Nit i dia (segona temporada)

Clara Segura, en una escena de Nit i Dia

No havia escrit encara sobre la segona temporada de Nit i dia, i no pas per manca d'interès o de ganes sinó de temps. De temps per a assimilar tot el que ha anat donant de si la sèrie durant les passades setmanes, que és molt i on no hi sobra (ni hi falta) absolutament res. D'acord, potser l'escena de la Carmen (Mar Ulldemolins) anant-se'n gairebé a cegues i qui sap cap a on amb el que podria haver estat el seu botxí (Josep Maria Pou) s'hauria d'agafar amb pinces, però la resta manté i fins i tot eleva el llistó que situava la primera temporada de Nit i dia com un dels sostres de la ficció televisiva feta a Catalunya. Si en aquella primera temporada, la sèrie creada per Lluís Arcarazo i Jordi Galceran -i realitzada per Manuel Huerga i Oriol Paulo- presumia d'excel·lència en tots els sentits -guió, realització, ambientació, fotografia, personatges...- i mirava de tu a tu qualsevol producció notable realitzada en països del nostre entorn, els capítols emesos enguany no fan sinó refermar i fins i tot realçar les bones sensacions recollides aleshores. I ho fan mantenint-se fidels a l'esperit renovador amb què s'havia presentat la sèrie en un primer moment: evitant la repetició d'esquemes -múltiples trames que han descentralitzat el pes dels personatges principals: Sara Grau (Clara Segura) és ara un personatge més d'un complex univers per on també es passegen altres gegants escènics com Pep Cruz o el citat Josep Maria Pou- i preservant aquella foscor estructural que tant pot posar de manifest el millor com el pitjor de la condició humana. Ara que aquesta segona temporada sembla acostar-se al seu final, tan sols espero que n'hi hagi una de tercera (i algunes de les subtrames indiquen que bé podria ser així).

Nit i dia

Si l'art ha de resultar incòmode, Nit i dia (2016) suposa una agradable raresa en un prime time catòdic on manen el conformisme i la repetició sistemàtica d'esquemes. La sèrie creada per Lluís Arcarazo i Jordi Galceran -dirigeixen Manuel Huerga i Oriol Paulo- va més enllà del fet inquietant per a provocar sensacions que poden fregar no tan sols la incomoditat sinó fins i tot el fàstic -la qual cosa diu molt a favor seu-. No pas un fàstic físic, no pas una incomoditat derivada de la condició punyent d'algunes de les seves imatges, sinó una reacció psíquica a tot allò que aquestes imatges no acaben de mostrar i, sobretot, a tot allò de què al capdavall són conseqüència. A la manera com l'espectador és posat cara a cara amb les capacitats més fosques, ocultes i retorçades de la ment humana.

Nit i dia és un thriller de forenses, psicòlegs, policies i psicòpates -i de jutges, marits, esposes, amants, pares, filles, executius, sicaris, confidents, dones fatals i tota una munió de personatges secundaris que amaneixen pel seu compte la trama principal-. Però lluny de recrear fórmules i tòpics de gènere, parla amb veu pròpia i defuig convencions. I aquest és el seu encert. Incomodar no pas amb allò que ensenya sinó amb el que no arriba a ensenyar. No descriure l'horror a partir de l'efectisme visual sinó de la subtilesa d'un escenari, una banda sonora o la mirada d'un personatge -no es queda curt l'inabastable repartiment, encapçalat per Clara Segura en un dels papers de la seva vida-.

Si com va dir aquell volem un país normal, el primer que ens cal és un entorn cultural normal que, entre d'altres coses, contempli i fomenti una indústria de l'entreteniment també normal -traduït: en sintonia amb allò que s'està fent a la resta de països del nostre entorn-. I en aquest sentit, Nit i dia és un pas de gegant en una tradició, la de sèries com KMM o Cites, que aplica una estètica decididament contemporània a produccions fonamentades en guions sòlids, realitzacions impecables i personatges creïbles. Ficcions audiovisuals amb cara i ulls, ni més ni menys.