Led Zeppelin i "Logan's Run"

Trobades que t'alegren el dia (o la nit). El cartell promocional dels concerts de Led Zeppelin a Earls Court el 1975, al costat de la caràtula de "Logan's Run", clàssic del cinema de ciència-ficció estrenat al cap d'un any, en una de les parets del pub Sin É, a Cork.

Dirigida per Michael Anderson i protagonitzada per Michael York, basada en la novel·la homònima de George Clayton Johnson i William F. Nolan, "La Fuga de Logan" s'ambienta en un futur a mig camí de la utopia i la distopia, en un punt hipotètic entre Huxley i Debord.

Una societat perfecta, aïllada en la seva pròpia bombolla de plaer terrenal, on la felicitat es paga no preguntant, on cada ciutadà té a l'abast qualsevol luxe que li passi pel cap però està obligat per llei a morir un cop assolida la trentena. Una cinta que tenia sentit fa 49 anys, i encara en té més a dia d'avui.

Cork, novembre de 2025.

Stairway to Heaven

There's a lady who's sure all that glitters is gold

And she's buying a stairway to Heaven

(Led Zeppelin)

Un cactus a Llerona, agost de 2025.

Per què cantar "Kashmir" quan pots reivindicar a Martha Scanlan?

ROBERT PLANT presents SAVING GRACE featuring SUZI DIAN

Gran Teatre del Liceu, Barcelona

30 de juliol de 2025

Si Robert Plant ho volgués, podria omplir estadis cantant cada nit "Stairway to Heaven" al capdavant de Led Zeppelin. També podria commemorar enguany amb tots els honors el 50è aniversari de "Physical Graffiti", i vendre samarretes a 50 euros la peça. Però resulta que Plant no vol res de tot això.

Per això li va dir que no a Jimmy Page (i a tots els promotors que li van al darrere). Per això s'estima més sortir a l'escenari com un membre més de Saving Grace, una banda formada per músics gairebé anònims però amb un quilometratge més que evident, destacant la presència de la vocalista Suzi Dian –completen el conjunt Oli Jefferson (percussions), Tony Kersey (mandolina i guitarres) i Matt Worley (banjo i guitarres) i Barney Morse-Brown (violoncel)-.

I per això els seus repertoris passen de puntetes pel llegat de Led Zeppelin per posar l'accent en el cançoner tradicional de la Gran Bretanya i en una sèrie de noms propis que van de Low a Los Lobos, passant per Neil Young, Levon Helm i Sarah Siskind. Per què provar de cantar "Kashmir" tal com ho feies cinc dècades enrere, quan pots reivindicar a Martha Scanlan?

Dit això, aquell "Black Dog" despatxat de manera pràcticament accidental durant la interpretació de "Gallows Pole" va valer per si sol un bon bocí de l'entrada. Samarretes a 50 euros la peça? A l'espera del disc que Saving Grace tenen previst publicar durant la tardor, ahir al Liceu ni tan sols hi havia punt de venda de merchandise.

Un acte de coherència

ROBERT PLANT presents SAVING GRACE featuring SUZI DIAN
Auditori Fòrum CCIB, Barcelona

12 de setembre de 2023

Ara fa ben bé mig segle, Robert Plant era el cantant de la banda més poderosa del planeta Terra amb permís dels Who i els Stones. El Golden God, li deien. La veu d'un repertori que encara avui fa quadrar als melòmans més veterans i desperta quelcom més que interès entre les noves generacions. Un artista que durant les darreres cinc dècades ha experimentat i evolucionat molt més enllà dels paràmetres que se li pressuposen al rostre més visible d'un conjunt de la mida de Led Zeppelin. Un senyor que a hores d'ara podria omplir estadis cantant cada nit "Stairway to Heaven" –hi ha promotors que matarien per una reunió amb Jimmy Page i John Paul Jones-, però no obstant prefereix sortir de gira amb una banda de músics desconeguts, actuar en entorns més propers, fer versions de cançons tradicionals i reivindicar els grups que li agraden. Una actitud francament admirable, la seva.

La banda en qüestió és Saving Grace, i a les seves files hi destaca la veu entre mística i angelical de Suzi Dian, molt més que un complement a les cordes vocals encara prodigioses d'un Plant capaç d'assolir puntualment els registres més potents d'antany. Ho va fer a Barcelona durant la tradicional "The Cuckoo" i al crescendo que va culminar "The Rain Song", una de les poques cites de la nit al Dirigible de Plom juntament amb "Friends" i "Four Sticks" –d'allò que s'anomenarien hits no en va caure ni un, no va caler ni hauria tingut cap sentit a aquestes alçades-. Completen el combo el percussionista Oli Jefferson i els multiinstrumentistes Tony Kersey (mandolina i guitarres) i Matt Worley (banjo i guitarres), formant un coixí sonor que connecta la Band of Joy i els Zeppelin més orgànics amb el misteri ancestral del folk, el blues i el country –quan el terme Americana es va inventar, Plant ja feia dècades que s'hi dedicava-.

