Blue Hotel

Granollers, desembre de 2023.

Desprenen un cert romanticisme de temps passats i fins i tot perduts, els llums de neó de les façanes de certs hotels. Espais de pas, cases que no són llars, punts de trobada de trajectòries vitals que no podrien coincidir en cap altre lloc que els seus passadissos. Quantes històries anònimes –o no- es deuen haver escrit –o començat, o acabat- a les seves habitacions. Històries com les que Elvis Presley i Chris Isaak han cantat en peces com "Heartbreak Hotel" o "Blue Hotel". Títols i melodies que em ressonen cada cop que passo de nit pel costat d'aquest hotel solitari –però ben comunicat- de l'avinguda Sant Esteve de Granollers.

Francesc Miralles (1944-2023)

FRANCESC MIRALLES
(1944-2023)

Molt trist per la mort de Francesc Miralles, guitarrista i membre fundador de Los Salvajes, una d'aquelles bandes que ho van fer tot, musicalment parlant, en un país on tot estava per fer. Formats el 1962 a casa del mateix Miralles, al barri barceloní del Poble Sec, van ser un dels combos pioners del rock'n'roll tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol. Emmirallant-se en el beat i el rhythm & blues britànics, van adaptar al castellà part del catàleg dels Rolling Stones i van lliurar clàssics d'autoria pròpia com "Soy así" o "Es la edad", tots dos de 1966. El músic va morir abans d'ahir a Granollers, on vivia des de feia més de 20 anys.

Avui tinc molt present una etapa de la meva vida en què solíem coincidir sovint quan jo anava de camí cap a casa després de la feina. Eren trobades casuals a peu de carrer, i sempre acabàvem parlant de música. Aleshores ja començaven a quedar lluny els seus dies de rock'n'roll, però encara es mostrava d'allò més entusiasta a l'hora de parlar-ne, i sempre n'acabaves aprenent alguna cosa. També tinc un gran record dels moments que vaig compartir amb ell i amb Delfín Fernández, bateria dels mateixos Salvajes, als estudis de Ràdio Cardedeu, on vam fer un especial del programa El Garatge. Prèviament els havia entrevistat a tots dos i al vocalista Gaby Alegret pel Hanoi 23, l'altre programa que vaig conduir a l'emissora. Descansa en pau, Francesc, i gràcies per tot.

Dos anys sense JIM

Avui fa dos anys que ens va deixar Joan Illa Morell "JIM". Activista cultural en un país en blanc i negre. Quixot del happening en una ciutat –Granollers- que segueix en deute amb ell. Personatge còsmic i entranyable com pocs. Ulises recuperava recentment aquesta entrevista que JIM va fer el febrer de 1970 al seu bon amic Pau Riba –casualitats de la vida, tots dos van traspassar amb mesos de diferència- i que havia publicat al seu dia la desapareguda Revista del Vallès. Val la pena llegir també el text introductori del periodista i crític musical Donat Putx.

Concert d'homenatge a Joe Strummer amb Obrigada i Mi Nombre Es Nadie

Aquest divendres, 22 de desembre, es commemorarà el 21è aniversari de la mort de Joe Strummer. Els vallesans Obrigada, combo de punk rock fortament influït per The Clash i els Mescaleros, li faran un homenatge amb forma de concert al restaurant llibreria Anònims de Granollers. Completarà el cartell Mi Nombre Es Nadie. Inici a les 18,30 amb entrada lliure. No s'ho perdin.

Una fotografia de Cerati

Al centre de Granollers hi ha un bar amb una fotografia de Gustavo Cerati –i una caràtula de Los Planetas- en una de les seves parets. I de vegades hi pots arribar a escoltar Soda Stereo mentre fas el cafè a primera hora del matí. Gràcies per tant, Mingo Cafè.

Little Boxes

Granollers, desembre de 2023.

L'any 1962, la cantant de folk i activista social nord-americana Malvina Reynolds va compondre "Little Boxes", una cançó que ironitzava sobre certes dinàmiques de la vida suburbana –la d'aleshores i la d'ara-. El seu bon amic Pete Seeger la va gravar per primer cop al cap d'un any, i va esdevenir tot un clàssic. Una sàtira sobre el planejament urbanístic dels suburbis de les grans ciutats, i del conformisme creixent de les classes mitjanes i benestants que els habitaven. Les petites caixes del títol són una metàfora de les cases nínxol de les àrees suburbanes. A la fotografia, els esquelets de dues little boxes en fase de construcció, al nord de Granollers. Passen els anys i les dècades, però hi ha coses que no canvien.

