Adéu a Q Magazine

Corren mals temps per la premsa musical en paper i tot allò que implica el fet de passar per caixa per emportar-se a casa un grapat de pàgines impreses amb continguts elaborats a partir de l'anàlisi, el rigor i la reflexió –valors que malauradament semblen cotitzar a la baixa en un món que tendeix a confondre immediatesa amb caducitat-.

Reconec que durant els darrers anys havia anat perdent de forma progressiva la pista de Q Magazine. Mai l'havia tingut com una capçalera de referència, però sempre hi localitzava continguts interessants que m'entretenien al mateix temps que m'educaven. Hi trobava a faltar, potser, la profunditat de publicacions com Mojo o Uncut, però alhora m'aportava una perspectiva diferent de la d'aquestes últimes.

Sigui com sigui, l'anunci del seu tancament m'ha semblat tan colpidor com el de Rockdelux ara fa gairebé tres mesos. Per tot allò que som a punt de perdre, però també per les implicacions que té tot plegat en un moment com el que estem vivint. Una línia editorial pot agradar més o menys, però la pèrdua d'un mitjà de comunicació sempre és una mala notícia.

L'última dècada lliure

Noel Gallagher recorda els anys 90 amb certa nostàlgia en una entrevista signada per Dorian Lynskey i publicada a l'edició de desembre de la revista Q. I explica per què, en la seva opinió, el món va esdevenir un lloc pitjor un cop finalitzada aquella dècada: "Aleshores va arribar el terrorisme internacional, es va imposar la correcció política, i internet va esdevenir la finestra envers el món del diable. Què dimonis ha passat? Durant els 90 passàvem de tot, va ser l'última dècada realment lliure. (...) Ningú pot dir-me que internet, amb totes les seves coses bones, hagi fet cap bé al món. Ha escampat la merda i la misèria, i s'ha carregat la màgia, tohom ho sap tot sobre tothom. Ja ningú s'asseu a fer-se preguntes. La vida moderna és una merda. No em sembla sexy, romàntica, ni màgica. No és inspiradora de cap de les maneres". Per cert, Gallagher té un nou disc titulat "Who Built the Moon?" (2017) que no està gens malament.

Liam Gallagher torna a parlar

Que bé que m'ho he passat llegint l'entrevista a Liam Gallagher que Q publica a la seva edició d'octubre, la primera que l'exlíder d'Oasis i Beady Eye concedeix en prop de tres anys. La signa Ted Kessler, qui va mantenir dues llargues i fluïdes converses amb Gallagher en un parell de bars del nord de Londres. Entre els temes tractats no hi van faltar el final de Beady Eye, els dos anys que el de Manchester s'ha mantingut allunyat de la vida pública, les nul·les -o no- probabilitats que s'acabi produint un retorn d'Oasis i, és clar, l'estat actual de les relacions de Gallagher amb el seu germà Noel, a qui es refereix irònicament com "our kid" i contra el qual no estalvia un sol dard enverinat. Gallagher és una estrella del rock, ni més ni menys. Un exemplar d'una espècie en perill d'extinció, un individu que parla clar i sense pèls a la llengua en un entorn, el de la música pop, on les bones formes s'han imposat a la incorrecció d'una manera aparentment irreversible. "M'he integrat a la meva comunitat", explica sobre els dos anys que s'ha passat fora del negoci, "prenc llet sense lactosa, m'emprenyo a la carniceria parlant del preu del raïm. Porto una vida normal... Bé, tan normal com es pot quan un és una fotuda llegenda". "Oi que us heu avorrit sense mi?", ho remata més endavant. Geni i figura.