El repertori va citar amics i coneguts com Los Lobos ("Angel Dance"), Richard i Linda Thompson ("House of Cards") o Moby Grape ("It's a Beautiful Day Today"), també de forma puntual la producció solista de Plant –aquell hipnòtic "Let the Four Winds Blow"-. Però va ser el cançoner tradicional el que d'alguna manera va fer de fil conductor durant gairebé dues hores de recital. Com a mostra la inicial "Gospel Plow", un espiritual que tota una generació –la de Plant- havia descobert de la mà de Bob Dylan. O "Gallows Pole", la vella balada que Plant havia cantat al capdavant de Led Zeppelin i que ahir va amanir amb picades d'ullet a "Black Dog" i "Whole Lotta Love" –i a "In the Pines", la murder ballad que connecta Leadbelly amb Kurt Cobain-. Es va acomiadar amb "And We Bid You Good Night" –cançó popular adaptada al seu dia per Grateful Dead-, cantada per tot el conjunt a cappella i amb un impecable català a l'hora de traduir el "Good night" de la tornada amb un càlid "Bona nit".

DUES CITES A LOW

Un dels moments estel·lars del concert va ser la interpretació de "Satan, Your Kingdom Must Come Down", un vell espiritual d'autoria desconeguda que Plant va gravar al seu dia amb Band of Joy. Ahir el va atribuir a Blind Willie Johnson, però el va fer com si fos de Low. La cita no és gratuïta, perquè a continuació va interpretar una cançó del duet de Duluth, "Everybody's Song", tot traslladant-la fins als paratges més àrids del blues del desert nord-africà –amb estratosfèric solo de guitarra flamenca per cortesia de Matt Worley-. Més tard va caure una segona peça de Low, "Monkey", igualment transportada fins a coordenades on van confluir tradicions de fins a tres continents diferents –el Delta del Mississippi, el País de Gal·les i, novament, el nord d'Àfrica-.

Plant va aprofitar l'ocasió per dedicar unes paraules a la recentment traspassada Mimi Parker i es va referir a Low com "a duet that made some of the most remarkable music from the past 20 years". L'adjectiu remarkable es podria traduir de l'anglès com a notable, destacable o excepcional. Qualitats que la música pop contemporània –o, com a mínim, bona part d'allò que anomenem la indústria- sembla haver deixat de banda en aquests temps de hashtags, algoritmes i saturació de cançons del dia. Sabia perfectament de què parlava el vocalista, quan feia servir aquesta mena d'adjectius. Perquè ell mateix és responsable d'alguna de la música més notable, destacable i excepcional que s'ha fet durant les passades sis dècades.

Amb 75 estius a l'esquena, assistir avui a un concert de Robert Plant és el més semblant a presenciar un concert de Dylan. En tots dos casos, la figura de carn i os que tens al davant ha escrit alguns dels capítols més essencials de la història de la música pop. Però a diferència de la majoria dels seus contemporanis, tant l'un com l'altre deixen que siguin els propis llibres d'història qui expliqui les seves gestes pretèrites, i es centren en l'ara i l'aquí cada cop que s'enfilen a un escenari. La qual cosa no és només una mostra de dignitat i determinació en termes artístics, sinó sobretot un acte de coherència amb un mateix. "I could have been miserable and very, very, very famous", va sentenciar Plant en un moment donat, com qui vol marcar distàncies amb un passat que ja no sent com a propi. Un acte de coherència, dèiem.

Mig segle sense Memphis Minnie

Lizzie Douglas aka Memphis Minnie (1897-1973).

Va ser una pionera del blues amb totes les lletres, també una de les primeres veus femenines del gènere que van destacar en les seves variants més rurals. Com els seus contemporanis masculins de Texas o del Delta, i a diferència de vocalistes femenines com Bessie Smith o Ma Rainey, que solien acompanyar-se d'orquestres de jazz, Memphis Minnie cantava i s'acompanyava ella mateixa amb la guitarra –també tocava el baix i la bateria, quan calia-. Una mostra més del caràcter independent i autosuficient d'una dona que es feia estimar i admirar a l'escenari, però que no estava per hòsties un cop en baixava –en més d'una ocasió va arribar a les mans amb homes que solien confondre certs conceptes-.

Es commemoren avui 50 anys de la mort de Lizzie Douglas, nom civil de la blueswoman nascuda el 1897 a Tunica County, Mississippi. Va traspassar el 6 d'agost de 1973 a Memphis, la ciutat on havia començat la seva carrera havent fugit de casa amb 13 anys i que li havia valgut el seu nom artístic havent fitxat per Columbia el 1929. Va morir amb 76 primaveres, víctima d'un atac de cor i després de ben bé una dècada allunyada de la vida pública per complicacions de salut. Irònicament, va ser durant aquells dies en què amb prou feines podia agafar una guitarra quan diverses generacions de joves blancs d'ambdós costats de l'Atlàntic van començar a reivindicar un repertori, el seu, sense el qual no s'entendrien corrents que van del rock'n'roll al blues rock passant pel revival folk dels 60.