Mig segle de King Crimson a Granollers

Es commemoren avui i demà 50 anys dels dos històrics concerts que King Crimson van fer al Palau Municipal d'Esports de Granollers –actual Parquet- els dies 27 i 28 de novembre de 1973. Històrics perquè van suposar el debut dels britànics a l'Estat espanyol –encara en ple franquisme-, també perquè van obrir definitivament la porta d'aquest costat dels Pirineus a les gires internacionals. El promotor era un jove Gay Mercader que no s'estrenava en l'ofici però sí que acabava d'encarrilar la trajectòria que va posar aquest país al mapa europeu de la música en directe.

No va ser King Crimson el primer grup anglosaxó que va actuar a casa nostra –abans ho havien fet els Beatles i fins i tot Bill Haley, si bé del pas d'aquest últim per Barcelona se n'ha parlat poc-. Però sí que va ser el que va obrir l'aixeta de tot allò que vindria després. Per què a Granollers? Doncs perquè Mercader hi va trobar més facilitats que a Barcelona –d'on van sortir diversos autobusos en direcció a la capital vallesana aquells dos dies-, però sobretot perquè la ciutat era aleshores un dels epicentres de la cultura pop a Catalunya.

Dos anys abans s'hi havia celebrat el pioner Festival de Música Progressiva de Granollers, on Mercader havia anat de públic i havia conegut activistes i agents locals com els ja traspassats Santi Guix i Joan Illa Morell "JIM", aleshores director de l'oficina municipal de turisme i actor clau durant els anys en què la ciutat solia rebre habitualment referents com Dalí o els mateixos King Crimson. Ha plogut molt des d'aquells temps, i malauradament de tot allò no queda res, tan sols testimonis de l'època que poden explicar com era la capital vallesana abans d'esdevenir la capital de l'avorriment.

King Crimson van desembarcar a Granollers durant la gira de presentació de "Larks' Tongues in Aspic" (1973). A banda i banda de Robert Fripp (guitarra), John Wetton (baix), Bill Bruford (bateria) i David Cross (violí, teclats, vents). Les cròniques de l'època parlen d'un concert extraordinari, amb aquell darrer disc com a columna vertebral i oportunes cites a un fons de catàleg on figuraven peces que ja aleshores es podien contemplar com a clàssics. N'era una bona mostra aquell "21st Century Schizoid Man" que va tancar el repertori i que cinc dècades després ressona encara més fort que el primer dia.

El primer dels dos concerts (27 de novembre) es pot descarregar sencer de forma oficial en aquest enllaç.

El segon Can Bassa Goes Reggae, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a la segona edició de Can Bassa Goes Reggae, festa amb música jamaicana promoguda pel col·lectiu One Drop i l'Associació de Veïns del barri de Can Bassa de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Can Bassa Goes Reggae

Un selector del col·lectiu HiLight Sound, ahir a Can Bassa.

Segona edició de Can Bassa Goes Reggae. Festa a ritme de reggae, ska i rocksteady promoguda ahir a la tarda per la gent de One Drop i l'Associació de Veïns de Can Bassa a la plaça Joan Oliver de Granollers. Can Bassa és un barri d'aquells que s'anomenen perifèrics, on sovint s'hi fan coses però ningú se n'assabenta (o no se'n vol assabentar) perquè, com tota ciutat que pot presumir de ser capital d'alguna cosa, Granollers tendeix a no veure-hi més enllà del seu propi melic (el centre, vaja).

One Drop és una associació que es dedica a divulgar la música jamaicana, però també a descentralitzar el mapa cultural de la capital del Vallès Oriental i a dinamitzar els barris tot promovent esdeveniments com el d'ahir. I el més important, ho fa de la mà del teixit associatiu dels mateixos barris. Els seus membres no van a evangelitzar ningú, sinó a participar i a sumar. El que van fer ahir a Can Bassa em sembla una mostra genuïna de cultura popular, d'arrel i de base.

La xerrada sobre Dylan, a El 9 Nou i VOTV

Els companys d'El 9 Nou del Vallès Oriental i de VOTV (Vallès Oriental Televisió) es fan ressò de la xerrada sobre Bob Dylan que vam fer abans d'ahir a l'Anònims de Granollers amb Jordi Pagès. L'edició d'avui d'El 9 Nou la trobaran als quioscos fins diumenge –l'article, retallat, sobre aquestes línies-. La peça a VOTV la poden visionar en aquest enllaç a partir del minut 34:16.

Parlant de Dylan a l'Anònims

Un servidor amb Jordi Pagès, ahir a l'Anònims - Foto Griselda Escrigas / EL 9 NOU.

