Ressaca, segona part

Obres els ulls i notes com el món gira al teu voltant. De fet, no és el món el que gira, sinó el teu llit, que dóna voltes sobre sí mateix com si es tractés d'una psicòtica atracció de fira. Trigues mil·lèssimes de segon en adonar-te que, en realitat, no hi ha res que s'estigui movent. Ni el món, ni el llit. Ni tan sols tu mateix, que no saps com collons has arribat fins al teu dormitori ni per què encara portes posada la mateixa roba amb què havies sortit de casa. Proves sense èxit de recordar què dimonis vas fer la nit passada i t'adones que aquest cop t'has passat de debò. Perquè el d'avui no és una ressaca: són quarts de tres de la tarda, t'acabes de despertar i encara vas borratxo. Felicitats.

La primera temptació és acabar de dormir la mona tot ignorant la realitat que s'estén més enllà d'aquests llençols perfumats amb litres i litres de suor etíl·lica. Però aleshores el teu cervell es posa en marxa i, com si algú jugués una partida de dards amb el teu cap com a diana, et comencen a assetjar records de la nit passada. No, no és que de cop i volta recordis amb pèls i senyals tot el que no hauries d'haver fet però vas acabar fent de tota manera, sinó que cada dard et proporciona una instantània de significat imprecís però certament incòmoda. Una cambrera que somriu des del darrere d'una barra com si es fotés de tu, un conductor d'autobús amb cara de pocs amics que t'assenyala la porta de sortida amb el dit índex ben allargat, i un taxista amb cara de menys amics que també sembla impacient perquè abandonis el seu vehicle.

Tants records no poden ser bons, o sigui que decideixes abandonar el pla inicial de dormir la mona i t'incorpores. Bé, és un dir, perquè en realitat et fots una trompada que una mica més i et menges la tauleta de nit. Menjar, bona idea. T'arrossegues fins a la cuina, obres la nevera i tot el que hi ha és un sobre de formatge caducat i un flam d'ou que, francament, no és el que més li convé ara mateix al teu estómac. Surts de la cuina i saltes a la dutxa. L'aigua et refresca les idees, i és aleshores quan t'adones del valor d'un dia de festa. Diuen que Déu va fer el món en sis dies i el setè va descansar. I una merda. El molt espavilat va fer el món en quatre dies -i vistos els resultats encara li va sobrar temps-, es va passar el divendres i el dissabte fotent-se fins al cul de gintònics i el diumenge es va dedicar a dormir la mona perquè tenia una ressaca de tres parells de collons. Després vindrien l'Antic Testament, el Nou Testament i una pel·li de zombis el títol de la qual has oblidat.

I parlant de zombis, surts de la dutxa, et vesteixes i et mires al mirall. Ok, has aconseguit assemblar-te a un ésser humà. Un afeitat i unes ulleres de sol faran la resta. Però no tens nassos de sortir al carrer. No, encara no. Tornes a la cuina, obres la nevera, endrapes el formatge caducat i per postres et fots el flam i una aspirina. T'asseus al sofà i poses el 324. Notícies, notícies i més notícies. Un conseller que és un mentider, un ministre que també és un mentider i un jugador de futbol que guanya més calers en un dia dels que tu t'has gastat en alcohol al llarg de tota la teva vida, que no són pocs. Canvies de canal, proves d'entendre una pel·lícula per a adolescents amb les hormones més inflamades que el teu fetge i apagues el televisor. Et remous al sofà i topes amb la bandolera. Aquella infatigable companya de borratxeres i altres aventures nocturnes que per sort ets incapaç de recordar.

Estranyament impulsat per una espurna de responsabilitat, decideixes portar-la al seu lloc. Però alguna cosa no acaba de rutllar: la bandolera pesa més del que és habitual. De fet, pesa MOLT més del que és habitual. Què collons hi portes, pedres? Obres la cremallera, introdueixes curosament la mà i topes amb un objecte cristal·lí de tamany considerable. Superat l'ensurt inicial, l'agafes, l'extreus i et trobes davant dels nassos una ampolla de Jim Beam. Buida. I la pluja de dards torna a començar. La cambrera que somriu, el conductor d'autobús i el taxista amb cara de mala llet. I, com sempre, una ampolla de bourbon buida com a resposta a qualsevol dubte existencial que puguis tenir. Saps què? Torna al llit i dorm la mona una estona més. Al capdavall, si Déu va descansar el setè dia, tu també et pots prendre la tarda lliure.