"When the Levee Breaks", composta a quatre mans el 1929 amb qui va ser el seu segon marit, Kansas Joe McCoy, i inspirada en la gran inundació de dos anys abans a la conca del Mississippi, havia estat versionada per Led Zeppelin a "Led Zeppelin IV" (1971), i dècades més tard la va adaptar Bob Dylan a "Modern Times" (2006). Jefferson Airplane havien inclòs "Me and My Chauffeur Blues" al seu primer àlbum, "Takes Off" (1966). I Mazzy Star van interpretar "I'm Sailin'" a "She Hangs Brightly" (1990). D'altra banda, potser siguin imaginacions meves –o potser no-, però el fraseig i l'entonació inicials de Dylan a "I Contain Multidudes" –la versió d'estudi, no les que ha fet darrerament en directe- em recorden als de "Hoodoo Lady".

Quan Led Zeppelin van aterrar a Lió

L'aparador de Boul'Dingue Occasions, al centre de Lió.

Boul'Dingue Occasions és una botiga de discos i còmics de segona mà de la part antiga de Lió –està gairebé a tocar de la catedral-. La vaig trobar per casualitat ahir al migdia, i el seu aparador em va semblar prou temptador per animar-me a endinsar-m'hi.

Portava posada una samarreta de Led Zeppelin, i això va fer que el responsable de l'establiment em rebés amb un gran entusiasme –"You wear a Led Zeppelin t-shirt, you can do anything you want!", em va dir quan li vaig comentar que volia entrar a fer un cop d'ull-.

Al cap d'una estona va entrar un client habitual de la botiga, que també es va fixar en la meva samarreta i em va voler donar conversa. El problema era que ell no parlava anglès i que el meu francès és més aviat bàsic, però tot i això ens vam entendre sense problemes.

Em va explicar que havia arribat a veure Led Zeppelin en directe a Lió el 1969 –tot just publicat el seu primer àlbum, a veure qui ho supera-. Aleshores va intervenir el botiguer, que també havia assistit a aquell concert, i va recordar que hi havien anat plegats perquè es tractava, atenció, del "nou grup de Jimmy Page", a qui havien pogut veure en directe pocs anys abans amb els Yardbirds.

Però la història no s'acabava aquí. També havien arribat a veure els mateixos Yardbirds abans de l'entada de Page al grup, quan els britànics –etapa Jeff Beck, dedueixo- havien telonejat als Beatles a París. Batalletes de melòmans i tot el que vostès vulguin, però l'estona que vaig passar ahir al migdia no me la proporcionarà mai cap algoritme ni buscador d'Amazon.

50 anys de "Houses of the Holy"

Havien esdevingut una de les bandes més grans del món –potser la més gran de totes-. Venien de completar un ascens fins a les més altes esferes amb la publicació d'un dels clàssics més absoluts de tots els temps –"Led Zeppelin IV" (1971)-. I els seus concerts eren esdeveniments massius en un moment en què aquest concepte –macroesdeveniment- tenia unes connotacions molt diferents de les que té ara. Amb aquestes, Led Zeppelin van fer un cop de timó que no tan sols els va refermar al panteó del rock sinó que va ampliar el seu ventall discursiu sense perdre de vista les essències.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Houses of the Holy" (1973), el cinquè àlbum del quartet britànic. També el plàstic on Jimmy Page, Robert Plant, John Bonham i John Paul Jones van mirar definitivament (molt) més enllà del seu blues rock fundacional per jugar amb registres que anaven del rock avantguardista de "The Song Remains the Same" –amb estructura progressiva i unes guitarres que anticipaven part del post-punk i la New Wave- a la deconstrucció barroca de "The Rain Song", el folk amb injecció elèctrica d'"Over the Hills and Far Away", el hard rock corrosiu de "Dancing Days" i el funk desvergonyit de "The Crunge".

Tot plegat, sense deixar de banda les essencials "D'yer Mak'er" i "No Quarter". La primera, una de les peces més populars del conjunt –el 1995, Sheryl Crow ho va petar amb una versió del mateix tema inclosa a "Encomium", un disc de tribut als seus autors-, és un desacomplexat reggae que remet a les coordenades més essencialment jamaicanes sense deixar de sonar a Led Zeppelin pels quatre costats –el títol fa referència a la forma com es pronuncia el nom del país caribeny amb accent anglès-. La segona és un hipnòtic exercici de rock psicodèlic en el sentit més expansiu del terme. El disc es tanca amb el blues marca de la casa de "The Ocean".

"Houses of the Holy" va ser el primer àlbum dels Zeps que va tenir un títol no homònim –tot i que, com en el cas de "Led Zeppelin IV", ni el nom del grup ni el títol del plàstic figuraven a la seva carpeta-. La caràtula, obra d'Aubrey Powell (Hipgnosis), mostra dos nens –superposats diverses vegades- al paratge natural de la Calçada del Gegant, a Irlanda del Nord. Embolcall igualment icònic per a una obra que potser no té el pes simbòlic de la que l'havia precedit, però d'alguna manera marca l'inici d'una segona etapa a la carrera del quartet. I encara a data d'avui desafia certs tòpics que solen sortir quan es parla de Led Zeppelin.

