De València a Califòrnia... i tot el que hi hagi pel camí

SENIOR I EL COR BRUTAL

NAUB1, Granollers

7 de juny de 2013

Un títol com "València, Califòrnia", el del darrer treball de Senior i El Cor Brutal, defineix molt més que el contingut de l'àlbum en qüestió. Defineix els seus autors, i de quina manera. Miquel Àngel Landete (Senior) és natural de València, però la seva personalitat musical s'ha format a partir de retalls provinents de l'altre costat de l'Atlàntic. De la inabastable geografia nord-americana, farcida de carreteres secundàries que tard o d'hora porten a la terra promesa, el Golden State. Califòrnia. Aquella Califòrnia idealitzada que esperaven trobar Tom Joad i els seus al final de la Ruta 66. I com Joad -i tots els emigrants del Midwest que van inspirar a Steinbeck per escriure "The Grapes of Wrath"-, Senior i El Cor Brutal vénen d'una terra deprimida i tocada per una crisi tan artificial com inhumana. València, i l'Estat Espanyol en general. No és d'estranyar per tant que busquin refugi en una Califòrnia on "tots serem germans i no patirem més fam / I l'amor s'escamparà com el vi en un bon dinar", tal i com proclamen al tema titular. Com tampoc és d'estranyar que cridin a la mobilització general amb títols tan explícits com "La gran esperança roja" -"T'alces i surts al carrer i fas lo millor que saps fer / Col·lecciones corbates de tots els que agarres cridant que abans vivíem millor / I fas que sagnen i es traguen les paraules i així mos respecten a tots"-. La NAUB1 en ple es va rendir la nit passada a una banda que, malgrat venir reduïda a trio, va assolir sense problemes cada racó de la sala durant gairebé dues hores per a emmarcar. El material de "València, Califòrnia" va ser el fil conductor d'un repertori que també va mirar al fons de catàleg i es va amanir amb tot un arsenal de versions: dels seus veïns Arthur Caravan al sempre reivindicable Donovan, amb aturades a The Low Anthem i M. Ward -sempre adaptant-ne els temes al valencià-. Un concert en creixement constant que va culminar amb la banda sencera fent els bisos desendollada i passejant-se entre el públic. Per treure's el barret.

Un concert per a emmarcar.

Els bisos entre el públic.

Audio: "València, Califòrnia" - Senior i El Cor Brutal

Senior i El Cor Brutal a la NAUB1

SENIOR és el pseudònim de Miquel Àngel Landete, un valencià que les ha vist passar de tots colors al llarg d'una trajectòria musical tan intensa com apassionant. El fascinen noms com els de Wilco, Bon Iver o Will Oldham. De fet, va ser a partir d'un tema d'aquest últim com va batejar la banda que l'acompanya, EL COR BRUTAL. El seu darrer disc, "València, Califòrnia" (2013, Malatesta Records), conté dotze cançons que diuen coses. Dotze textures que van dels paisatges més boscosos del so Americana al folk amb glockenspiel. El presentaran aquest divendres, 7 de juny, a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Obertura de portes a les 22h. Inici de l'actuació a les 23h. Abans i després del concert, RaquelSónica i un servidor oferiran una selecció de música enllaunada perquè tots vostès beguin, ballin, s'enamorin i tornin a casa contents.

lacasacalba.bandcamp.com/album/gran

http://www.naub1.cat

Revolució violenta organitzada

Mesos enrere em referia a un article d'opinió que Miquel Àngel Landete (Senior i El Cor Brutal) firmava a Rockdelux denunciant la passivitat de la majoria de músics d'aquest país davant tot el que està caient. A la darrera edició de la mateixa revista, Txell Bonet entrevista a Landete, que evidentment parla sense pèls a la llengua i es deixa anar amb declaracions tan contundents com aquesta: "Quan llegeixes les notícies, t'emprenyes. Què podem fer els ciutadans? La solució és anar a per qui ens està fotent, com Artur Mas, Duran i Lleida, Isidre Fainé o Joan Rossell. Perquè tot plegat tingui efecte, cal fer-ho amb una revolució violenta organitzada. És il·legal el que estic dient, sí, però cada vegada les coses justes són més il·legals". Doncs sí. Perquè els termes legal i il·legal deixen de tenir sentit quan la llei permet expulsar famílies senceres de casa seva, mentre polítics i banquers corruptes fan i desfan on, quan i com volen.

Veritats com temples

Boníssim l'article d'opinió que Miquel Àngel Landete (Sènior i El Cor Brutal) firma a l'edició de gener de Rockdelux. El títol ho diu tot: "La apatía política de los músicos españoles". No en reproduiré cap fragment, perquè absolutament tot el text em sembla imprescindible, i evidentment els recomano que el llegeixin i hi reflexionin. Landete no només explica per què la música -com qualsevol expressió artística- ha de reflectir la realitat de l'entorn en el qual es desenvolupa, sinó sobretot la seva perplexitat davant la no implicació del col·lectiu en qüestió enfront d'una situació que no s'aguanta per enlloc. Perplexitat que jo mateix comparteixo i he expressat en més d'una ocasió a través d'aquest blog. Sempre he dit, i no me'n cansaré, que em sembla patètica la passivitat de la suposada escena independent d'aquest país davant tot el que està caient. Em sembla lamentable que només quatre gats -entre ells, Nacho Vegas i Lisabö- hagin dit les coses pel seu nom mentre la resta es limita a fer competicions d'estilisme i provar d'aparèixer en quants més rànkings millor. En altres paraules, no entenc com collons podem parlar de música independent quan qui la practica pot tocar en un festival patrocinat per una marca de cervesa, però no plantar-se a donar la cara quan un hospital és a punt de tancar o una escola es queda sense recursos. I sí, també sóc dels que no suporten les cançons pamfletàries. Però crec que entre el pamfletarisme i la passivitat hi ha diferents graus d'implicació, de la mateixa manera que cal no confondre pamfletarisme amb consciència social -que no necessàriament política-. Per entendre'ns, m'és igual si un músic canta sobre el drama dels aturats -cosa que es pot fer perfectament sense caure en el pamfletarisme- o sobre com està de bona aquella veïna a la qual mai s'atreveix a saludar. Però fins i tot si les seves cançons s'acosten més a aquest segon model, té canals a través dels quals utilitzar la plataforma que suposa la música per a dir el que pensa: entrevistes, aparicions en públic o simplement la possibilitat de dir alguna cosa quan es troba a l'escenari -com van fer Lisabö al passat Primavera Sound-. Perquè té una dimensió pública. Perquè hi ha qui l'escolta. Perquè cal actuar, des d'on es pugui i com es pugui. De la mateixa manera que tot el col·lectiu musical va posar, aleshores sí, el crit al cel quan es va incrementar l'IVA en el consum cultural. Que potser no s'adonen que tot ve d'allà mateix, o és que com a bons espanyols no s'immuten fins que els toca el rebre a ells?