ROGER MAS
L'Atlàntida, Vic
27 de febrer de 2016
Per definició, a
Roger Mas li va petita l'etiqueta de cantautor. Durant els darrers anys l'hem vist actuar amb la
Cobla Sant Jordi, musicar a
Verdaguer i penjar-se una Telecaster al capdavant d'un trio de folk-rock. I aquestes són tan sols tres de les múltiples vessants d'un músic al·lèrgic a les repeticions i a la previsibilitat. Per al seu darrer disc,
"Irredempt" (2015), ha volgut recuperar les cordes de niló i lliurar en solitari dotze cançons que dignifiquen un ofici, el de cantautor, banalitzat nit rere nit des de tribunes on el concepte
acústic sembla equivaler a un
tot s'hi val. El de Solsona va concebre l'àlbum com un homenatge a aquest ofici i a la figura de qui s'hi dedica, i la gira que l'ha seguit manté aquest mateix to. Tot sol a l'escenari, amb un posat reflexiu reforçat per nou miralls situats al seu voltant -l'escenografia és obra de
Lluís Danés-, Mas va repassar ahir a Vic bona part del nou cançoner i va aplicar el mateix tractament a un fons de catàleg que en ocasions va presumir de fragilitat (
"El dolor de la bellesa") i en d'altres va guanyar profunditat (
"El Calavera"). Tampoc es va oblidar de Verdaguer: tot aprofitant l'ocasió -un auditori osonenc batejat com un dels poemes del mestre- i com qui vol fer una declaració d'intencions, va encetar el repertori amb
"Caminant". I tot plegat amb la gràcia i el
savoir faire de qui pot presentar una cançó tot citant
"Frozen" (2013) i
Goethe en menys de mig minut i sense que li caigui cap anell. Geni i figura.