Jerry Lee Lewis (1935-2022)

JERRY LEE LEWIS
(1935-2022)

Setmanes enrere em vaig dedicar a recuperar els discos de country de Jerry Lee Lewis. Una etapa que no serà mai tan essencial ni influent com els seus anys fundacionals a Sun Records, però sota la qual s'amaguen també autèntics tresors. Poc m'imaginava aleshores que en qüestió de dies estaríem lamentant la seva pèrdua. Lewis era un dels últims supervivents de tota una generació que va canviar per sempre més la història de la música –i amb ella, la d'aquest món nostre-, testimoni d'excepció i ambaixador destacat d'un lloc i d'un moment simplement irrepetibles. Però sobretot era un d'aquells referents que semblaven cridats a durar per sempre més.

Ha mort el Killer, i amb ell se n'ha anat un dels arquitectes del rockabilly –per tant, del rock'n'roll-, també l'home que va acabar esdevenint gairebé un estil musical en ell mateix des del moment en què tocava el piano com ningú ho havia fet abans ni ho tornarà a fer mai més. El pare fundador del rock que va brillar a la galàxia country, i que va arribar fins als nostres dies erosionat pels anys que no perdonen però sempre fent honor tant al seu nom com al seu sobrenom. Podríem parlar de "Great Balls of Fire", de "Whole Lotta Shakin' Goin' On", de "Breathless", del Million Dollar Quartet, de les seves incendiàries actuacions, del seu caràcter imprevisible o d'escàndols com el matrimoni amb la seva cosina menor d'edat, i no acabaríem mai.

Quan em vaig assabentar de la seva mort, em va venir al cap una entrevista publicada per Mojo ara deu fer cosa d'una dècada i mitja. Una de les periodistes més veteranes de la revista britànica, Sylvie Simmons, va anar-lo a veure a casa seva a Nesbit, Mississippi. I mentre esperava al hall d'entrada que arribés l'hora acordada per començar la conversa, el Killer va irrompre des del pis superior en calçotets, amb la mala llet que el caracteritzava però amb la tranquil·litat de qui és a casa seva i fa el que li rota, com li rota i amb el que porti posat en aquell moment. L'entrevista, no cal dir-ho, va ser un cúmul de cites memorables –també de frases pronunciades amb un accent sureny tan tancat, que ni la mateixa Simmons va ser capaç de transcriure-.

Jerry Lee Lewis no era l'últim supervivent del rock'n'roll dels 50. Encara són entre nosaltres Clarence "Frogman" Henry, Wanda Jackson, Dion i Duane Eddy, per citar els primers que m'han vingut al cap. Però sí que era l'últim dels pioners que no tan sols van definir tot un gènere musical sinó que el van elevar a fenomen social i cultural de primera magnitud a escala planetària. L'última megaestrella de la dècada en què es van inventar les megaestrelles. Com hauria estat, sense ell, la música de les passades sis dècades i mitja? Impossible saber-ho, però de ben segur bandes com Led Zeppelin no haurien arribat mai a compondre cançons com "Rock and Roll", que li deu tot i més a Lewis i que ell mateix va reinterpretar amb el propi Jimmy Page en un àlbum de maduresa que oferia de tot menys símptomes de fatiga –el seu títol, molt oportú, "Last Man Standing" (2006)-. No és que Lewis se la fes seva com qui no vol la cosa, és que la podria haver reclamat com a pròpia des del primer dia i hauria estat tot bé.

El seu traspàs és llei de vida, la seva pèrdua una tragèdia.

L'escopinada de Beth Hart

Hart, actitud a prova de bales en una captura del videoclip de "Black Dog".

L'actitud, aquell valor afegit que tantes diferències pot arribar a marcar en un àmbit com el de la música rock i tots els seus registres perifèrics. Beth Hart en va ben servida, tal com demostrava mesos enrere al videoclip promocional de "Black Dog". A més d'abordar el clàssic de Led Zeppelin com si l'hagués acabat de parir ella mateixa, la vocalista californiana feia davant les càmeres tota una demostració de saber estar. La forma com despatxava els versos introductoris, tota una declaració d'intencions, i la senyora escopinada que deixava anar tot seguit, mentre tota la banda enfilava aquell riff tan icònic com monolític. El principi de tot allò que vindria a continuació.

Actitud a prova de bales, la de Hart, que es va atrevir amb una dotzena de peces de la banda britànica al seu darrer àlbum, oportunament titulat "A Tribute to Led Zeppelin" (2022). A la citada "Black Dog" hi suma himnes de la mida de "Whole Lotta Love", "Kashmir", "When the Levee Breaks", "Good Times Bad Times" o fins i tot "Stairway to Heaven". El repertori dels Zeps li sembla fet a mida, i cada interpretació és un encert assegurat, tant a nivell vocal com per part d'una banda molt ben engreixada. El problema és que parlem d'unes cançons que a aquestes alçades poca cosa més poden dir que encara no hagin dit. Vaja, que Hart no hi acaba d'aportar res de nou. Però en el fons això és el de menys, quan el material és de primera i l'execució es troba justament a l'alçada.

