20 anys de 'No a la guerra'

Avui fa 20 anys que milions de persones d'arreu del món van sortir al carrer a manifestar-se en contra de l'aleshores imminent invasió de l'Iraq per part d'una coalició internacional encapçalada pels Estats Units i en la qual també hi figuraven estats com el Regne Unit o el Regne d'Espanya, entre d'altres. Una invasió que es va acabar duent a terme el 20 de març d'aquell mateix 2003, i que va tenir com a resultat una catàstrofe humanitària i geopolítica de grans proporcions, amb un impacte que es va notar –i es segueix notant- especialment a la regió però es va arribar a sentir també en escenaris tan remots com la sala Bataclan de París el novembre de 2015.

Avui fa 20 anys que milions de persones d'arreu del món vam sortir al carrer a manifestar-nos en contra d'una guerra que va començar en nom d'una mentida –aquelles armes de destrucció massiva que, un cop el mal ja estava fet, van resultar inexistents-. I sabíem perfectament que Saddam Hussein era un dictador genocida –inicialment tolerat per la mal anomenada comunitat internacional, per cert-. Però pensàvem que la violència no es pot parar amb més violència, i sobretot teníem clar que els únics responsables d'aquella guerra eren els estats membres de la coalició invasora. Tan clar com hauríem de tenir avui que és la Federació Russa –i no pas l'OTAN- qui ara fa gairebé un any va envair Ucraïna.

Per això avui, com fa 20 anys, segueix essent necessari el crit de No a la guerra. Ara i sempre, No a totes les guerres.

Una dècada de barbàrie

I avui també es commemora un altre aniversari que no convida precisament a cap celebració. Fa deu anys que ens vam llevar en guerra. De matinada, les bombes havien començat a caure sobre l'Iraq i nosaltres formàvem part de tot allò. En contra de la nostra voluntat, però en formàvem part. Havíem sortit al carrer, havíem cridat No a la guerra, havíem dit per activa i per passiva que no ens crèiem aquella mentida de les armes de destrucció massiva. Però com de costum, el govern del PP no va escoltar la gent i va anar a la seva. Va aliar-se amb els Estats Units de Bush i el Regne Unit de Blair, distanciant-se d'aquella Europa racional que tant havia ferit l'orgull quixotesc d'Aznar en donar-li l'esquena durant l'absurda croada de l'illot de Perejil. I va posar-nos a nosaltres, els ciutadans, en guerra contra uns altres ciutadans, els de l'Iraq, que mai ens havien ni ens han fet res de dolent. I en nom nostre va implicar el país en una acció il·legal, injusta i desproporcionada. La tarda d'aquell 20 de març vam tornar a sortir al carrer, per dir-los que no hi estàvem d'acord, que no volíem formar part de tot allò, que no volíem que es vessés sang innocent en nom nostre. Que la seguretat i la pau no s'assoleixen amb guerra i morts. Però la barbàrie va seguir. Morts, morts i més morts en nom d'uns interessos tan foscos que encara no hem arribat a conèixer del tot. I de les armes de destrucció massiva mai més se n'ha sabut res. Perquè no existien. Perquè tot plegat era mentida. Perquè nosaltres, la gent, teníem raó. Per això avui, deu anys després, el crit de No a la guerra segueix tan vigent com aleshores. Perquè el cost humà d'aquella mentida és incalculable. Perquè allò és un crim contra la humanitat en tota regla. Perquè cap dels seus responsables s'ha assegut encara al banc dels acusats. I perquè el mateix partit que va mentir sobre les armes de destrucció massiva, el mateix que va mentir sobre l'autoria dels atemptats de l'11-M amb finalitats electorals, és el que ara torna a governar-nos. I segueix mentint. Dient que farà coses que no acaba fent, i prometent que no aplicarà mesures que acaba aplicant. I tot, novament, en nom de foscos interessos. Per això cal seguir cridant. No a la guerra. No a les mentides. No a la corrupció. No als desnonaments. No a les retallades. No a un sistema podrit que ja no s'aguanta per enlloc.

No a la guerra

Foto: El Periódico de Catalunya.

Avui fa deu anys d'allò. Barcelona -i moltes més ciutats de tot al món- al carrer contra una guerra que es preveia tan imminent com injusta, il·legal, absurda i, sobretot, terrible. La de l'Iraq i el suposat arsenal de destrucció massiva. Els ciutadans movilitzant-nos perquè la maquinària militar de Bush, Blair i Aznar no vessés sang en el nostre nom. Perquè no ens crèiem allò de les armes de destrucció massiva -i el temps ens ha donat la raó-. Perquè intuíem que darrere l'èpica de la guerra contra el terror global no hi havia res més que foscos interessos geopolítics de governs i multinacionals -i el temps en ha tornat a donar la raó-. Bush pare va dir que una manifestació a Barcelona no podia condicionar la política exterior dels Estats Units. I no ho va fer, però ens van sentir. I van saber que no ens crèiem les seves mentides, que no volíem jugar al seu joc. Que ens negàvem a sacrificar vides humanes en nom de la nostra pròpia seguretat. Perquè no ens sentíem ni ens sentim més segurs en un món on la força de les armes s'imposa sistemàticament a la raó. I la guerra va esclatar. I molts innocents van morir i segueixen morint. Però allò no va ser un fracàs. Perquè, insisteixo, ens van sentir. I ara, deu anys després i amb tot el que ha passat, podem dir que vam ser-hi. Que vam sortir el carrer. Que vam provar d'evitar-ho. Que vam actuar en lloc de quedar-nos a casa mirant la tele. I que, per malament que quedi dir-ho, teníem raó. Perquè sí, perquè la teníem, òstia. No a la guerra. I no als desnonaments. I no a la corrupció. I no a un sistema que esclavitza les persones en nom de mercats, primes de risc i altres eufemismes. Per això, perquè aquesta crisi també és una mentida -i una autèntica arma de destrucció massiva-, demà hem de sortir al carrer. Perquè els de dalt s'adonin que hi som. Que no ens els creiem. I que no creiem en el model que ens volen imposar. I que no callarem. Recordin: demà dissabte, a les cinc de la tarda, a la plaça Universitat.





Audio: "Fem nostre el carrer" - Dino Ratso