The Year Grunge Broke

La revista Q commemora a la seva edició de juny el 25è aniversari de 1991, l'any en què el grunge va esdevenir un fenomen global de la mà de Nirvana i el seu "Nevermind". Ho fa mitjançant un dossier especial que es divideix en dues parts. A la primera, Keith Cameron repassa la història del gènere des dels dies de Green River fins a l'edició i el posterior ascens del citat "Nevermind". A la segona, el mateix periodista enumera per ordre cronològic alguns dels discos essencials del grunge, partint de l'ep "Come on Down" (1985) dels propis Green River i acabant novament amb "Nevermind". I això referma que tot corrent artístic d'arrel subterrània comença a morir al mateix moment en què transcendeix a gran escala. "Nevermind" no va ser l'últim disc destacable del grunge -bandes com Screaming Trees, Mudhoney, Melvins, Tad, Soundgarden, Pearl Jam o els mateixos Nirvana encara lliurarien obres capitals en anys posteriors-, però de tots els grups que van irrompre sota aquesta denominació posteriorment no n'hi va haver cap que aportés gran cosa a un moviment que s'apagava al mateix ritme amb què el món sencer l'assimilava.

El dossier es complementa amb testimonis d'alguns dels principals actors del so Seattle, entre ells Tad Doyle (Tad), Bruce Pavitt (fundador de Sub Pop) o Mark Arm (vocalista de Green River i posteriorment de Mudhoney, on es manté a data d'avui). És aquest últim qui, tot recordant els inicis de Mudhoney, resumeix l'esperit d'una escena que poca cosa tenia a veure amb estats d'ànim depressius i altres tòpics de manual: "Mai vam arribar a fer grans plans de futur. Mentre poguéssim tocar i passar-nos-ho bé, ho seguiríem fent. La clau consistia en trobar l'equilibri entre preocupar-te per allò que fas i passar de tot". I és Buzz Osborne (Melvins) qui ho acaba de rematar: "Les coses em van prou bé. Em conformo amb ben poc. No condueixo un Bentley, però tampoc una carraca. Vull dir que no sóc Kurt Cobain però tampoc estic mort, que cadascú n'extregui les conclusions que vulgui. És una manera freda de veure-ho, però un s'ha de prendre aquestes coses amb humor". Diguin el que diguin, el grunge podia arribar a ser molt divertit.

La fita més gran de la humanitat

Henry Rollins.

"La música és la fita més gran que mai ha assolit la humanitat". Ho diu Henry Rollins en un article signat per ell mateix a l'edició d'abril de Q. "M'agraden Oppenheimer, Einstein, Hawking i les seves grans idees, totes orbiten còmodament a anys llum del meu microscòpic univers intel·lectual. Però malgrat tot, cap d'ells pot arribar-me a emocionar tal i com ho fa John Coltrane". No sé què té Rollins, que digui el que digui pot quedar-se tan ample amb la seguretat que l'ha clavat.

El poeta més gran que mai hagi viscut

Richard Hawley en una barberia de Sheffield - Foto Andrew Whitton / Q.

Richard Hawley respon preguntes formulades pels lectors de Q a l'edició de febrer de la revista britànica. I quan un d'aquests lectors li demana que triï entre Elvis Presley, Jerry Lee Lewis, Carl Perkins i Johnny Cash, el de Sheffield ho té claríssim: "No puc respondre això! És com demanar-me que triï entre Saturn, Júpiter, Neptú o la Lluna. Tots són diferents i sorprenents. De tota manera, on és Chuck Berry, el poeta més gran que mai hagi viscut? A la merda Shakespeare, és Chuck Berry! Hauries d'escoltar més música, company". S'ha de ser gran.

El millor de cadascú

"Crec que la gent es porta millor a les sales de concerts que al carrer. (Els concerts) fan brotar el millor de cadascú. La passió i el desig de sentir-se vius, d'estimar i ser estimats". Jehnny Beth (Savages), en una entrevista publicada per Q a la seva edició de febrer.

