La peça inicial, la que definiria no tan sols el disc sinó també el seu moment,
"Like a Rolling Stone", s'havia editat un mes abans com a single, però l'àlbum en conjunt veia la llum un dia com avui de fa mig segle, el 30 d'agost de 1965.
"Highway 61 Revisited", el sisè disc d'estudi de
Bob Dylan. El que confirmava la tendència elèctrica ja encetada a
"Bringing It All Back Home" (1965), publicat tan sols cinc mesos abans. L'inici del fructífer matrimoni artístic entre Dylan i el recentment desaparegut
Bob Johnston -productor de la totalitat de l'àlbum a excepció de la citada
"Like a Rolling Stone", encara a càrrec de
Tom Wilson-. I la consagració d'un altre matrimoni que poc abans semblava impossible, el de folk i rock -amb el blues, el jazz i la naixent psicodèlia com a testimonis-. El de Minnesota, envoltat d'una banda d'excepció -
Mike Bloomfield,
Charlie McCoy i
Al Kooper entre d'altres, de seguida s'ha dit-, trencant barreres, portant la música popular a una dimensió fins aleshores desconeguda i preparant molts dels terrenys que s'han explorat durant els passats cinquanta anys. El folk-rock en la seva incipient plenitud.
"Tombstone Blues",
"Ballad of a Thin Man" i la peça titular.
"Queen Jane Aproximately",
"From a Buick 6" i aquell final estratosfèric que és
"Desolation Row". Un repertori que ho va capgirar tot i un etern candidat a encapçalar llistes i rànquings on es repassi el bo del millor. Mig segle després de la seva concepció, va Dylan i
es passeja pels escenaris obviant tota commemoració possible i tirant del seu cançoner de maduresa. Esquivant previsions, desafiant mires estretes i caminant per davant de la resta tal i com ho feia aleshores. És que s'ha de ser gran.
