L7

La formació d'L7 que va actuar avui fa 20 anys a Barcelona.

Avui fa 20 anys que L7 van oferir el seu primer –i per ara únic- concert a Barcelona com a caps de cartell. Va ser a la desapareguda sala Mephisto –actual sala Boveda, presentant un "Slap-Happy" (1999) que en la meva opinió s'entén millor des de la perspectiva temporal i en un ambient gairebé clandestí que contrastava amb els focs artificials que sembla haver despertat el concert 'de retorn' anunciat per d'aquí a tres mesos a la sala Apolo –mentalment encara vivíem als 90, i als concerts no s'hi anava a fer instagrams sinó a fer mal-.

D'aquella nit recordo sobretot tres coses. Un dels concerts més memorables que mai he arribat a presenciar, el fet d'haver conegut en persona al gran Maurici Ribera (The Missing Leech) i una frase de Donita Sparks que m'ha acompanyat des d'aquell dia: "We are L7 and we want to make love to you all... Boys, girls... Whoever". Ah, quan les noves normalitats eren quelcom més que un miserable hashtag!

Willie Nile presenta "Positively Bob" a la sala Boveda

WILLIE NILE

Sala Boveda, Barcelona

12 de maig de 2018

A punt de fer 70 anys, Willie Nile segueix essent aquell incombustible somiador disposat a canviar el món (a millor, s'entén) amb l'únic suport de la seva inseparable Fender Telecaster. Ho va refermar la nit passada a l'escenari de la sala Boveda, on va presentar el seu darrer treball discogràfic -"Positively Bob - Willie Nile Sings Bob Dylan" (2017)- acompanyat per tres components de la banda asturiana Stormy Mondays -Jorge Otero (guitarra), Juanjo Zamorano (baix) i el tot terreny Danny Montgomery (bateria)-. Va començar recordant a Tom Petty amb una lectura a tota castanya de "Runnin' Down a Dream", nota de benvinguda a un recital que va nodrir-se sobretot del cançoner més recent del novaiorquès -visceral "Hell Yeah", contagiosa "House of a Thousand Guitars", emotiva "Streets of New York", èpica "Forever Wild"- i no va dubtar a repescar perles remotes com "Heaven Help the Lonely", "Black Magic and White Lies", "Across the River" -amb un subtil homenatge al "Purple Rain" de Prince- o l'apoteosi final de "You Gotta Be a Buddha, in a Place Like This". Pel camí, Nile va obsequiar el respectable amb un parell d'originals de Bob Dylan inclosos a l'últim disc, un "Rainy Day Women #12 & 35" i un "Blowin' in the Wind" que van elevar per moments la temperatura ambient de la sala. Es va acomiadar invocant per enèsima vegada la seva fe inqüestionable en el rock'n'roll i va assegurar que tornarà l'any vinent. Que així sigui.