Reivindicant a Kelly Hogan

Kelly Hogan.

Destacava a l'anterior actualització la presència de Kelly Hogan a la banda d'acompanyament de Neko Case. I si la destacava, és perquè m'agradaria reivindicar una trajectòria solista sovint eclipsada pel seu paper d'il·lustre segona veu. Jo la vaig descobrir a principis de la passada dècada, al mateix temps que entrava en contacte per primera vegada amb l'obra d'una Case aleshores poc coneguda. Va ser remenant discos compactes a les prestatgeries d'una biblioteca pública -uns espais que permeten escoltar música de manera gratuïta, i que en efecte resulten molt més enriquidors que qualsevol plataforma digital-, quan vaig topar-me amb dos àlbums editats l'any 2000 per Bloodshot Records, un segell de solvència contrastada en l'àmbit de la música d'arrels nord-americana. El primer era "Beneath the Country Underdog", de Kelly Hogan & The Pine Valley Cosmonauts, i el segon "Furnace Room Lullaby", de Neko Case & Her Boyfriends. Me'ls vaig emportar a casa, els vaig escoltar i em van agradar tant que encara m'acompanyen de tant en tant a dia d'avui. L'evolució de Case -tant en solitari com amb projectes com els New Pornographers- tots l'hem pogut seguir, i alguns vam tenir la sort d'escoltar-la ahir en una sala barcelonina -val més tard que mai-. Hogan, en canvi, s'ha mantingut en el discret anonimat de qui només arriba al gran públic com a acompanyant d'algú altre. Jo mateix haig de confessar que no conec la seva trajectòria solista al marge d'obres com el citat "Beneath the Country Underdog". Però només per aquelles onze cançons, m'agradaria que rebés més atencions. I, si no és demanar massa, que també acabi arribant als nostres escenaris sota l'únic paraigües del seu nom.

Una trajectòria clàssica

NEKO CASE

Sala Apolo, Barcelona

15 de desembre de 2013

En essència, la segona visita de Neko Case a Barcelona, la nit passada a l'Apolo, no va ser molt diferent de la primera, fa cosa de mig any al Parc del Fòrum i en el marc del Primavera Sound 2013. La nord-americana va emmarcar temes del seu nou disc -"The Worse Things Get, The Harder I Fight, The Harder I Fight, The More I Love You" (2013), encara inèdit durant aquella primera presa de contacte-, en un repertori centrat a repassar una trajectòria que a aquestes alçades ja hauria de considerar-se clàssica. Amb el savoir faire de qui no té res més a declarar que dianes com "This Tornado Loves You", "People Got a Lotta Nerve", "Maybe Sparrow" o "Hold On, Hold On". I amb una banda d'acompanyament capaç de redefinir qualsevol repertori -a destacar la presència de Kelly Hogan als cors-. 

La gran diferència entre ambdós passis, per tant, residia en l'entorn. No és el mateix poder degustar tal delicatessen en una sala de concerts que haver-ho de fer enmig de les marees humanes del Fòrum i a plena llum del dia. Llàstima que no tothom ho entengui així. Si Case va donar-se un bany de multituds al Primavera, ahir l'aforament no arribava ni de bon tros a la mitja entrada. I sí, podem tornar a buscar mil i una explicacions: la crisi, la mandra del diumenge al vespre, la proximitat del Nadal o la caiguda d'un meteorit al costat de casa. Però la més realista a hores d'ara és que en aquest país ens agraden molt la festa i els festivals, i molt poc la música. Cap problema. Ahir érem pocs, però molt ben avinguts. I el més important: tots anàvem a escoltar música i no a parlar. I va ser un autèntic gustàs.

Prèviament havia trencat el gel Joana Serrat amb una altra demostració de força escènica i repertori solvent. Una veu dolça de tons càlids, una sòlida banda d'acompanyament i un munt de taules acumulades, primer als carrers de Dublín i posteriorment en escenaris d'arreu de Catalunya. Alternant novetats amb temes del seu primer disc oficial, "The Relief Sessions" (2012), la vigatana va reivindicar-se com un dels valors a l'alça del folk i el so Americana a casa nostra. El seu segon disc s'està coent sota la producció de l'exArcade Fire Howard Bilerman. I ahir es va posar els caps de cartell a la butxaca -la pròpia Hogan va lloar les seves virtuts des de l'escenari i via Twitter-. Però el millor encara ha d'arribar, no en tinguin cap dubte.