Vuit anys sense Lemmy

Lemmy durant la seva aparició a "The Young Ones".

Una de les bandes més genuïnes de la història del rock'n'roll, amb un dels frontmen més carismàtics de tots els temps, fent acte de presència en una de les sèries més refotudament brillants que mai s'han emès per televisió. Parlem, és clar, de l'aparició de Motörhead fent un playback amb el seu clàssic "Ace of Spades" en un episodi de "The Young Ones", concretament el que es va emetre el 8 de maig de 1984 pel segon canal de la BBC –a casa nostra, la sèrie va arribar anys més tard de la mà de TV3 i traduïda com "Els joves"-.

La formació que va sortir aquell dia per la televisió pública britànica no era la mateixa que havia gravat originalment la peça en qüestió, publicada el 1980 a l'àlbum del mateix títol. Encara hi havia el bateria Phil "Philthy Animal" Taylor –qui deixaria el grup al cap de poques setmanes-, però a les guitarres hi figuraven els recentment incorporats Phil Campbell i Michael "Würzel" Burston. Al capdavant, no cal dir-ho, l'irrepetible Lemmy Kilmister, a qui avui recordem amb motiu del vuitè aniversari de la seva mort. Poden visionar la seva aparició a "The Young Ones" a Youtube.

Lucky Guri (1950-2023)

LUCKY GURI
(1950-2023)

Circula per la xarxa un vídeo de Lucky Guri interpretant l'himne del Barça al piano, el 2012 al restaurant L'Onada de Palamós, població on s'havia establert el músic de Calella durant els seus darrers anys de vida. No m'apassiona el futbol, però sí que m'emociona escoltar aquesta peça interpretada per un dels pianistes més grans que mai ha donat aquest país nostre, a vuit anys d'haver patit un ictus que el va obligar a començar de zero en tots els sentits. Tota una mostra de superació, la del mestre tornant a fer brillar tot el seu talent després de la malaltia.

Soc d'una d'aquelles generacions que van conèixer Guri com a pianista de programes de TV3 –impagable la seva presència al Sense Títol d'Andreu Buenafuente-. No va ser fins al cap d'uns anys, que la curiositat em va portar a descobrir tota una trajectòria que s'havia desenvolupat en paral·lel a l'evolució de gèneres com el jazz o el rock psicodèlic i progressiu a casa nostra. Parlem dels dies de la Cova del Drac i l'Ona laietana, de les seves actuacions amb alguns dels noms clau de la música catalana de la segona meitat del segle XX, i de bandes com Barcelona Traction o Música Urbana.

També parlem, és clar, de "We Are Digging the Beatles" (1972), tot un homenatge jazzístic als Fab Four que va signar a mitges amb el saxofonista Peter Roar –completaven la formació Max Sunyer (guitarra), Salvador Font (bateria) i Carles Benavent (baix)-. Vaig tenir el gust de veure'l en directe en diverses ocasions, de les quals guardo recordo especialment un concert amb Núria Feliu al desaparegut Cinema Municipal de Cardedeu –la tardor de 1998, si no em falla la memòria-. Un músic extraordinari que desprenia una simpatia igualment extraordinària. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

D.E.P.

Quan Cap Roig va voler censurar Els Pets

Els Pets, amb Lluís Gavaldà al centre, en una imatge promocional.

El cantant dels Pets, Lluís Gavaldà, explicava abans d'ahir al programa Col·lapse de TV3 la humiliació que la banda de Constantí havia patit l'estiu passat després d'actuar al Festival de Cap Roig. Sembla ser que a la direcció de l'esdeveniment no li havia agradat que els tarragonins interpretessin "Atracament a La Caixa" –peça inclosa a l'àlbum que venien a presentar, "1963" (2022)-, una composició irònica i més o menys crítica amb el sector bancari –un dels patrocinadors del festival és CaixaBank-.

En una entrevista amb el periodista Ricard Ustrell, Gavaldà recordava com després del concert el grup s'havia trobat el camerino buit, sense menjar ni begudes, i com la mateixa direcció els havia alertat que les conseqüències de tot plegat anirien encara més enllà: "No tocarem mai més en cap festival perquè aquest senyor en té el monopoli". El músic va ser valent, i a partir de l'intent de censura que ell mateix va patir va exposar una xacra que ve de molt més lluny. "Faria riure, si no fos perquè explica com és aquest país", havia dit de bon principi.