Joe Hill Louis

Quan Joe Hill Louis va morir de tètanus el 5 d'agost de 1957, Link Wray encara havia de publicar "Rumble", Jimmy Page encara es dedicava a l'skiffle i Jimi Hendrix encara havia de patir el dia a dia del músic mercenari, però l'home que ens ocupa ja havia anticipat algunes de les troballes sòniques que dècades més tard alimentarien uns White Stripes o uns Black Keys. De fet era el propi Dan Auerbach qui recentment reivindicava l'obra de Louis des de les pàgines de Q, tot confessant haver escoltat "When I'm Gone (She Treats Me Mean and Evil)" de forma obsessiva durant la seva adolescència. No cal ni que ho juri. L'empremta de la peça en qüestió, tota una perla de rhythm & blues sense polir -i d'una cruesa equiparable a la de Papa Lightfoot i el seu "Wine, Women, Whiskey", per exemple-, ressona amb força als primers discos dels Black Keys. Una guitarra que fa saltar espurnes de sota la pols, el lament constant d'una veu amb tanta experiència com pocs miraments, i el minimalisme rítmic d'un dels pocs homes orquestra que van aconseguir editar la seva obra durant els anys 50 en l'àmbit del blues. De nom real Lester Hill i nascut a Raines, Tennessee, el 23 de setembre de 1921, va treballar també com a músic de sessió a Sun Records, arribant a enregistrar la primera versió de "Tiger Man" l'any 1952. Malgrat tot, la gravació es va mantenir inèdita fins després de la seva mort, essent la de Rufus Thomas la primera presa coneguda d'un tema que més endavant popularitzaria Elvis Presley. Escoltat avui, i malgrat no respectar el format one-man band -l'acompanyaven un pianista i un bateria-, aquell primer "Tiger Man" és molt més que un reclam per a completistes. És un argument de pes que situa Louis entre els pares mai declarats del rock'n'roll tal i com tots nosaltres l'hem arribat a conèixer.

Música comercial

Jess Glynne.

Disculpin la meva ignorància, però fins fa quatre dies no tenia ni idea de qui era Jess Glynne. No és que la noia compti amb una trajectòria gaire extensa, el seu disc de debut "I Cry when I Laugh" va veure la llum el mes passat, però té tots els números d'anar escalant posicions com a mínim al seu Regne Unit natal. Jo la vaig conèixer a través de la revista Q, i concretament a través d'un anunci a la contraportada de la seva edició de setembre, on es veia el rostre de la cantant i s'anunciava la sortida del disc. El nom no em sonava de res, però que algú li hagués pagat un anunci a la contraportada d'una de les revistes musicals més importants del món només podia voler dir dues coses: a) que la noia té talent i s'ho val, o b) que amb talent o sense té un potencial que aquest algú -la seva discogràfica- pensa explotar al màxim. Vaja, que sigui com sigui en sentirem a parlar com a mínim durant una temporada i, per tal de saber què ens espera, vaig decidir-me a buscar vídeos seus a la xarxa. I amb tots els respectes, el que vaig escoltar no em va agradar.

Per qui no conegui Q, es tracta d'una publicació mensual amb gairebé tres dècades de trajectòria i editada actualment pel grup Bauer, llar també de publicacions com Mojo. La diferència amb aquesta última es fa evident a simple vista però en realitat va molt més enllà del disseny de portada i de la maquetació. Si Mojo s'adreça exclusivament al melòman, amb una àmplia secció de crítica discogràfica i extensos articles de to marcadament especialitzat, Q busca un públic més transversal amb articles més breus, menys densos i de to sovint desenfadat. En certa manera, podríem dir que cobreix allò que aquí mal anomenem música comercial. Atenció: estem parlant del Regne Unit, i això vol dir que una revista dedicada a la música comercial pot donar cabuda a un fenomen de masses contemporani com és Ed Sheeran, però també a tòtems tan indiscutibles com Led Zeppelin o The Jam -ambdós comparteixen portada a la citada edició de setembre, amb els Libertines, Taylor Swift i el propi Sheeran en posicions més discretes-. I és la publicació ideal per a un producte com el de Jess Glynne.

