"Armageddon Time" (2022)

Banks i Hopkins, en un fotograma d'"Armageddon Time".

Afortunats tots aquells que es puguin identificar amb Paul Graff, el protagonista d'"Armageddon Time" (2022). Perquè el món els resultarà un lloc més hostil que a la majoria i mai acabaran d'encaixar dins d'això que anomenem el sistema, però a canvi podran presumir de ser ànimes lliures i romàntiques en el sentit més genuí del terme. El personatge en qüestió, interpretat per Michael Banks Repeta, és un nen sensible i somiador en una societat devorada pel pragmatisme –la pel·lícula s'ambienta als Estats Units durant l'inici de l'era Reagan, però adreça perfectament l'ara i l'aquí-.

Graff és el fill petit d'una família jueva que viu en un suburbi de Nova York. Va a l'escola com tots els nens, però el seu rendiment acadèmic no és el que es considera òptim. L'avorreixen la majoria de matèries i somia esdevenir artista plàstic, una vocació incompresa al si d'un nucli familiar que pot renegar de Reagan però ha comprat sense ni tan sols plantejar-s'ho el model d'èxit que el neoliberalisme ha estat venent des del primer dia. Sort en té del suport d'un dels avis més entranyables que ha donat en anys el setè art –encarnat per un oportú Anthony Hopkins-, que des de l'experiència vital escolta les seves inquietuds, entén els seus neguits i li ofereix els millors consells.

Escrita i dirigida per James Gray, "Armageddon Time" és una reflexió sobre l'etern dilema de qui necessita encaixar però alhora no vol renunciar a ser ell mateix. També una mirada crítica a la visió del sistema educatiu que ha acabat imposant el mateix neoliberalisme –la precarietat d'un sistema públic que no pot fer més per manca de recursos, contraposada amb els cants de sirena de prestigioses escoles privades on no es formen persones sinó elits-. I un anàlisi de les formes més subtils i quotidianes del racisme –les que solen ser l'arrel de les xacres més grosses-. Tot plegat, amb una banda sonora que ambienta el moment amb peces de The Clash, The Raincoats, els Ohio Players i Sugarhill Gang –aquella escena on es veu girar el vinil homònim de 1980 al ritme de "Rapper's Delight"-.

Floyd Sneed (1942-2023)

FLOYD SNEED
(1942-2023)

El de Three Dog Night va ser un cas curiós. Una banda de soul i rock d'arrel que va saber connectar amb la generació dels fills de les flors, i que ho va fer amb tota una sèrie de cançons que encara avui serveixen per explicar el pas de la dècada dels 60 a la dels 70. Tant és que les més reconeixibles ni tan sols les signessin ells –"Joy to the World" era de Hoyt Axton, "Mama Told Me Not to Come" de Randy Newman, i "One" de Harry Nilsson-, totes sonaven a ells mateixos i a ningú més, i formen un llegat simplement indiscutible. Ha mort a l'edat de 80 anys qui va ser el bateria de la formació durant els seus anys daurats, el canadenc Floyd Sneed, que posteriorment va tocar amb els Ohio Players, entre d'altres.

Greg Webster (1938-2022)

GREG WEBSTER
(1938-2022)

Ens ha deixat Greg Webster, bateria dels Ohio Players entre 1964 i 1974, i últim supervivent de la formació que va gravar els primers discos del grup. No va arribar a tocar en èxits com "Fire" o "Love Rollercoaster", de la que es considera com l'etapa daurada de la banda de Dayton, Ohio, però sí en àlbums fundacionals del combo com "Pain" o "Pleasure", tots dos de 1972. Després de deixar el grup va tocar amb figures com Jerry Butler, Charles Brown o Jimmy McGriff. Ha mort pocs dies després d'haver fet 84 anys.