Poden veure l'entrevista sencera en aquest enllaç –l'afer Cap Roig apareix a partir del minut 17-.

Explicar l'horror

Caelles, durant la seva conferència d'ahir al TAG.

Diuen que la millor manera d'explicar qualsevol cosa de forma entenedora, és fer-ho com qui s'adreça als nens o, en el seu defecte, als adolescents. El periodista de TV3 Lluís Caelles va parlar ahir sobre la guerra d'Ucraïna davant 500 estudiants de Batxillerat de Granollers. I ho va fer de forma rigorosa, però sobretot entenedora. Exposant tot allò que ha vist sobre el terreny i deixant clares també les virtuts i les misèries de tots dos bàndols, però evitant aquella mena de judicis ràpids que tant agraden a les xarxes socials.

"És clar que a la revolta de Maidan hi van ser presents els serveis secrets nord-americans, perquè els serveis secrets sempre són a tot arreu. Però no va ser la CIA qui va mobilitzar a 200.000 o 300.000 persones", va apuntar sobre els fets de 2014 que van obrir la porta a la situació actual. També es va referir a les promeses incomplertes per l'OTAN després del final de la Guerra Freda i, atenció, va fer una crida a no equiparar l'actual dinàmica de blocs amb la lògica de la pròpia Guerra Freda –en el context d'un món globalitzat, va posar com a exemple els equilibris diplomàtics de la Xina per fer de contrapès a Occident sense deixar de banda els seus interessos comercials a la UE i els mateixos Estats Units-.

La conferència s'emmarcava dins dels actes previs a la commemoració del 85è aniversari del bombardeig feixista sobre Granollers durant la Guerra Civil Espanyola, que tindrà lloc el proper 31 de maig. Passen els anys i passen les dècades, però els humans seguim refermant-nos dia a dia com l'única espècie incapaç d'aprendre dels seus propis entrebancs. Tant de bo el mig miler de joves que hi havia ahir a la sala gran del TAG en prenguin bona nota. Perquè, com sol dir-se en aquests casos, ells són el futur.

Somriure a la pròpia mortalitat

En una escena tan inèdita com insòlita, el programa Planta baixa de TV3 va emetre ahir en directe la primera entrevista a The Who que mai s'hagi fet a la televisió pública catalana, i més concretament al vocalista de la banda britànica, Roger Daltrey. El motiu, el concert que el grup té previst oferir el 14 de juny al Palau Sant Jordi de Barcelona, també el primer que farà mai a casa nostra.

A la conversa, que condueix la periodista Agnès Marquès, no s'hi toquen temes que es podrien considerar incòmodes –penso en les causes i la forma com es va acabar abortant l'actuació que els londinencs tenien programada l'any 2006 al mateix recinte, també en els preus absolutament desorbitats que han assolit les entrades per concerts com el que ens ocupa-. Però Daltrey sempre té coses interessants a dir, i sempre és un plaer escoltar-les.

A partir del minut 5:32 de l'entrevista, per exemple, podran observar vostès com el cantant, amb 79 primaveres a l'esquena, es fot a riure quan li pregunten per la seva pròpia mortalitat –parlem de l'home que encara avui s'enfila als escenaris a cantar "I hope I die before I get old"-. En un món acostumat a elevar qualsevol atac d'angst adolescent a la categoria de dilema universal, l'actitud vital d'aquest senyor és tan admirable com envejable.

Vegin l'entrevista en aquest enllaç.

Banalitzar el nazisme

Em sembla desafortunat equiparar el PSC amb el nazisme –un règim totalitari que va exterminar milions de persones, per si algú no ho acaba de tenir clar-. Tan desafortunat com titllar de supremacistes a certs dirigents de Junts o voler equiparar l'independentisme amb els populismes d'extrema dreta. Tan desafortunat com posar Podemos al mateix sac de Vox. Tan desafortunat com les paraules del secretari general del mateix PSC, Salvador Illa, quan va titllar de feixistes i fonamentalistes els opositors a un projecte urbanístic impulsat pel seu govern mentre era alcalde de la Roca del Vallès, ara fa poc més de 20 anys.