Un cop dit tot això, hi ha unes quantes coses que m'han cridat l'atenció. La primera és la crítica d'"I Cry when I Laugh", signada per Victoria Segal a la mateixa edició on la discogràfica s'ha gastat l'ull de la cara que deu valer la contraportada. Un text gens benèvol que puntua el debut de Glynne amb un dos sobre cinc. En altres paraules, a diferència de països com el nostre, al Regne Unit qui paga no necessàriament mana -els sona allò de la independència i la llibertat del periodista?-. I novament a diferència de països com el nostre, una revista dedicada a la mal anomenada música comercial no necessàriament ha de ser un producte per a adolescents ni una acumulació de despropòsits. Perquè publicacions com Q s'elaboren amb el mateix rigor que capçaleres com la citada Mojo. De fet, ambdues revistes comparteixen signatures de contrastada solvència com per exemple David Quantick o la pròpia Segal. Q i Mojo s'adrecen sobre el paper a públics diferents, però ho fan des de la mateixa ètica professional. Per això el producte d'una és exactament igual de bo que el de l'altra. I per això no és estrany que lectors de l'una es puguin sentir còmodes també llegint l'altra.

L'arrel de tot plegat, però, no es troba en la pròpia premsa sinó en allò que alimenta els seus continguts i per tant li atorga sentit. La música, i en el cas de Q això que aquí mal anomenem música comercial. Un terme dimonitzat a casa nostra, però no necessàriament tan diabòlic com el volen veure alguns. Ja se sap, vivim en un país on més d'un es penja amb més vanitat que orgull l'etiqueta d'alternatiu pel sol fet d'escoltar grups que al Regne Unit sonen als supermercats i als bancs -l'última vegada que vaig estar a Londres vaig tenir el plaer d'extreure diners d'un caixer automàtic amb Franz Ferdinand sonant de fons-. Un país on parlar de música comercial equival directament a parlar de productes de vergonyosa naturalesa. Música adreçada a un públic al qual no agrada o no interessa la música, i que no n'és consumidor habitual. Al Regne Unit, on la indústria del disc a gran escala no porta dècades segrestada per quatre gàngsters, on a cap multinacional se li acudiria esborrar el màster d'un lp històric per a enregistrar-n'hi un de nou a sobre i així estalviar-se el que costa una cinta magnetofònica -em consta que aquesta pràctica s'ha dut a terme en determinades oficines de Madrid-, i on les institucions han fet els deures entenent l'educació com un valor i no com un tràmit, el consumidor de música comercial pot arribar a ser tan melòman com el que es passa les nits escoltant música experimental en un entorn d'aparença semiclandestina.

A mi no m'agrada la música de Jess Glynne. Però, malgrat no atrevir-me a considerar encertada o no la crítica publicada per Q, tampoc m'atreveixo a qualificar de dolent un disc com "I Cry when I Laugh". Un disc adreçat a un sector de públic del qual jo no formo part. Un producte que difícilment em podrà satisfer a mi, però que probablement desenvoluparà sense problemes la funció per la qual ha estat concebut i comercialitzat. Un àlbum amb un plantejament, una intencionalitat, una producció i un disseny de caràtula tan contemporanis, que en aquesta banda dels Pirineus podrien passar per una novetat pseudoindie a l'estil de Lana Del Rey. Una feina ben feta, en definitiva. I una altra reveladora mostra de com en un mercat seriós, també la música comercial i el seu públic són tinguts en compte de forma seriosa. Per això al Regne Unit hi ha Ed Sheeran i Jess Glynne -o Blur i Arctic Monkeys-, mentre en aquest racó de món tenim Txarangos, Estopes, Cantos del Loco i altres contes per no dormir. No és el nombre de còpies venudes el que fa bo o dolent un disc, sinó el seu contingut. Un contingut que a la vegada defineix l'obra i sovint és indicatiu del mercat on aquesta opera.

Responsabilitat

Keith Flint, Maxim i Liam Howlett: The Prodigy.