Ressaca

Et lleves a quarts de quatre de la tarda, havent estat prèviament protagonista d'un somni àcid on et propinaven una pallissa després de ser atropellat per un tren amb locomotora de vapor. Examines l'habitació a les fosques. El mòbil mostra tres trucades perdudes de les quals no t'has assabentat perquè el tenies en silenci. Proves d'aixecar-te, però amb prou feina pots quedar-te assegut en aquest llit que sembla fet de sorra i on el teu cos suat no para d'enfonsar-se. No t'ha atropellat cap tren ni t'han propinat cap pallissa, però et sents com si una colònia d'elefants t'hagués fet servir d'estora. De cop i volta sembla tronar dins del teu cap, però en realitat és el veí arrossegant una cadira. No és que aquestes parets no aïllin una merda. No és que troni. No és que cap colònia d'elefants s'hagi escapat d'un zoològic. És que ahir havies jurat fotre-te'n dues però te'n vas acabar fotent set o vuit. Al menys, que tu recordis. Perquè aquesta és una altra: no saps ni com collons has arribat fins al teu llit.

Finalment t'aixeques i camines descalç fins a la finestra. Apuges la persiana i de cop i volta et sents com un vampir sense ullals. Perquè la bofetada que t'acaba de clavar la llum solar supera fins i tot la que et va fotre aquell chupito de vés a saber què que et vas prendre entre la tercera i la quarta copa. T'arrossegues per casa teva sense saber exactament on anar ni què fer. Tens mal de cap i et fa mandra fotre't la dutxa d'aigua freda que el teu cos et demana a crits. Entres al lavabo, et mires al mirall i no et reconeixes. Sí que reconeixes, en canvi, l'olor que desprenen totes les substàncies desagradables que de cop i volta comencen a brotar des de diferents forats del teu cos. És olor de bourbon podrit. Com si haguessis agafat un litre de Jim Beam i l'haguessis deixat florir vés a saber on. Però en realitat el procés ha estat bastant més senzill: te'l vas anar fotent, barrejat amb coca-cola, mentre un tio amb una gorra d'un equip de futbol americà punxava en mp3 cançons que segurament el seu avi ja escoltava en discos de pedra.

Finalment entres a la dutxa. L'aigua freda et clava una bofetada comparable a la dels primers rajos de sol que has deixat entrar per la finestra. Surts de la dutxa. Agafes una tovallola que no has rentat des de fa dues setmanes i t'eixugues. Et poses la mateixa roba que portaves ahir a la nit, a excepció d'aquella samarreta amb la cara de Farrah Fawcett que ha desaparegut no tens ni idea de com. T'asseus al sofà amb un got d'aigua i una bossa de patates amb gust de pernil que no poden ser bones de cap manera pel teu estómac, i menys després del bombardeig etíl·lic a què el vas sotmetre la nit passada. Sí, la nit passada. Quina nit, la nit passada. Quina puta merda, la nit passada. Com et vas passar, la nit passada. Per què collons havies de fer-ho, la nit passada. Tu, que havies sortit de casa amb l'única intenció de sopar i fer un parell de copes. Un parell, no set o vuit.

Hi dones voltes i més voltes mentre fas zapping amb aquest comandament a distància tan gastat on ja ni tan sols es veuen els números. Passes d'una pel·lícula de l'Oest a una comèdia familiar que s'hauria d'haver censurat en nom del bon gust, i d'un programa esportiu a un reportatge sobre com les abelles de la Micronèsia transformen el pol·len en pastilles d'èxtasi -o alguna cosa així-. I és aleshores, mentre la pantalla del televisor mostra un primer pla d'una abella captat amb un teleobjectiu que deu valer molt més del que ahir et vas gastar en copes, quan t'adones que el pitjor de tot no és el que vas arribar a ingerir, ni la ressaca de tres parells de collons que tindràs durant tot el que queda de dia. El pitjor és que ni tan sols te la vas follar quan això era precisament l'única cosa que volies fer des del mateix moment en què vas demanar la segona. Burro, més que burro.