Em sembla desafortunat banalitzar el nazisme i el feixisme –fins i tot quan aquesta banalització es fa des de l'humor-. Perquè quan banalitzem el nazisme i el feixisme, banalitzem la tragèdia i el dolor de totes aquelles persones que hagut de patir l'un i/o l'altre. I perquè tots plegats portem tants anys titllant de nazi i de feixista a qualsevol que no pensi com nosaltres, que quan tenim davant els nazis i feixistes de veritat –penso per exemple en Vox-, ja no sabem com anomenar-los –o ja no som conscients de què és realment l'extrema dreta-.

Un cop dit això, també em sembla desafortunat que una televisió pública –amb tot el que implica o hauria d'implicar aquest terme- com TV3, hagi acomiadat un humorista com Manel Vidal per un gag que, sigui afortunat o no, s'hauria de poder emparar dins d'un principi democràtic tan bàsic com és el de la llibertat d'expressió. El mateix principi, per cert, dins del qual s'havia de poder emparar aquell gag del Peyu que tanta polseguera va aixecar des de l'altre extrem ara fa poc més d'un any. Del nivell de preescolar "pipi, caca, cul" fins al qual ha degenerat l'humor televisiu català durant els darrers anys, ja en parlarem un altre dia –i tant el gag de Vidal com el del Peyu ens serviran d'exemples-.

Deportacions en calent a la frontera francesa

Fa tan sols un parell de setmanes vaig tenir ocasió de tornar a Portbou, un indret que m'agrada visitar de tant en tant però on portava una temporada bastant llarga sense acostar-me. L'últim santuari de Walter Benjamin, i també un lloc de pas obligat per als milers de persones refugiades que van fugir de la Guerra Civil espanyola i de la repressió franquista. La frontera entre dos estats, l'espanyol i el francès, que darrerament tornen a creuar desenes –centenars- de persones refugiades, en aquest cas les que han arribat a les costes espanyoles fugint de països que van de Líbia a l'Afganistan.

El que no sabia al moment de passar-hi jo mateix fa un parell de setmanes, era la rebuda amb què es troben totes aquestes persones un cop al costat francès de la frontera, i que ahir destapaven els serveis informatius de TV3. Deportacions en calent executades per unitats policials de paisà, éssers humans abandonats a la frontera en plena nit com si fossin andròmines, i l'absència total d'aquells valors europeus tan predicats però tan poc practicats pels estats membres d'aquesta UE que no té res a veure amb allò que m'havien explicat de petit.

Molt oportú, per cert, que tot plegat sortís a la llum durant la reunió bilateral de Macron i Sánchez a Barcelona. Em pregunto si van tenir temps de parlar-ne, els dos mandataris, d'aquesta vergonya.

Àngel Casas (1946-2022)

ÀNGEL CASAS
(1946-2022)

Circula per la xarxa un vídeo on es pot veure Àngel Casas entrevistant a Bruce Dickinson en algun lloc de Montjuïc. Corria l'any 1983 i el vocalista pràcticament acabava d'estrenar-se com a frontman d'uns Iron Maiden en ple procés de consolidació a l'Olimp del heavy metal i del rock. La conversa es va emetre en el marc del programa Musical Express de Radiotelevisión Española (RTVE). Vista avui, aquella emissió es pot contemplar com el testimoni d'un temps en què efectivament era possible entrevistar a un dels cantants de rock més importants del món com si fos al sofà de casa, i també fer-li preguntes que anessin més enllà dels tòpics o dels compromisos promocionals.

Casas va ser un dels pioners del periodisme musical en aquest país nostre –que cadascú l'anomeni com més li convigui-. Va començar a la ràdio, va acabar a la televisió i va escriure en revistes com Vibraciones. És clar que molts el recordaran pel cèlebre Àngel Casas Show que va conduir durant bona part de la dècada dels 80 a TV3. Igualment pioner en el seu gènere, el talk show, revisar avui aquest espai ens recorda que hi va haver un temps en què era perfectament possible veure desfilar figures com Frank Zappa o Kevin Ayers per la televisió pública catalana –i que això no impedia que hi desfilessin també Maria del Mar Bonet, Loquillo, Pi de la Serra o El Último de la Fila-.