M'ho vaig passar molt bé, ahir a la tarda, xerrant sobre Bob Dylan amb l'amic Jordi Pagès i amb tota la bona gent que es va acostar fins a l'Anònims de Granollers. Va ser un plaer parlar de la música que més m'agrada davant d'una parròquia tan atenta, però sobretot va ser un gustàs escoltar les vostres intervencions durant el col·loqui posterior a la xerrada. Gràcies a tothom per ser-hi.

Cristina Miguel Martínez debuta al Cicle Jazz Granollers

La saxofonista Cristina Miguel Martínez ha debutat aquest cap de setmana al Cicle Jazz Granollers al capdavant del seu propi quartet. Hem assistit al concert, i avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Not Fade Away: Parlem de Dylan a l'Anònims

No hi ha dubte que Bob Dylan és una de les figures més influents de la cultura contemporània. Amb discos com "Highway 61 Revisited" (1965) o "Blonde on Blonde" (1966), i cançons com "Blowin' in the Wind" o "Like a Rolling Stone", va contribuir a escriure la història del rock i la música pop tal com l'hem conegut. En l'actualitat es troba immers en la gira de presentació de "Rough and Rowdy Ways" (2020), el seu aclamat darrer àlbum. Una gira que podria ser l'última, que l'estiu passat va fer aturada a casa nostra, i en la qual obvia el seu llegat més evident per centrar-se en un present creatiu a l'alçada de la seva llegenda. Un servidor comentarà aquest present creatiu en una xerrada apta per als seguidors de Dylan, però també per a qualsevol melòman. Serà aquest dimecres, 15 de novembre, a les 19h, al restaurant llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57) i sota el títol de "Not Fade Away". Presentarà l'acte Jordi Pagès.

Submergir-se en cada element

CRISTINA MIGUEL QUARTET

51è Cicle Jazz Granollers

Casino de Granollers

10 de novembre de 2023

La música són notes i ritme, però també són pauses i silencis. De la mateixa manera que em fascina veure i escoltar com un músic s'expressa a través del seu instrument, aprecio també la seva expressió durant aquestes pauses i aquests silencis. Admiro, per exemple, la forma com la saxofonista Cristina Miguel Martínez es deixava portar la nit passada pels solos que executaven la resta de músics del quartet que ella mateixa encapçala –Toni Vaquer (piano), David Mengual (contrabaix) i Oriol Roca (bateria)-. Com qui és a punt de submergir-se en cada element que l'envolta.

Com qui es para a escoltar allò que li han de dir els altres abans de poder reprendre una conversa a quatre bandes. Després, és clar, s'enfilava ben amunt amb els frasejos lliures del seu propi instrument. Una hora llarga –que es va fer curta- de jazz amb accent contemporani, hereu de registres com el bebop. I composicions pròpies tan precioses com "Alma mía" o una peça encara sense títol que la vallesana ja porta una temporada interpretant en directe i que va mutant sobre la marxa.

Backstreets (2)

Granollers, novembre de 2023.

Ja vaig parlar en una ocasió, mesos enrere, de l'extrem nord del carrer Tarafa de Granollers. Del seu paisatge decadent, testimoni del passat industrial del nucli urbà d'una ciutat que, com tantes altres, ha anat substituint les antigues naus per habitatges de nova construcció. Un indret que en termes geogràfics és a tocar del centre del municipi, però en l'imaginari de molts dels seus habitants es troba a anys llum. Carrers gairebé deserts, on fins i tot s'hi pot arribar a respirar certa sensació de perill un cop ha caigut la nit –la fotografia és d'ahir-. Torna a sonar "Backstreets", l'himne als llocs prohibits i sovint oblidats que va signar al seu dia Bruce Springsteen.

Dylan torna a versionar Haggard

Aquesta matinada, Bob Dylan ha tocat "Footlights" de Merle Haggard a Boston. És el segon cop que Dylan versiona Haggard en aquesta gira. El 3 de juliol va fer "Bad Actor" a Milà. Aleshores hi vaig ser i puc donar fe que va ser grandiós.

La lletra de "Footlights", per cert, diu així: "I live the kind of life that most men only dream of / I made my livin' writin' songs and singin' them / But I'm 41 years old and I ain't got no place to go when it's over / So I hide my age and make the stage and / Try to kick the footlights out again".

L'únic matís que caldria fer, és que Dylan no té 41 anys. En té 82 (el doble). Però efectivament segueix vivint la vida amb la qual la majoria tan sols somiem. I se la guanya escrivint cançons i cantant-les. Ningú sap on se'n va quan acaba els concerts. I l'edat no crec que provi d'amagar-la, però els focus de peu d'escenari segueixen cremant gairebé cada nit.

