Caricatures

L'última portada de Charlie Hebdo, amb caricatura d'Stromae.

Deia recentment un reconegut escriptor que l'estimula el fet de sortir de la seva pròpia zona de confort. Que trobar una temàtica que li resulti incòmoda, forçar-se a superar límits i tabús, l'ajuda a potenciar la seva creativitat. Francament, a mi m'ha incomodat la portada de l'última edició de Charlie Hebdo, la d'avui mateix, la que mostra una caricatura del cantant belga Stromae i fa un joc de paraules amb una de les seves cançons amb motiu dels recents atemptats de Brussel·les. M'ha incomodat i precisament per això m'ha fet reflexionar, la qual cosa sempre és positiva. No sé si la portada és o no pertinent, no sé si tenen raó els que l'han atacat a les xarxes socials o els que han sortit en defensa seva. Però sí que tinc clara una cosa. Mentre en una França en estat de màxima alerta es publica aquesta portada i el debat (encès, però debat al capdavall) es limita a les xarxes socials, a l'Espanya de pandereta un jutge obre diligències contra Dolors Miquel per la seva aparentment inofensiva però a ulls d'alguns sacrílega caricatura del Parenostre -que de provocadora, per cert, no en té res si la posem al costat d'una portada de Charlie Hebdo o d'un esquetx de Monty Python-. I no només això, l'Associació d'Advocats Cristians que la va denunciar -i que en canvi no ha denunciat mai cap cas d'abusos sexuals presumptament comesos en el si de l'Església, mira tu quines coses-, també considera que l'alcaldessa de Barcelona és còmplice del suposat delicte perquè va aplaudir-ne la lectura. Doncs molt bé. Jo segueixo dient que qui s'ofèn davant la caricatura d'una pregària cristiana no és millor que qui s'ofèn davant d'una caricatura de Mahoma. Els amics de Charlie Hebdo ho saben prou bé.

Je suis Miquel

Dolors Miquel.

No he vist mai que cap polític del PP s'ofengui davant dels casos d'abusos sexuals a menors presumptament comesos per membres d'una comunitat religiosa. Tampoc he vist mai que determinades associacions cristianes s'escandalitzin i emprenguin accions legals davant de fets tan greus com aquests. En canvi, un representant del PP a l'Ajuntament de Barcelona ha expressat el seu malestar davant d'una paròdia del Pare Nostre duta a terme per la poetessa Dolors Miquel. El més preocupant, però, és que les citades associacions ja hagin emprès accions legals contra la lectura del citat poema.

Personalment, penso que el poema de Miquel és força pobre a nivell literari -sobretot venint d'una referent contemporània de les lletres catalanes-. És provocar per provocar, un seguit de paraules més o menys fortes que a l'hora de la veritat es queden en res al costat del llenguatge emprat per provocadors genuïns com Sleaford Mods o moltes cares visibles del grime i el hip-hop dels darrers anys. Un inofensiu vull però no puc, si m'ho permeten, en la línia del pretès homenatge a Ovidi Montllor amb què David Fernàndez i companyia han tornat a treure pit davant la seva parròquia.

Que un artista lliuri una obra artísticament pobra em sembla criticable fins a un cert punt -en gustos no hi ha res escrit-. Ara bé, que aquest mateix artista utilitzi la seva obra -bona o dolenta- per a denunciar el sexisme i la doble moral dels missatgers de Déu i la gent de missa em sembla tan necessari com qualsevol forma de provocació que convidi a la reflexió. I aquí sí, no n'hi ha cap dubte, l'acció de Miquel és digna de ser aplaudida i en cap cas s'hauria de censurar -i molt menys perseguir- com pretenen alguns.

Ara fa poc més d'un any, fanàtics religiosos -si bé d'una altra confessió- van irrompre a la seu del setmanari satíric Charlie Hebdo i van assassinar-ne bona part de la redacció pel simple fet d'haver publicat caricatures de Mahoma. Aleshores tots vam ser Charlie, i avui tots hauríem de ser Miquel. Perquè qui s'ofèn davant la paròdia d'una pregària no és tan diferent de qui s'ofèn davant la caricatura d'un profeta. Uns arriben a matar i els altres es limiten a denunciar, però tots actuen amb l'ànim de censurar i l'arrel dels seus actes és la mateixa: el virus de la intolerància i la fòbia envers la llibertat d'expressió.

Charlie Hebdo, un any després

Que el Vaticà hagi condemnat aquesta portada vol dir que alguns no van entendre ni aprendre res del que va passar avui fa un any a París. I el que és més greu, que potser ni tan sols s'han parat a reflexionar-hi. Dit això, només puc afegir tres coses en el marc d'aquest trist aniversari. Visca la laïcitat, visca Charlie Hebdo i sobretot visca la llibertat d'expressió.

Je suis Charlie

Avui és un gran dia per la llibertat.

Perquè Charlie Hebdo no torna. Mai ha marxat.

Moi aussi, je suis Charlie.

Per la llibertat d'expressió

Aquesta entrada pretén ser sobretot un homenatge a la llibertat d'expressió. I també als dotze innocents que aquest matí han mort a París en nom d'un déu i del seu profeta de torn. Quan Charlie Hebdo va publicar les seves famoses caricatures d'aquest déu i del seu profeta, un important segment del món musulmà (i fins i tot no musulmà) no va dubtar a fer pública la seva indignació. Avui, el mateix déu i el seu inseparable profeta han estat utilitzats com a pretext per a assassinar a sang freda dotze persones que simplement desenvolupaven el seu ofici amb tota la normalitat del món -amb una excepció: el seu lloc de treball ja feia anys que requeria protecció a causa de les amenaces rebudes des de l'entorn islamista-. De mostra d'indignació -no parlo de condemnes ni d'expressions de suport a les víctimes, sinó d'indignació com la que aleshores va encendre els carrers- no n'he observat cap ni una. Això d'avui no han estat danys col·laterals. Han estat professionals de la comunicació -i agents de les forces de l'ordre- assassinats a sang freda, de manera totalment planificada i pel fet d'haver caricaturitzat l'islam de la mateixa manera que tantes altres vegades havien caricaturitzat el cristianisme o la classe política. Han mort, per tant, per haver exercit i defensat un dret tan fonamental com el de la llibertat d'expressió. I no, no és just criminalitzar arrel d'aquests fets cap religió ni cap col·lectiu. Però diguin el que diguin determinades veus massa acostumades a dividir el món entre bons i dolents, al fons del problema tampoc s'hi troben l'Estat d'Israel ni el tan denunciat imperialisme ianqui. Crec francament que ja és hora de deixar de mirar cap a una altra banda, de parlar sense embuts i de posar el problema real sobre la taula. I si bé és cert que la solució passa per moltes i diverses mans, també ho és que les comunitats islàmiques -les que realment vulguin distanciar-se rotundament del gihadisme- tenen molta feina per fer i molts deures endarrerits. Podrien començar en aquest sentit explicant als seus fidels que les caricatures fan riure i que les bales maten. Que riure sempre és bo, i que matar a sang freda sigui en nom del que sigui és l'acció més bàrbara, cruel i condemnable que admet la condició humana.