Casas, retirat del negoci des de feia una bona temporada i afectat per problemes de salut que havien anat a més durant els darrers anys, va ser una figura icònica i avançada al seu temps. Però alhora, l'essència de programes com el mateix Àngel Casas Show –amb la seva nòmina de convidats il·lustres, però també aquells striptease que avui farien saltar totes les alarmes d'una correcció política que ha acabat assumint les dinàmiques i les funcions de la censura del segle passat- correspon a un món ja extingit, potser una mica menys segur que el present però sens dubte molt més lliure i estimulant. Ens ha deixat Àngel Casas, un referent del qual vam poder aprendre moltíssim. I no parlo només de música o de periodisme. Descansi en pau, mestre, i gràcies per tot.

Núria Feliu (1941-2022)

NÚRIA FELIU
(1941-2022)

Només vaig arribar a veure Núria Feliu en directe en una ocasió. Va ser molt a finals de la dècada dels 90 o molt a principis del segle XXI, ara mateix no ho recordo exactament, al desaparegut (i enyorat) Cinema Municipal de Cardedeu, on va actuar acompanyada per Lucky Guri. Eren altres temps. Els anys de glòria de l'una i de l'altre semblaven més que pretèrits en un país com aquest nostre, tan procliu a passar pàgina com a oblidar els seus referents culturals. I encara faltaven ben bé dues dècades perquè Òscar Dalmau, Oriol de Balanzó, Guillamino i companyia rehabilitessin la seva figura tot descobrint-la a la generació post-PopArb –en el cas de Guri aquesta tasca encara resta pendent, i potser estaria bé pensar-hi abans que sigui massa tard-.

A finals dels 90 –i a principis del segle XXI-, Feliu era vista generalment com una mena de tieta de Catalunya. Un personatge públic entranyable però aparentment passat de moda als ulls de tot un seguit de generacions –entre elles, la d'un servidor- a qui s'havia fet creure que la música pop en català havia començat amb Sopa de Cabra. I a Guri se'l coneixia bàsicament per les seves aparicions televisives, entre d'altres, com a membre de la banda de músics resident dels programes d'Andreu Buenafuente a TV3. Que tant l'una com l'altre fossin noms essencials per entendre el desenvolupament del jazz, el rock i el pop a casa nostra, era un detall no semblava importar a ningú en un país que ja aleshores tendia a confondre cultura amb festa major.

Tenint en compte aquell context, em sembla just apuntar que molts dels que avui porten dos dies omplint les xarxes socials amb missatges de condol per la mort de Feliu, són els mateixos que dues dècades enrere es reien de tu si els explicaves que havies assistit a un concert seu. Que alguns encara siguin capaços de lloar la seva obra i plorar la seva defunció al mateix temps que li retreuen la seva filiació convergent, torna a posar de manifest el grau d'immaduresa d'aquest país que un dia vol ser república i l'endemà és incapaç de reconèixer-se ell mateix davant del mirall. Se n'ha anat Núria Feliu, diva i pionera del jazz en català, estrella de ple dret del firmament pop nostrat i incansable activista per la llengua. Tenia 80 anys, i deixa un llegat monumental.

Els 'talent shows' musicals

Speedmarket Avenue.

Hem pogut escoltar darrerament determinades veus afirmant sense cap mena de vergonya que concursos televisius com Eufòria, aquest programa de TV3 que alguns pretenen fer passar per un espai musical quan no deixa de ser un talent show –un programa musical, en tot cas, ho havia estat Sputnik-, serveixen per descobrir música nova al públic jove. No deixa de ser curiós que aquestes veus siguin les mateixes que rarament solen deixar-se veure (i escoltar) en sales de concerts i altres entorns on sí que es fomenten tots aquells valors dels quals aquests programes són antagònics per naturalesa.