50 anys de "Led Zeppelin IV"

El primer cop que vaig escoltar "Stairway to Heaven" va ser en un d'aquells bootlegs que dècades enrere es solien a les benzineres per 500 pessetes en cassette. Jo devia tenir 12 o 13 anys, havia llegit sobre Led Zeppelin en alguna revista que corria per casa i em vaig comprar l'artefacte en qüestió amb el que devia tenir estalviat d'alguna setmanada. La qualitat del so no era la més òptima, al capdavall parlem d'un bootleg, però tota la cara a de la cinta en qüestió, amb peces com "Black Dog" o "Immigrant Song", ja em va posar les piles. Quan vaig arribar a la cara b i van començar a desfilar aquells vuit èpics minuts –crec que en aquella versió n'era algun més- on literalment hi passava de tot, simplement vaig al·lucinar.

Va haver de passar ben bé un any fins que una companya de classe em va deixar un altre cassette on hi tenia gravada la versió d'estudi. L'original, la que havia batut tota mena de rècords al seu dia i que una emissora radiofònica havia punxat de forma ininterrompuda durant no sé quantes hores seguides quan va morir John Bonham. Aquella companya de classe em va explicar que la cinta en qüestió l'havia gravat directament d'un vinil dels seus pares, que de petita –aquesta expressió adquireix un altre significat quan tens 14 anys- solien posar-li la peça més emblemàtica dels Zeppelin com a cançó de bressol quan se n'anava a dormir. Aquella noia era diferent de la majoria de persones amb qui solia relacionar-me a l'escola i a l'institut, amb tot allò que implica el concepte diferent en el millor sentit, i quan em va explicar aquest detall vaig entendre moltes coses.

"Stairway to Heaven" és la joia de la corona del que possiblement sigui el disc més definitiu de la banda britànica. Un plàstic publicat tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys, oficialment amb títol homònim si bé popularment se'l sol anomenar "Led Zeppelin IV" o fins i tot "Four Symbols", en referència als quatre símbols que apareixien a la carpeta interior de l'àlbum en representació de cada component del grup. Un dels plàstics més venuts i una de les obres més celebrades de la història del rock i la música pop. Un treball tan monumental, que fins i tot aquells que preferim la cruesa dels primers dos –o tres- àlbums del quartet ens rendim de forma incondicional davant dels seus arguments.

Unes cançons entre les quals destaca l'èpica de la citada "Stairway to Heaven", vuit minuts que desafien etiquetes que van del folk rock al rock dur i el heavy metal passant pel rock progressiu, que comencen amb la boirina dels Zeppelin més orgànics i culminen amb la guitarra de Jimmy Page fent saltar espurnes mentre Robert Plant es proclama d'una vegada per totes com una de les grans divinitats de la iconografia rockera de tots els temps –de la denúncia per plagi d'Spirit millor no en parlem, que no en trauríem l'aigua clara i a aquestes alçades poc sentit té donar-hi més voltes-. Però entre les quals figuren també altres peces igualment essencials per entendre el llegat de Led Zeppelin.

Començant per la també citada "Black Dog", robust i dinàmic exercici de blues rock monolític i lasciu com ell sol. L'inici de la cara a per la porta gran, seguit de la igualment infal·lible i canònica "Rock and Roll". Un títol que ho diu tot de bon principi, un homenatge a les essències fundacionals de tot un gènere a ritme, sí, de bon i visceral rock'n'roll amb tot un Ian Stewart al piano. Segueix el misteri folk de "The Battle of Evermore", amb l'oportuníssima Sandy Denny com a vocalista convidada i línia directa amb les coordenades acústiques explorades un any abans a "Led Zeppelin III". També el pas previ al crescendo d'"Stairway to Heaven", que culmina majestuosament la primera cara del disc.

La cara b l'enceta l'hipnòtic piano elèctric d'un John Paul Jones que ja començava a mirar molt més enllà de les quatre cordes. És l'inici de "Misty Mountain Hop", un entremaliat exercici de blues rock psicodèlic que deixa pas al hard rock d'alta tensió de la polirítmica "Four Sticks". Pas previ al folk malencònic de "Going to California" i, ja per acabar, al blues corrosiu –i expansiu- de "When the Levee Breaks". Una vella cançó de Kansas Joe McCoy i Memphis Minnie, reinterpretada pel quartet britànic en clau monolítica i claustrofòbica, opressiva en ocasions, obrint un camí que arriba fins als Black Keys i més enllà. Una de les pistes que millor defineixen l'essència dels Zeps, juntament amb la pròpia "Stairway to Heaven". I el final d'una de les obres fonogràfiques més capitals que mai s'han arribat a publicar.

