Vivim uns temps curiosos en què molta gent està disposada a pagar una morterada de diners per veure un holograma de Ronnie James Dio o a Elvis Presley cantant en una pantalla gegant, però en canvi cada dia costa més arrossegar massa crítica a concerts de debò on les estrelles són músics de carn i os i on les passions es viuen a flor de pell. Evidentment cadascú és lliure de gastar-se els diners com ho consideri més oportú, però tot plegat m'entristeix moltíssim i m'empeny a preguntar-me fins on seran capaços alguns d'arribar en aquest afany de vendre nostàlgia d'èpoques i sensacions mai viscudes. Per tot això comparteixo i recomano escoltar aquesta reflexió de Ricard Martin a Els experts d'iCat.