Perquè no, diguin el que diguin, els talent shows musicals que solen petar-ho a les graelles televisives no serveixen per descobrir música nova a ningú. Al contrari, només serveixen per consolidar i perpetuar discursos banals, carrinclons i absolutament buits de tota mena d'esperit crític, arriscat o innovador. I, de passada, per contaminar quelcom tan preciós com la música amb els valors més tòxics tant del tardocapitalisme com del capitalisme de tota la vida, començant per la immediatesa –associada sempre a la caducitat- i la competitivitat.

"Que et considerin pedant aquells que es creuen que els concursos musicals televisius tenen fins i tot més qualitat que les aigües negres del vàter escolant-se per la canonada a la recerca de la claveguera és un dels petits regals que et pot oferir aquesta trista vida". Ho escriu el gran Jordi Remolins en un article sobre els genials Speedmarket Avenue que va publicar El 9 Magazín d'El 9 Nou (edicions Vallès Oriental i Osona/Ripollès) el passat divendres, 3 de juny. I saben què? Que personalment no podria estar-hi més d'acord.

Howard Hesseman (1940-2022)

HOWARD HESSEMAN
(1940-2022)

Quan penso en la figura del disc jockey radiofònic, encara avui sol venir-me al cap la imatge del gran Dr. Johnny Fever fent de les seves a la irrepetible comèdia televisiva "WKRP in Cincinnati" –a casa nostra la va emetre TV3 amb el títol de "Ràdio Cincinnati"-. Ha mort l'actor que l'interpretava, l'igualment genial Howard Hesseman, a qui també vam poder veure, entre d'altres, en pel·lícules com "Police Academy 2" (1985), de Jerry Paris. Ens ha deixat un intèrpret poc reivindicat, però sobretot un referent que va fer riure diverses generacions, entre elles la d'un servidor. Cosa que, crec, mai li hem agraït prou.

Cançons de pista de ball a ritme de punk rock

Amyl and The Sniffers.

Dues d'aquelles cançons que solen dinamitzar revetlles i pistes de ball des de molt abans fins i tot que alguns dels que llegiran aquestes línes haguessin arribat a ser concebuts, reinterpretades a ritme de frenètic i refrescant punk rock amb veu femenina al capdavant. D'una banda "Born to Be Alive", aquell himne disco facturat per Patrick Hernandez ara fa més de quatre dècades. De l'altra "La chica ye-ye" de Concha Velasco, un dels primers títols que poden venir al cap a l'hora d'imaginar-se què devia significar ser jove en un país com Espanya en plena dècada dels 60.

La primera l'han versionat els australians Amyl and The Sniffers, carregant-la d'electricitat, mala llet i aquella corrosió tan pròpia de qui tant s'emmiralla en el moviment sharpie com en el rock'n'roll més sleazy. Publicada com a single just abans de Cap d'Any i disponible a Youtube. De la segona n'han fet una divertida i entranyable lectura en català Les Cruet, un dels exponents a l'alça de l'escena del Baix Montseny, sota el títol de "La mossa llenyer". La van enregistrar en directe pel programa BricoHeroes de TV3, i va sonar a l'edició del passat 27 de setembre. També disponible a Youtube (a partir del minut 19,30). A ballar i a cremar adrenalina, s'ha dit.

Brighton 64 al 'Tot es mou'

Brighton 64 en directe, ahir al 'Tot es mou' de TV3.

Va ser una mena de victòria en termes poètics. El retorn per la porta gran de Brighton 64 a TV3. La televisió pública catalana rebent per fi amb els braços oberts una de les bandes clau del pop barceloní de les passades quatre dècades en un dels seus programes més vistos, un acte de justícia que portava dècades pendent. Però sobretot va ser el fet d'escoltar en aquestes circumstàncies una cançó com "Juez y parte". El fet que un programa per a tots els públics –i ho dic sense ànim de faltar al respecte- convidés un grup de rock'n'roll amb un discurs tan compromès com el que els germans Gil han desplegat a l'imminent "Como debe ser", el nou àlbum que veurà la llum la setmana vinent a través de BCore. Un plàstic que aborda sense reserves ni manies la qüestió catalana i l'estat de les coses a l'Estat espanyol, però també conflictes tan propis dels nostres dies com la crisi dels refugiats. Poden veure la intervenció de Ricky i Albert Gil al Tot es mou en aquest enllaç.