"Quina imatge tinc en ment mentre faig música? La de penjar David Guetta de la finestra". Liam Howlett, arquitecte sònic de The Prodigy, deixa les coses clares en un article sobre la banda que signa Dorian Lynskey i que la revista Q publicava a la seva edició de maig. Howlett carrega sense pietat però amb arguments de pes contra la creixent banalització de la música electrònica, i sobretot contra els seus responsables, una de les temàtiques de fons del seu darrer disc, "The Day Is My Enemy" (2015). "L'agressió implícita en aquest àlbum és una reacció contra el robatori de tota l'escena electrònica per part de la música pop. La nostra feina consisteix en representar l'altra cara. No tot ha de ser música electrònica ultracomercial i formulista". Que Howlett no és amant de les fórmules ni dels tòpics va quedar clar gairebé des dels inicis dels propis Prodigy, quan van defugir la massificació de la cultura rave tot buscant referents en grups de rock com Rage Against The Machine. Una actitud inconformista que durant un quart de segle ha definit la banda britànica fins al punt d'esquivar determinats dictats de la indústria. Per exemple, Howlett sempre s'ha negat a fer produccions per encàrrec. "És una decisió ràpida", confessa, "amb Rhianna em va portar tan sols dos segons decidir-me. No estic a la venda. No vull posar el so de Prodigy a la venda. Tinc una responsabilitat". Tota una mostra no només d'integritat, sinó de respecte pel seu ofici, la de qui parla de responsabilitat a l'hora d'explicar per què no vol vendre el seu talent al millor postor.

Parla Noel Gallagher

Noel Gallagher.

Noel Gallagher parla sense embuts en una entrevista signada per Mark Blake i publicada aquest mes de març per la revista Q. Entre els temes tractats hi figuren la seva relació actual amb el seu germà Liam, els motius pels quals mai s'hauria de produir una reunió d'Oasis o per què no li agrada comprar per internet. També opina sobre la manera com U2 van promocionar el seu darrer disc -regalant-lo online abans de posar-lo oficialment a la venda-: "No estic d'acord amb el fet que la música hagi de ser gratuïta. No m'importaria encarir una lliura el meu nou àlbum. U2 poden dir ara que 750 milions de persones, o les que sigui, tenen el seu nou àlbum als seus telèfons. Jo, en canvi, prefereixo que 750 persones tinguin el meu àlbum als seus cors. Això em sembla molt més important". Personalment, no entenc l'escàndol generat per l'acció promocional d'U2 -si et regalen un disc en format digital i no el vols, l'esborres i llestos-, però estic totalment d'acord amb la reflexió de Gallagher. Regalar un disc perquè sí equival a devaluar la feina no només dels propis músics sinó també de la resta de professionals involucrats amb el procés de producció musical. I és cert que a U2 o a Gallagher no els ve d'aquí a aquestes alçades, però a molts professionals que amb prou feina arriben a pagar el lloguer els pot fer molt de mal que es fomenti la gratuïtat de la seva feina.

Anada i tornada

Fat White Family.

Intens article el que signa Chris Catchpole a l'edició de setembre de Q. Ni més ni menys que la història de Fat White Family, els nous enfants terribles de l'indie britànic. Escandalosos i provocadors en la millor tradició d'uns Sex Pistols o uns Libertines, els londinencs tenen històries i anècdotes per donar i per vendre. A mi m'ha cridat l'atenció l'intent, ara fa dos anys i encara sense cap disc al seu nom, d'establir-se fora del Regne Unit i viure tocant al carrer. La ciutat escollida va ser ni més ni menys que Barcelona, i segons explica l'article van marxar-ne de la mateixa manera que havien arribat, "al descobrir que aquesta pràctica era il·legal sense llicència". Va ser d'aquesta manera com van acabar establint-se temporalment a Berlín abans de tornar al seu centre d'operacions de tota la vida, Brixton. En qualsevol cas, un no pot evitar imaginar-se com hauria estat tenir aquesta colla rondant per Barcelona. Ni maleir una vegada més aquest oficialisme que es penja medalles quan toca parlar de festivals però que, a l'hora de la veritat, ha acabat desterrant la música dels carrers de la ciutat a cop de normatives i sancions. Barcelona, sempre posant-se guapa.

Imitació

Win Butler.