Barry Ryan (1948-2021)

BARRY RYAN
(1948-2021)

Admeto que vaig descobrir "Eloise" amb la veu de Tino Casal. I que posats a triar-ne una versió definitiva, em quedo amb la de The Damned. Però l'original és la de Barry Ryan, aquell cantant anglès que durant la recta final de la dècada dels 60 i de la mà d'aquesta contagiosa joia de pop barroc composta pel seu germà bessó, Paul Ryan, va conquerir les llistes d'èxits de mig planeta. Entre els músics de sessió que el van acompanyar a l'estudi, uns Jimmy Page i John Paul Jones en via de constituir Led Zeppelin aquell mateix 1968.

Melodramàtica, elegant, sofisticada, dinàmica com ella mateixa, "Eloise" va suposar l'escalada de Ryan fins a dalt de tot però també va esdevenir el far a partir del qual es guiaria tota la seva trajectòria: mai més tornaria a brillar d'aquella manera en termes comercials i pocs es recorden del que va fer a partir d'aleshores, i això que de bones cançons en va seguir gravant. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys, després de tota una vidad dedicada a la música però també a disciplines com la fotografia.

Charles Connor (1935-2021)

CHARLES CONNOR
(1935-2021)

Charles Connor va ser un dels components de The Upsetters, la banda que solia acompanyar Little Richard en directe –i en les seves aparicions a la gran pantalla- durant els anys en què aquest pràcticament s'estava inventant allò que anomenem rock'n'roll. Substituït per Earl Palmer a la majoria de sessions d'estudi –tal i com marcaven els cànons de l'època, aquesta feina la solien dur a terme músics de sessió-, se'l pot escoltar no obstant en pistes tan essencials com "Keep A Knockin'", single de 1957 amb una introducció de bateria de les que han fet escola –escoltin a John Bonham marcant l'entrada del "Rock and Roll" de Led Zeppelin-.

Natural de Nova Orleans, Connor va entrar als Upsetters el 1953, amb tan sols 18 anys i després d'haver-se foguejat professionalment a les ordres de bluesmen com Smiley Lewis, Guitar Slim o Champion Jack Dupree. Ja durant la dècada dels 60, encara com a membre dels Upsetters, va acompanyar a Otis Redding. També va treballar amb Sam Cooke, Don Covay, Jackie Wilson i Big Joe Turner, entre d'altres. Diuen que Little Richard es va inspirar en la seva forma de tocar la bateria a l'hora de patentar el cèlebre "A-Wop bop a loo bop a lop bam boom" que marca l'entrada de "Tutti Frutti". Ens ha deixat a l'edat de 86, després d'una llarga malaltia.

50 anys de "Led Zeppelin III"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Led Zeppelin III". El tercer àlbum de Led Zeppelin, i un plàstic al qual la crònica pop sol referir-se com el disc acústic del quartet londinenc. Una afirmació que és certa a mitges. Si bé és veritat que els britànics van experimentar en aquest treball amb la instrumentació acústica i van incorporar al seu discurs registres com el folk més campestre, també ho és que bona part dels seus solcs contenen passatges rocallosos i descàrregues elèctriques com els que havien definit les dues obres precedents.

Jimmy Page i Robert Plant van començar a compondre al repertori que acabaria conformant "Led Zeppelin III" durant les gires cada cop més mastodòntiques que havien seguit a la publicació de "Led Zeppelin II" (1969). Eren els dies en què el quartet s'estava consolidant com una de les bandes més grans de la seva generació, i un cop finalitzats els compromisos en directe Page i Plant –juntament amb John Bonham i John Paul Jones- van decidir retirar-se als paisatges bucòlics de la Gal·les rural, i més concretament a la finca de Bron-Yr-Aur, a la recerca de calma i inspiració. Va ser així com es van aproximar fins a coordenades més orgàniques i feréstegues de les explorades fins aleshores.

El disc s'obre amb un contundent i aclaparador exercici de monolític hard rock, "Immigrant Song". Una peça que va esdevenir des del minut zero un dels pilars del repertori de Led Zeppelin, i tot seguit deixa pas al folk psicodèlic de "Friends". "Celebration Day" recupera injecció elèctrica i nervi rocker. "Since I've Been Loving You" invoca el blues més nocturn de Texas i –sobretot- Chicago alhora que connecta el quartet amb la naturalesa de club dels seus inicis com a extensió dels Yardbirds. I "Out on the Tiles" presumeix sense reserves de la musculatura hard rock marca de la casa.

És a la cara b on més es manifesta la inspiració orgànica adquirida a Bron-Yr-Aur. Començant per un "Bron-Yr-Aur Stomp" que juga amb les formes més pantanoses i primitives del blues i un "Tangerine" que avança ferm sobre la bateria de Bonham enmig de la boirina estructural de la guitarra de Page i els murmuris de Plant. "Gallows Pole" i "Hats Off to (Roy) Harper" –homenatge a Roy Harper, bon amic de la banda i font d'inspiració en aquest treball- deriven de peces tradicionals i responen a la controvertida habilitat del grup a l'hora de fer-se seves composicions alienes. I l'exotisme de "That's the Way" perfila algunes de les aventures que Plant emprendria ja en solitari en dècades posteriors. Si una banda podia posar tot això en una mateixa obra i en aquell moment, amb tota probabilitat era la que ens ocupa.

