Pete Doherty, The Real Thing

Pete Doherty.

No vaig poder assistir al concert que Pete Doherty va oferir setmanes enrere a Barcelona, i no en tinc encara cap referència. Però sí que vaig ser al primer show en solitari que el líder dels Babyshambles va fer a la ciutat, l'abril de 2011 a la sala Apolo. A nivell musical i artístic, m'atreviria a dir que allò va fregar el caos -en el millor i el pitjor dels sentits, els motius ja se'ls poden imaginar-. Però el públic aplaudia. Aplaudia més quan Doherty pixava fora de test o es tacava de vi la camisa, que no pas quan tocava qualsevol cançó del disc que havia vingut a presentar -el notable "Grace/Wastelands" (2009)-. Però aplaudia. I li reia les gràcies. A ningú semblava importar-li en absolut la música. Però tothom reia les gràcies de l'enfant terrible oficial del rock'n'roll contemporani.

Sí, en aquests temps que corren fins i tot la condició d'enfant terrible implica com a mínim una pinzellada d'oficialitat. I sí, les masses que riuen les gràcies i esgoten les entrades dels shows de Pete Doherty -com a mínim en aquesta banda dels Pirineus- són d'aquelles que van als concerts perquè toca, sovint més mogudes per la curiositat o la morbositat que no pas per la pròpia música. Però que res de tot això els enganyi: Doherty és real. Un tipus tan autèntic que ni tan sols encaixa en un negoci que irònicament porta dècades nodrint-se de figures com la seva. De la mateixa manera que ho van ser al seu moment Johnny Thunders, Sid Vicious o Kurt Cobain.

Com a mostra, l'article que signa Sylvia Patterson a l'edició de setembre de la revista britànica Q. Un article que pretenia de bon principi analitzar el retorn discogràfic dels Babyshambles -"Sequel to the Prequel" veurà la llum oficialment la setmana que ve-, però que acabaria esdevenint un despropòsit digne només d'un personatge com Doherty. D'entrada, el protagonista de tot plegat es presenta a l'entrevista amb onze dies de retard -això no és res, si tenim en compte que la resta de Babyshambles han hagut d'esperar-lo durant anys perquè enregistrés les veus del nou disc-.

Quan finalment apareix, ho fa en un estat digne de qui va anar a París a desintoxicar-se, però en comptes d'això va acabar instal·lant-s'hi i descobrint les bondats de l'heroïna xinesa. És en aquest estat com parla sense embuts de la seva relació amb Amy Winehouse, de la cara bruta d'un negoci anomenat rock'n'roll i dels seus problemes constants amb unes lleis que no contemplen l'addicció com a malaltia, sinó com a delicte. "Com la veu ell, l'addicció?", es pregunta la periodista. I la resposta no pot ser més reveladora: "La veig com una forma de vida egoïsta. Tinc un fill de nou anys i no puc estar per ell". Una forma de vida, no para d'insistir-hi, que ell mateix ha escollit. De banalitzar-la ja se n'ha encarregat l'opinió pública.