"Tots bevem del mateix pou. A tots ens encanten The Clash. I The Clash bevien d'Elvis. La base de la música és la imitació. I el fet artístic consisteix en fer quelcom propi i aconseguir que formi part d'una constant, malgrat provenir d'un milió de fonts diferents". Win Butler (Arcade Fire) en declaracions recollides per Q a la seva edició de setembre.

"Sembla que estigui mal fet"

L'alumne Bugg i el mestre Rubin.

La curta però intensa trajectòria musical de Jake Bugg guarda certes similituds amb la dels Arctic Monkeys. Ambdós vénen de les fredes metròpolis del centre d'Anglaterra -Nottingham el primer, Sheffield els segons-. Ambdós han canalitzat el seu entorn a través de repertoris que beuen de tota la història del pop britànic. Ambdós van irrompre al capdamunt de les llistes del Regne Unit amb els seus respectius discos de debut i a unes edats insultantment joves. Ambdós evidenciaven des dels citats debuts que eren molt més que carn de hype. I ambdós ho han acabat confirmant amb tot el que ha vingut després. Ara bé, mentre els de Sheffield han digerit malament la fama i han esdevingut l'antítesi d'allò que representaven als seus inicis, el de Nottingham segueix tocant de peus a terra d'una manera que diu molt a favor seu. "No m'agrada parlar de diners, però és allò que preocupa a la gent. En el meu cas, ara puc fer tot el que em ve de gust i això em fa sentir terriblement malament. Estic compensant tot allò que mai havia pogut tenir, però em sento culpable cada vegada que em compro unes sabatilles. En certa manera, sembla que estigui mal fet", reflexiona en referència als seus orígens humils en una entrevista amb Simon Goddard publicada a l'edició de desembre de Q. A la mateixa entrevista, el propi Bugg es fa creus del fet de trobar-se en un luxós estudi de Los Angeles, on en el moment de la conversa enllestia el que ha acabat esdevenint el seu segon disc. "Shangri La" (2013), produït per Rick Rubin, reforça el dinàmic còctel d'skiffle, rockabilly, folk i pop anglòfil que Bugg va presentar al seu debut homònim (2012) amb títols com "There's a Beast and We All Feed It" -com si els Everly Brothers versionessin a Chuck Berry amb la insolència dels primers Beatles-. I confirma el britànic, de tan sols 19 anys, com un dels noms imprescindibles de la música del que portem de segle.

Cares b

Un single i la seva cara b.

Interessant columna la que Dorian Lynskey signa a l'edició de novembre de Q. El periodista britànic reflexiona sobre el futur de les cares b en un negoci discogràfic que cada vegada mira més al format digital. Sí, les cares b, aquelles joies ocultes que de vegades tracen una història paral·lela dels seus autors. Recordo, per exemple, quan la caixa "Singles" (1995) de Nirvana em va descobrir temes no inclosos als àlbums oficials com "Even in His Youth" o "Marigold", amagats darrere de títols tan mediàtics com "Smells Like Teen Spirit" o "Heart-Shapped Box". Les cares b eren cançons incloses només als singles, una mena de recompensa per a qui anés més enllà de la compra de l'àlbum de torn i s'acostés al tema titular a través del format senzill. De vegades simplement eren peces que no havien entrat a l'àlbum per raons de minutatge. D'altres, versions alternatives -o preses en directe- de cançons ja conegudes. I en alguns casos fins i tot permetien a la banda o solista de torn mostrar inquietuds musicals que no cabien al discurs del disc -experiments, versions acústiques, aproximacions a d'altres gèneres, bromes diverses, etc.-. Quan el single tal i com s'entenia abans de la irrupció d'internet ja no resulta rentable per a la indústria discogràfica, quina sortida pot tenir un tema que antigament hagués estat clarament una cara b? Quan augmenta el consum massiu de descàrregues digitals de cançons fora del seu context -és a dir, l'àlbum o el single-, quin sentit tenen aquelles peces de naturalesa bàsicament singular? Veurem mai un recopilatori de cares b de qualsevol grup que comenci actualment la seva trajectòria? Recorden els seguidors dels Beatles que un tema tan rodó com "I'll Get You" es va publicar originalment com a cara b de "She Loves You"? De no ser per les cares b, hauríem pogut escoltar mai els Strokes versionant "Mercy Mercy Me" (Marvin Gaye) amb acompanyants il·lustres com Eddie Vedder o Josh Homme? "The might-have-beens are now never-weres" ("Els podrien-haver-estat són ara mai-van-ser"), procalama Lynskey a la seva columna. I no li falta raó.