40 anys sense John Bonham

John Bonham (1948-1980).

La mort de John Bonham va posar punt i final a una de les carreres més meteòriques i mastodòntiques de la història del rock. Ho deien els seus companys d'escenari, i un simple repàs a qualsevol dels títols més essencials de la seva discografia així ho pot confirmar. El bateria era el motor de Led Zeppelin, també una de les bèsties més salvatges que mai ha documentat la crònica pop. Va abandonar aquest món tal dia com avui de fa 40 anys, després d'una trajectòria vital i artística intensa com poques. El seu adéu va precipitar el final de la banda, que malgrat diversos retorns puntuals –i un comiat molt més que digne ja en ple segle XXI- mai va poder refer-se sense l'energia i el ritme de l'irrepetible Bonzo. Un dels més grans bateries del segle XX? No és un tòpic, és la simple i pura realitat.

H.C. McEntire - "Eno Axis" (2020)

Va esdevenir una de les grans revelacions de l'òrbita Americana ara fa dues temporades, i el segon disc que signa amb el seu propi nom ve a refermar aquella promesa inicial. Queden cada dia més lluny els dies en què H.C. McEntire explorava la fina frontera que pot arribar a separar llenguatges com el country dels registres més orgànics del rock alternatiu al capdavant de Mount Moriah. Lliurada en cos i ànima a un discurs que vol renovar la tradició sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all, la de Carolina del Nord lliura ara un segon àlbum signat amb el seu nom, "Eno Axis" (2020),  on referma la promesa inicial tot posant sobre la taula la seva relació agredolça amb la seva terra –el Sud dels Estats Units- i remata la feina amb una estripadíssima lectura a baixa fidelitat del "Houses of the Holy" de Led Zeppelin que vindria a explicar què significa fer una versió. Disponible pròximament a través de Merge Records.

50 anys de "Led Zeppelin II"

Els ingredients de "Led Zeppelin II" eren essencialment els mateixos del seu predecessor, el plàstic homònim amb què Led Zeppelin havien debutat a principis d'aquell mateix 1969. Blues pedragós, monolític en ocasions, i rock d'elevadíssim voltatge executats amb la precisió d'un rellotge i la visceralitat innata d'un quartet que rematava la feina feta amb la seva carta de presentació i tornava a marcar el camí a diverses generacions de músics que van del primer heavy metal a l'stoner o el grunge passant pel rock dur en les seves múltiples concepcions.

Gravat en diferents estudis d'ambdós costats de l'Atlàntic al llarg de diversos mesos -el procés de gravació es va alternar amb les diverses gires que la formació va dur a terme aquell any per Europa i els Estats Units-, "Led Zeppelin II" presentava una banda ja a ple rendiment i consolidada, i va suposar el primer cop que Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i John Bonham van encapçalar alhora les llistes britàniques i nord-americanes. Era en aquest sentit l'inici d'un regnat que s'allargaria durant bona part de la dècada dels 70 i que establiria Led Zeppelin com un dels noms capitals de la música rock.

L'àlbum s'obria amb el riff lisèrgic i les lascives pulsions de "Whole Lotta Love", cinc minuts i mig que encara avui valen per discografies senceres i una peça inspirada en el "You Need Love" de Willie Dixon, qui va aconseguir després d'una llarga batalla legal ser citat com a coautor del tema en posteriors reedicions. De la mateixa manera, un altre astre de Chess Records com era Howlin' Wolf va ser acreditat a "The Lemon Song", un sòlid i dinàmic exercici de blues rock edificat parcialment a partir del riff de "Killing Floor".

També destacava l'escalada elèctrica de "Heartbreaker", tot un exercici de hard rock marca de la casa amb un altre riff icònic i un dels solos de guitarra més estratosfèrics de Plant fonent-se amb l'embranzida dels tambors de Bonham. Parlant de Bonzo, seria injust no mencionar "Moby Dick", pista instrumental bona part de la qual estava ocupada per un canònic solo de bateria. I tampoc tenien desperdici talls com "Ramble On" i "Thank You", que s'aproximaven des de diferents perspectives als territoris folk que la banda exploraria en futurs llançaments, o "Bring It on Home", el blues que acomiadava l'àlbum amb homenatge inclòs a Sonny Boy Williamson II. El disc va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

Documental sobre els primers anys de Led Zeppelin

Led Zeppelin - Foto Chris Walter/WireImage/Getty.

A aquestes alçades és molt poc probable que els supervivents de Led Zeppelin tornin a enfilar-se junts a un escenari ni que sigui de forma esporàdica. Però Robert Plant, Jimmy Page i John Paul Jones no han volgut deixar passar l'ocasió de celebrar el cinquantenari de la banda, que va formar-se a finals de 1968 i va publicar els seus primers dos discos el 1969. El cas és que al llarg d'aquest 2019 s'estrenarà un nou documental que preveu aportar llum als primers anys de la formació, els que separen la que havia de ser una mena de reencarnació dels Yardbirds del meteòric ascens que el quartet va protagonitzar en ambdós costats de l'Atlàntic. I que, com a novetat, s'hi han implicat els propis implicat Plant, Page i Jones, que mai abans havien participat plegats en un projecte d'aquestes característiques. Dirigida per Bernard MacMahon, la cinta encara no té títol però sens dubte augura bones sensacions.

