversari de la festa major de Blancs i Blaus tot reestrenant Blaüncs, un espectacle de dansa inspirat en els diferents elements festius –la rivalitat entre colles, el bestiari de foc, el folklore local-. Tota una sèrie de moviments i coreografies que reten homenatge a la festa i a la gent que la fa, però sobretot preserven la tradició i la mantenen ben lluny de les vitrines dels museus.

La música és obra del pianista i compositor Martí Ventura, que la va interpretar en directe amb una banda de vuit músics –amb secció de vents i secció rítmica- i amb un registre a cavall del jazz i els gèneres d'arrel mediterrània, invocant per moments les formes més essencials del rock progressiu. Granollers havia estat durant les dècades dels 60 i 70 un dels epicentres de la música progressiva a casa nostra, cosa que semblen haver oblidat tant les seves elits culturals i polítiques com la seva societat civil. Una pena.