H.C. McEntire - "Eno Axis" (2020)

Va esdevenir una de les grans revelacions de l'òrbita Americana ara fa dues temporades, i el segon disc que signa amb el seu propi nom ve a refermar aquella promesa inicial. Queden cada dia més lluny els dies en què H.C. McEntire explorava la fina frontera que pot arribar a separar llenguatges com el country dels registres més orgànics del rock alternatiu al capdavant de Mount Moriah. Lliurada en cos i ànima a un discurs que vol renovar la tradició sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all, la de Carolina del Nord lliura ara un segon àlbum signat amb el seu nom, "Eno Axis" (2020),  on referma la promesa inicial tot posant sobre la taula la seva relació agredolça amb la seva terra –el Sud dels Estats Units- i remata la feina amb una estripadíssima lectura a baixa fidelitat del "Houses of the Holy" de Led Zeppelin que vindria a explicar què significa fer una versió. Disponible pròximament a través de Merge Records.

H.C. McEntire

Fins fa ben poc H.C. McEntire era una artista gairebé anònima a qui alguns havien descobert a través del seu alter ego Mount Moriah. Un projecte que va permetre a la de Carolina del Nord viatjar en tan sols cinc anys i tres discos dels paratges més orgànics del rock alternatiu al so Americana de vocació més tradicionalista. Un terreny, aquest últim, que explora ara sota el seu propi nom i amb el que es podria considerar com un segon punt de partida. Un àlbum, "Lionheart" (2018), dominat pels passatges reflexius i fins i tot espirituals. Peces com "Baby's Got the Blues" o "Yellow Roses" li han valgut la complicitat de la crítica especialitzada, que no ha dubtat en assenyalar-la com una de les grans promeses del so Americana per aquest 2018. D'arguments a favor en va sobrada, que consti.