El proper dimecres, 15 de novembre (19h), un servidor parlarà sobre el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour i el present creatiu de Dylan en una xerrada al restaurant llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57). Presentarà l'acte Jordi Pagès. Entrada lliure.

Un homenatge a Alice In Chains

STEVE STALEY
Anònims, Granollers

22 d'octubre de 2023

Hi ha un fil gairebé imperceptible que connecta el rock alternatiu nord-americà dels 90, i en especial allò que es va anomenar grunge, amb les formes més ancestrals de llenguatges com el blues, el folk o el country. Podríem parlar de Mark Lanegan o Nirvana capbussant-se en l'essència d'"In the Pines", aquella murder ballad tradicional que van popularitzar figures com Leadbelly. També podríem parlar, és clar, de la dimensió que solien adquirir repertoris com els de Pearl Jam o els mateixos Nirvana quan eren reinterpretats en clau acústica, reduïts a l'expressió més bàsica, en marcs com el del programa televisiu MTV Unplugged i la sèrie de discos que se'n va derivar.

Steve Staley –el seu nom artístic ofereix alguna pista de per on va la cosa- és el cantant i guitarrista d'Sleeping Giant, una jove banda vallesana d'stoner rock amb un ep i un parell de senzills publicats que apunten quelcom més que maneres –tots tres estan disponibles a Bandcamp-. Ahir va actuar a l'Anònims de Granollers a l'hora del vermut, tot sol i amb format acústic, justament per retre homenatge a un tòtem de l'era grunge com és Alice In Chains, i més concretament al seu "Unplugged" de 1996. No el va repassar sencer, però va posar tot el seu ofici i tota la seva passió al servei de cançons com "Down in a Hole", "Rooster" o "Would?".

Va acabar d'amanir el repertori amb cites a Arctic Monkeys –un "I Wanna Be Yours" de factura rugosa i estripada-, Elvis Presley –"Burning Love", prèviament gravat per Arthur Alexander, i transformat pel vallesà en un visceral exercici de punkabilly acústic- o, tornant a l'òrbita de Seattle, Pearl Jam –una emocionant "Black"-. Una selecció que certament va desviar-se del full de ruta anunciat inicialment, però al mateix temps va posar sobre la taula la versatilitat d'Staley no tan sols com a intèrpret, sinó també a l'hora d'absorbir influències diverses per enriquir el seu propi discurs.

La presentació del llibre de Nando Cruz, a El 9 Nou

Els companys d'El 9 Nou del Vallès Oriental es fan ressò avui de la presentació del llibre "Macrofestivales. El agujero negro de la música" (2023, Ediciones Península / Planeta), del periodista Nando Cruz, que va tenir lloc dissabte passat al Dràstik de Granollers i que va conduir un servidor.

Parlem de macrofestivals amb Nando Cruz

Nando Cruz, a la dreta, d'esquena, durant la xerrada d'ahir al Dràstik.

Ahir vam estar parlant sobre la cara menys amable dels grans festivals de música amb el periodista Nando Cruz, que va presentar el llibre "Macrofestivales. El agujero negro de la música" (2023, Ediciones Península / Planeta) al Dràstik de Granollers. Gairebé dues hores de conversa que es van fer molt curtes, perquè la temàtica és inesgotable i perquè escoltar el Nando és un gustàs.

Vam parlar de l'impacte dels macrofestivals sobre els ecosistemes culturals dels indrets on es porten a terme, de les pressions exercides per certs promotors sobre les administracions públiques, i de les condicions laborals sovint precàries en què treballa el personal de les barres o de la neteja, entre moltes altres coses. Molt agraït al Nando per la xerrada, a la gent d'Arcada Koncerts per haver-me convidat a conduir l'acte, i a tothom qui ens va acompanyar. L'activitat s'emmarcava dins del calendari previ del festival Fusiònica.

Els Dubliners a l'hora de dinar

The Dubliners.

Ahir al migdia vaig anar a buscar dinar en un conegut establiment del centre de Granollers que serveix menjar per emportar a peu de carrer. Hi sonava un fil musical que, per algun motiu, anava repetint tota l'estona el mateix tema sense que ningú fes res al respecte. La peça en qüestió era "Whiskey in the Jar", la cançó tradicional irlandesa que al seu dia s'havien fet seva Thin Lizzy –i que anys més tard versionarien Metallica-, en la canònica lectura dels Dubliners. Va sonar tres cops sencera mentre esperava que em servissin. El centre de Granollers és l'últim lloc del món on m'hagués esperat una escena com aquesta un divendres al migdia. Però em va alegrar l'hora de dinar. I si fos per mi podria haver seguit sonant tota la tarda.