De compromís i coherència

Manic Street Preachers.

El frontman de Manic Street Preachers, James Dean Bradfield, no ha enviat mai un e-mail. De fet, segons revela un dossier sobre la banda gal·lesa publicat a l'edició de novembre de Q, ni tan sols sap engegar un ordinador. "Simplement sóc incapaç d'aprendre res de nou", reconeix, "només em molestaré en aprendre quelcom nou a través de la música o bé llegint, però no utilitzant un maleït ordinador". Tota una declaració de principis en uns temps en què molta gent viu més a les xarxes socials que no pas al seu entorn més immediat. Al mateix article, Bradfield lamenta la manca de compromís de part de l'escena musical amb el món que l'envolta, posant com a exemple l'acceptació d'una Medalla de l'Imperi Britànic per part de PJ Harvey. "M'agraden molts dels seus discos, però ... Tenir un mínim d'afinitat amb la reialesa ja no sembla importar en el món de la música", lamenta, "actualment el món on editem els discos sembla un lloc totalment diferent al de quan vam començar".

A mi personalment no m'importa que PJ Harvey tingui una Medalla de l'Imperi Britànic o el carnet del Club Super3. Segueix editant bons discos i evidencia el seu compromís social, per exemple, solidarintant-se amb un pres britànic que es troba en vaga de fam a Guantánamo -li va compondre una cançó mesos enrere-. En canvi, Manic Street Preachers no tenen cap medalla ni estalvien esforços en promocionar el seu compromís social. Però al mateix temps són capaços d'actuar a l'Estat Espanyol mentre la policia carrega contra els indignats de Madrid -setembre de 2012-, tocar "If You Tolerate This Your Children will Be Next" -un títol inspirat en un cartell republicà de la Guerra Civil Espanyola- i no dir absolutament res sobre el que està passant. Tocant en macroesdeveniments patrocinats per marques de cervesa -faltaria més- i amb la mateixa passivitat que Bradfield observa al negoci musical en general. Sí, els gal·lesos també segueixen editant bons discos. Però de vegades s'haurien de pensar millor les coses abans de dir-les.

Malvats

"Aquest és un país de malvats. Alguns en tenen l'aspecte. Però són els que no el tenen aquells amb qui cal anar amb compte. El meu antic mànager em va robar i vaig perdre molts diners. El fet és que els malvats respectables somriuen i parlen educadament. No van a la presó. Utilitzen la llei per a sortir-se amb la seva. Jo no sóc un noi del carrer que busqui venjança a cops de puny, però de vegades desitjaria ser-ho. Els malvats només entenen una bona pallissa". Contundents declaracions de Tricky a la revista Q, que publica deu reflexions en veu alta del de Bristol a la seva edició d'octubre. La veritat és que nosaltres també vivim en un país de malvats. I no parlo de mànagers musicals. Parlo de banquers amb la cara molt dura, polítics corruptes i empresaris sense escrúpols. Malvats amb una llei que els permet fer i desfer al seu gust mentre pares i mares sense recursos són perseguits quan roben a la desesperada aliments per als seus fills. I no, jo tampoc sóc partidari d'arreglar les coses a cops de puny, però la impunitat amb què actuen tots aquests elements em fa pensar que potser no li manca raó a Tricky.

Pete Doherty, The Real Thing

Pete Doherty.

