Se'n recorden vostès de Maxïmo Park? No és que hagin caigut en l'oblit, però tampoc sembla que mai més hagin tornat a brillar com el primer dia. Van ser una de les bandes més fresques del revival post-punk d'ara fa una dècada i mitja. Es van presentar en societat amb un àlbum, "A Certain Trigger" (2005), que els va consolidar com una de les grans revelacions d'aquella temporada a cop de píndoles tan immediates i indiscutibles com l'inesborrable "Apply Some Pressure". I es van confirmar com una de les bandes més solvents de la seva generació sobre els escenaris, amb una base instrumental compacta i un frontman, Paul Smith, que era tot carisma i actitud.
Des d'aleshores la seva trajectòria ha estat irregular i aquell impacte inicial sembla a hores d'ara un llistó impossible no tan sols de superar sinó fins i tot d'assolir. El flamant "Nature Always Wins" (2021) no canviarà la seva sort, però certifica la vigència del combo de Newcastle a una dècada i mitja d'haver tocat el cel per primer cop. Un àlbum d'acabats madurs, en ocasions fins i tot reflexius, però encara amb aquell ganxo juvenil i aquella força marca de la casa en talls com "Baby, Sleep" o l'expansiu "Versions of You". Al Regne Unit segueixen rendint –número 2 a la llista dels 100 àlbums més venuts-, la resta del món probablement els rebi amb els braços oberts quan tornin les temporades de festivals.