The Lazy Lies a "Com si fos ahir"

The Lazy Lies.

Sonava aquesta setmana una cançó d'una banda que segueixo des de fa temps, i amb els components de la qual he compartit grans moments, en una d'aquelles sèries de sobretaula que definitivament no estan fetes per a gent com jo. De fet no me'n vaig assabentar pels canals habituals del propi programa, sinó pels del grup en qüestió. La sèrie era Com si fos ahir -s'emet cada tarda per TV3-, la banda The Lazy Lies i la cançó "Primrose Hill". No sé en quines circumstàncies va sonar, vull dir en quina mena d'escena, perquè no he vist el capítol de torn, ho reconec. Però m'alegro que els responsables de la sèrie hagin tingut aquest detall amb un grup que, crec, es mereix el millor. Perquè són bons músics, perquè fan bones cançons, perquè la seva professionalitat és inqüestionable i perquè, a sobre, són bona gent. Perquè sempre ens queixem, i sovint amb raó, que la música independent sol tenir escassa o nul·la presència en determinats mitjans, determinats formats i determinades franges horàries. Doncs mirin, aquesta setmana han pogut els espectadors d'aquesta sèrie que no sembla feta per a mi descobrir una de les grans bandes indies del país -i en aquest cas, sí, podem dir indie amb totes les lletres-. Enhorabona i a celebrar-ho.

De festes i festivals

El Telenotícies Migdia de TV3 acaba de situar el Daydream Festival del Circuit de Montmeló al mateix nivell que el Sónar i s'ha quedat tan ample. Obviant que el primer és una festassa on la música actua únicament com a subterfugi i que el segon porta més de dues dècades potenciant valors com la innovació o l'intercanvi de coneixement. I que la distància que separa Daydream de Sónar és la mateixa que separa Martin Garrix de Laurent Garnier, o Dimitri Vegas & Like Mike de LCD Soundsystem i Thom Yorke. Si volem construir un país normal i tot això que portem set anys repetint com si d'un mantra es tractés, estaria bé que els mitjans públics comencessin a tractar la cultura amb una mica més de rigor.

Parlant de Burt Bacharach

Burt Bacharach.

Els apunts de distensió sempre són d'agrair, especialment en temps tan agitats com els que estem vivint. El periodista Xavier Graset va entrevistar la nit passada a l'escriptor Jordi Puntí en el marc del programa Més324 de la televisió pública catalana i amb motiu de la seva darrera obra, el recull de relats "Això no és Amèrica" (2017, Empúries). Van parlar del llibre, per descomptat, però també de moltes altres coses. I va aflorar la vessant melòmana d'entrevistador i entrevistat quan el primer va citar un d'aquells noms que des de temps immemorials són sinònim de bon gust. Burt Bacharach, de qui Graset va confessar haver-se comprat una extensa caixa antològica -entenc que es referia a "The Look of Love" (1998, Rhino)- per recomanació expressa de Puntí. Recomanar discos, i comprar-los. Dos conceptes que denoten un cert romanticisme a aquestes alçades i que ahir van penetrar com un elegant cavall de Troia en una graella televisiva dominada per la política i totes les seves conseqüències. I que ningú em malinterpreti: sóc perfectament conscient del moment polític (i social) que estem vivint, i sobretot de tot allò que ens juguem demà. Però si un apunt de distensió sempre és d'agrair, quan va acompanyat de bon gust encara ho és més.