50 anys de "Led Zeppelin"

No se m'acut res que encara no s'hagi escrit sobre el debut homònim de Led Zeppelin. Un plàstic publicat tal dia com avui de 1969 que va establir les bases no tan sols d'una de les trajectòries més massives i meteòriques de la música pop, sinó també de tota una sèrie de discursos que van de Great White als Black Crowes i dels White Stripes a Greta Van Fleet passant per qualsevol cosa que tingui a veure amb gèneres com el blues rock, el rock dur o el heavy metal. Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i John Bonham. Un monstre de quatre caps que venia de recollir el testimoni d'uns agònics Yardbirds i era a punt d'encetar un dels capítols més celebrats de la història del rock. I un repertori que s'havia concebut en soterranis i clubs de petita i mitjana capacitat però ja apuntava cap a les elevadíssimes esferes que assoliria el quartet londinenc en qüestió de pocs anys.

L'elevadíssim voltatge funk de "Good Times Bad Times" com a carta de presentació. La torrencial lectura de "Babe I'm Gonna Leave You" -l'original d'Anne Bredon que Page i Plant havien descobert a través de Joan Baez-.  Willie Dixon en la seva concepció més nocturna i corrosiva amb lectures marca de la casa de "You Shook Me" i "I Can't Quit You Baby". Els hipnòtics sis minuts i mig de "Dazed and Confused", un blues rocallós i tenebrós que anticipava en certa manera les formes de Black Sabbath. Les essències àcides de "Your Times Is Gonna Come" i "Black Mountain Side". El cop de puny a la cara de "Communication Breakdown". I el blues expansiu i lisèrgic de "How Many More Times", amb un dels riffs més icònics d'un Page que també aprofitava per aplicar un arc de violí a les sis cordes i cita inclosa a Albert King. Menció a part mereix la caràtula, un disseny del propi Page a partir de la icònica fotografia de l'accident del dirigible Hindenburg. Mig segle d'un plàstic que va canviar la música per sempre més.

Mojo: Black Mountain Sides

Aquesta tardor es commemora el 50è aniversari de la formació de Led Zeppelin, i Mojo ho celebra dedicant la portada de desembre al quartet londinenc i distribuint amb la mateixa edició el recopilatori "Black Mountain Sides". Una quinzena de talls que efectivament remeten a la vessant més mística i orgànica dels pioners del rock dur, si bé la selecció és prou eclèctica per a escapar-se de l'allargada ombra del Dirigible de Plom. Una recopilació on alguns dels grans visionaris del folk de cinc dècades enrere, com ara Bert Jansch, Michael Chapman o Roy Harper, conviuen amb avantatjats alumnes i continuadors de la tradició com Riley Walker, Jack Rose o Gwenifer Raymond. Més a prop de les textures acústiques de "Led Zeppelin III" (1970) que no pas del IV (1971) al qual remet la caràtula, un d'aquells plàstics que evoquen boscos profunds i esplanades boiroses a trenc d'alba. Ideal per a degustar sota cobert durant els mesos freds que tenim per davant.

Spirit vs. Led Zeppelin

Led Zeppelin.

Recapitulem. L'any 1968 Spirit encetaven amb el seu debut homònim un dels capítols més injustament infravalorats de l'era psicodèlica. Entre les seves peces s'hi trobava "Taurus", un instrumental de textures místiques i barroques. Tres anys més tard Led Zeppelin publicaven el mastodòntic "IV", matriu d'un dels temes més celebrats no tan sols de la seva discografia sinó de la història del rock, "Stairway to Heaven". I en ple 2016 un jutjat de Los Angeles admet a tràmit una denúncia de plagi que els californians han interposat contra els londinencs. Que la línia de guitarra d'"Stairway to Heaven" és pràcticament calcada de la de "Taurus", resulta tan evident com que bona part del repertori de Led Zeppelin ha aixecat sospites de plagi -sovint fonamentades i en algun cas fins i tot reconegudes pels tribunals-. Ara bé, cal no obviar el fet que aquesta denúncia es produeixi quan tres dels cinc components originals d'Spirit ja han passat millor vida -entre ells el mateix Randy California, líder de la banda i únic compositor acreditat de "Taurus"-. Sigui com sigui, la realitat és que dos grups que ja no existeixen s'enfronten als jutjats per uns fets que presumptament van tenir lloc ara fa quatre dècades i mitja. I si això no és el súmmum de l'absurditat, que algú pregunti als supervivents d'Spirit i Led Zeppelin si mai han escoltat els cinc primers segons del "We Used to" que Dolly Parton va enregistrar el 1974 -qui sap si encara l'acabaran convidant a la festa-.