Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Courtney Marie Andrews. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Courtney Marie Andrews. Mostrar tots els missatges

diumenge, 12 de juliol del 2020

Courtney Marie Andrews

De cantar karaoke al desert a brillar al firmament Americana - Foto Alexa Viscius.
Les cançons de Courtney Marie Andrews tracen unes arrels tan profundes com una trajectòria vital on la música ha estat, més que una via d'escapament, una eina per canalitzar emocions tant en positiu com en negatiu. Els seus primers records damunt d'un escenari es remunten a la més tendra infància, quan la seva mare la portava a cantar karaoke en un polsegós bar de carretera perdut en algun racó d'Arizona, a mig camí de la seva Phoenix natal i d'aquelles postals desèrtiques que solen perfilar-se a través de la seva concepció àrida i desolada del so Americana.

Posteriorment es va acabar de foguejar tocant en grups de punk rock fins que una primera exposició al totèmic "Car Wheels on a Gravel Road" (1998) de Lucinda Williams li va canviar la vida per sempre més. Havent observat en discursos com el de Williams l'equilibri entre l'ètica punk i la tradició de la qual acabaria formant part, els seus veïns Jimmy Eat World la van convidar a cantar en un dels seus àlbums –"Invented" (2010)-, el seu primer gran pas endavant. Amb prou feina tenia vint anys, però havia trepitjat prou escenaris, recorregut prou carreteres i sumat prou experiència per saber què volia i què no volia.

Per això, quan un executiu d'una companyia discogràfica li va proposar cantar cançons que d'altres escriurien per a convertir-la en una estrella, ella va refermar la seva aposta per unes composicions pròpies que arribarien més o menys lluny però parlaven d'ella i de ningú més. Des d'aleshores ha plogut molt, i durant la passada dècada ha publicat cinc àlbums que mica en mica han anat consolidant el seu nom com un valor a l'alça de l'òrbita Americana. Ara fa dos anys va trepitjar fort amb un "May Your Kindness Remain" (2018) que sintonitzava amb els llegats d'Emmylou Harris o la pròpia Williams. Sensacions que s'han acabat de confirmar enguany a "Old Flowers", un disc de ruptura que alhora hauria de suposar un nou punt de partida.

Descobreixin-la a Bandcamp.

dissabte, 22 de febrer del 2020

Les cançons de Tom Waits, en clau femenina


De la mateixa manera que l'àmbit de la música pop ha après durant els darrers anys a posar la qüestió de gènere sobre la taula –i ja anava essent hora-, és probable que tard o d'hora arribi el dia en què puguem escoltar artistes masculins versionant composicions originals d'autores femenines amb la mateixa naturalitat amb què fins ara ho hem fet a la inversa.

Ja saben, ningú s'immuta quan una dona canta una cançó composta per un home fins i tot sense alterar-ne la lletra quan aquesta s'ha escrit des d'una perspectiva explícitament masculina. Però si un home fa el mateix amb una cançó escrita per una dona, aleshores encara sembla que grinyolin coses que per ser justxs no haurien de grinyolar.

Sigui com sigui i a l'espera del canvi de paradigma, el cas és que el segell Dualtone, amb seu a Nashville, ha posat en circulació un volum de títol tan explícit com el seu contingut. "Come On Up To The House: Women Sing Waits" (2019) són una dotzena de cançons de Tom Waits interpretades per dones de diferents bagatges i procedències, la majoria vinculades amb allò que es coneix com a so Americana.

Lectures que per norma general s'ajusten als paràmetres originals de cada peça, i de les quals algunes intèrprets han sabut treure més suc que d'altres. Resulta emocionant, per exemple, escoltar a Shelby Lynne i Allison Moorer invocant la nocturna melangia d'"Ol' 55", a Aimee Mann endinsant-se en les profunditats de "Hold On", o a Iris DeMent enfilant un "House Where Nobody Lives" que li sembla fet a mida.

Tampoc tenen desperdici la serenor amb què Rosanne Cash redueix "Time" a la seva mínima expressió, la fragilitat de "Georgia Lee" a mans de Phoebe Bridgers o la preciosista revisió de "Jersey Girl" en boca de Corinne Bailey Rae. Ni el "Downtown Train" de Courtney Marie Andrews, tan crepuscular com l'original si bé traslladat a les coordenades pròpies de qui la interpreta. En això consisteix fer una versió, ni més ni menys.


Més informació:

Dualtone Music Group  /  Bandcamp