Nit i dia (segona temporada)

Clara Segura, en una escena de Nit i Dia

No havia escrit encara sobre la segona temporada de Nit i dia, i no pas per manca d'interès o de ganes sinó de temps. De temps per a assimilar tot el que ha anat donant de si la sèrie durant les passades setmanes, que és molt i on no hi sobra (ni hi falta) absolutament res. D'acord, potser l'escena de la Carmen (Mar Ulldemolins) anant-se'n gairebé a cegues i qui sap cap a on amb el que podria haver estat el seu botxí (Josep Maria Pou) s'hauria d'agafar amb pinces, però la resta manté i fins i tot eleva el llistó que situava la primera temporada de Nit i dia com un dels sostres de la ficció televisiva feta a Catalunya. Si en aquella primera temporada, la sèrie creada per Lluís Arcarazo i Jordi Galceran -i realitzada per Manuel Huerga i Oriol Paulo- presumia d'excel·lència en tots els sentits -guió, realització, ambientació, fotografia, personatges...- i mirava de tu a tu qualsevol producció notable realitzada en països del nostre entorn, els capítols emesos enguany no fan sinó refermar i fins i tot realçar les bones sensacions recollides aleshores. I ho fan mantenint-se fidels a l'esperit renovador amb què s'havia presentat la sèrie en un primer moment: evitant la repetició d'esquemes -múltiples trames que han descentralitzat el pes dels personatges principals: Sara Grau (Clara Segura) és ara un personatge més d'un complex univers per on també es passegen altres gegants escènics com Pep Cruz o el citat Josep Maria Pou- i preservant aquella foscor estructural que tant pot posar de manifest el millor com el pitjor de la condició humana. Ara que aquesta segona temporada sembla acostar-se al seu final, tan sols espero que n'hi hagi una de tercera (i algunes de les subtrames indiquen que bé podria ser així).

El Cruïlla 2017, segons TV3

Que l'informatiu de TV3 dediqui més de la meitat de la crònica del Cruïlla a parlar del concert de Txarango i, en canvi, no faci una sola menció a altres propostes autòctones com Cala Vento o Enric Montefusco (que potser no tenen tant poder de convocatòria però potencien amb el seu art valors com la singularitat o la reflexió), o que ignori completament la primera visita a Barcelona en més de deu anys de tot un Ryan Adams (ja no parlo de Little Steven, Parov Stelar o The Prodigy), il·lustra per enèsima vegada un dels mals endèmics d'un país que tendeix a confondre cultura amb festa major. D'aquí a espectacles tan vergonyosos com l'última gala de Cap d'Any emesa per la nostra només hi ha mig any de diferència.

Sputnik, Òrbita 90

He vist aquesta nit passada l'últim capítol d'Sputnik, Òrbita 90 -el programa del Canal 33 de la televisió pública catalana dedicat a recordar l'enyorat espai musical Sputnik-. En aquesta ocasió tocava revisar allò que algú va anomenar Rock Català -així, en majúscules-, i entre imatges del Sant Jordi i dels primers concerts dels Pets -que lluny quedaven encara les gravacions amb Refree- s'hi han alternat breus clips d'algunes de les gires internacionals que van passar per Barcelona el 1991: Ramones, Pixies (amb Killing Joke com a teloners) i Siouxsie and The Banshees, entre d'altres. Durant els anys 90, la televisió pública catalana disposava d'un espai musical que explicava la música que es feia aquí i la que es feia a fora, que donava veu a la creació autòctona, documentava les gires internacionals que s'acostaven a casa nostra i, de passada, educava diverses generacions -entre elles la meva-. Dues dècades després de tot allò, el panorama musical català és més fèrtil i heterogeni que mai en tots els sentits, i de gires internacionals que valen la pena tampoc ens en falten. El que ens falta, en tot cas, és un espai televisiu que ho expliqui i ho documenti tal i com Sputnik ho va fer al seu dia. Al seu lloc, en canvi, un recull d'imatges d'arxiu de fa més de vint anys referma el vell tòpic que qualsevol temps passat va ser millor.

Augie Burr

Coses que no tenen preu. Encendre el televisor per inèrcia a hores intempestives i trobar-te un programa com Blues a l'estudi (TV3). Aquesta nit passada s'emetia una actuació del gran Augie Burr, nom artístic del barceloní Agustí Burriel i una de les veus més elegants i solvents del rhythm & blues i el rock'n'roll a casa nostra. L'acompanyaven primeríssimes espases com són Blas Picón a la bateria, Juanma Rodríguez al contrabaix, Enma Fernández al piano, Mario Cobo a la guitarra i Big Dani Pérez al saxo tenor. Gairebé res.