Veritats com temples

Boníssim l'article d'opinió que Miquel Àngel Landete (Sènior i El Cor Brutal) firma a l'edició de gener de Rockdelux. El títol ho diu tot: "La apatía política de los músicos españoles". No en reproduiré cap fragment, perquè absolutament tot el text em sembla imprescindible, i evidentment els recomano que el llegeixin i hi reflexionin. Landete no només explica per què la música -com qualsevol expressió artística- ha de reflectir la realitat de l'entorn en el qual es desenvolupa, sinó sobretot la seva perplexitat davant la no implicació del col·lectiu en qüestió enfront d'una situació que no s'aguanta per enlloc. Perplexitat que jo mateix comparteixo i he expressat en més d'una ocasió a través d'aquest blog. Sempre he dit, i no me'n cansaré, que em sembla patètica la passivitat de la suposada escena independent d'aquest país davant tot el que està caient. Em sembla lamentable que només quatre gats -entre ells, Nacho Vegas i Lisabö- hagin dit les coses pel seu nom mentre la resta es limita a fer competicions d'estilisme i provar d'aparèixer en quants més rànkings millor. En altres paraules, no entenc com collons podem parlar de música independent quan qui la practica pot tocar en un festival patrocinat per una marca de cervesa, però no plantar-se a donar la cara quan un hospital és a punt de tancar o una escola es queda sense recursos. I sí, també sóc dels que no suporten les cançons pamfletàries. Però crec que entre el pamfletarisme i la passivitat hi ha diferents graus d'implicació, de la mateixa manera que cal no confondre pamfletarisme amb consciència social -que no necessàriament política-. Per entendre'ns, m'és igual si un músic canta sobre el drama dels aturats -cosa que es pot fer perfectament sense caure en el pamfletarisme- o sobre com està de bona aquella veïna a la qual mai s'atreveix a saludar. Però fins i tot si les seves cançons s'acosten més a aquest segon model, té canals a través dels quals utilitzar la plataforma que suposa la música per a dir el que pensa: entrevistes, aparicions en públic o simplement la possibilitat de dir alguna cosa quan es troba a l'escenari -com van fer Lisabö al passat Primavera Sound-. Perquè té una dimensió pública. Perquè hi ha qui l'escolta. Perquè cal actuar, des d'on es pugui i com es pugui. De la mateixa manera que tot el col·lectiu musical va posar, aleshores sí, el crit al cel quan es va incrementar l'IVA en el consum cultural. Que potser no s'adonen que tot ve d'allà mateix, o és que com a bons espanyols no s'immuten fins que els toca el rebre a ells?