 |
| Jack Russell (1960-2024) |
Molt trist per la mort de Jack Russell, cantant de Great White (he viscut aliè al culebrot en què havia desembocat durant els darrers anys la trajectòria d'aquesta banda, que simplement no puc entendre sense cap altre frontman que no fos ell mateix).
Vaig tenir ocasió d'entrevistar-lo el març de 2001, quan el grup va actuar a l'antiga sala Mephisto de Barcelona. Recordo un Russell carismàtic com ell sol malgrat trobar-se la banda en hores baixes (en termes de popularitat, no pas a nivell artístic). També molt més humil i proper que qualsevol estrelleta de posar i treure de les que tant abunden últimament.
Els californians venien a presentar el notable "Can't Get There from Here", àlbum que van emmarcar en un repertori generós en clàssics. Amb Ty Longley a la guitarra –va morir al cap de dos anys a l'incendi de The Station-, ho van donar tot a l'escenari malgrat l'escassa afluència de públic –les cròniques d'un accidentat concert a Madrid l'any anterior no havien ajudat en la promoció-. L'ambient era de club en el millor sentit possible.
A Great White se'ls sol posar al sac del hair metal de la dècada dels 80, pel fet d'haver-se format a Los Angeles i ser contemporanis d'aquella escena. Jo sempre he pensat que tenen molt més a veure amb Led Zeppelin, els primers Aerosmith o els Stones de principis dels 70, i que haurien encaixat millor en la generació d'uns Guns N'Roses o fins i tot d'uns Black Crowes.
Els havia descobert a través d'un recopilatori publicat per Hard Rock Cafe que em vaig comprar a Los Angeles el 1998. Durant un viatge que em va canviar la vida, i que aquests dies he estat recordant des de la mateixa Califòrnia. Així li vaig fer saber a Russell després d'aquella entrevista. "Welcome to the Good Times", em va respondre amb el seu millor somriure i un d'aquells posats que t'hipnotitzen quan tens 19 anys. Gràcies per tant.