No vaig poder assistir al concert que Pete Doherty va oferir setmanes enrere a Barcelona, i no en tinc encara cap referència. Però sí que vaig ser al primer show en solitari que el líder dels Babyshambles va fer a la ciutat, l'abril de 2011 a la sala Apolo. A nivell musical i artístic, m'atreviria a dir que allò va fregar el caos -en el millor i el pitjor dels sentits, els motius ja se'ls poden imaginar-. Però el públic aplaudia. Aplaudia més quan Doherty pixava fora de test o es tacava de vi la camisa, que no pas quan tocava qualsevol cançó del disc que havia vingut a presentar -el notable "Grace/Wastelands" (2009)-. Però aplaudia. I li reia les gràcies. A ningú semblava importar-li en absolut la música. Però tothom reia les gràcies de l'enfant terrible oficial del rock'n'roll contemporani.

Sí, en aquests temps que corren fins i tot la condició d'enfant terrible implica com a mínim una pinzellada d'oficialitat. I sí, les masses que riuen les gràcies i esgoten les entrades dels shows de Pete Doherty -com a mínim en aquesta banda dels Pirineus- són d'aquelles que van als concerts perquè toca, sovint més mogudes per la curiositat o la morbositat que no pas per la pròpia música. Però que res de tot això els enganyi: Doherty és real. Un tipus tan autèntic que ni tan sols encaixa en un negoci que irònicament porta dècades nodrint-se de figures com la seva. De la mateixa manera que ho van ser al seu moment Johnny Thunders, Sid Vicious o Kurt Cobain.

Com a mostra, l'article que signa Sylvia Patterson a l'edició de setembre de la revista britànica Q. Un article que pretenia de bon principi analitzar el retorn discogràfic dels Babyshambles -"Sequel to the Prequel" veurà la llum oficialment la setmana que ve-, però que acabaria esdevenint un despropòsit digne només d'un personatge com Doherty. D'entrada, el protagonista de tot plegat es presenta a l'entrevista amb onze dies de retard -això no és res, si tenim en compte que la resta de Babyshambles han hagut d'esperar-lo durant anys perquè enregistrés les veus del nou disc-.

Quan finalment apareix, ho fa en un estat digne de qui va anar a París a desintoxicar-se, però en comptes d'això va acabar instal·lant-s'hi i descobrint les bondats de l'heroïna xinesa. És en aquest estat com parla sense embuts de la seva relació amb Amy Winehouse, de la cara bruta d'un negoci anomenat rock'n'roll i dels seus problemes constants amb unes lleis que no contemplen l'addicció com a malaltia, sinó com a delicte. "Com la veu ell, l'addicció?", es pregunta la periodista. I la resposta no pot ser més reveladora: "La veig com una forma de vida egoïsta. Tinc un fill de nou anys i no puc estar per ell". Una forma de vida, no para d'insistir-hi, que ell mateix ha escollit. De banalitzar-la ja se n'ha encarregat l'opinió pública.

Personalitats oposades

Imprescindible la bateria d'articles que la revista britànica Q dedica aquest mes als Rolling Stones amb motiu de la gira que commemora els seus 50 anys i la seva primera aparició al festival de Glastonbury. Des d'una mirada als seus salvatges inicis fins al retrat del seu primer mànager -i l'home que gairebé va inventar-se els Stones tal i com els coneixeria el món-, l'autoexiliat Andrew Loog Oldham, passant per una revisió del xoc constant de personalitats que mantenen Mick Jagger i Keith Richards des de principis dels 80. És precisament aquesta guerra d'egos el que alimenta bona part de les peces que la revista dedica individualment al cantant i al guitarrista. Al primer l'entrevista en exclusiva Mark Blake i parla de la seva relació amb Richards, de diversos moments de la història del grup i fins i tot d'una trobada amb Margaret Thatcher. Del guitarrista n'ofereix tota una radiografia Tom Doyle, mitjançant retalls de diverses entrevistes mantingudes al llarg dels anys amb el Riff Humà. També es recorda de Jagger, però no s'oblida de les seves addiccions -passades o no- i d'episodis que gairebé li costen la vida, com la caiguda des d'una palmera el juny de 2006. Richards parla en tot moment sense embuts, conscient de la imatge que el seu interlocutor espera obtenir d'ell però amb la naturalitat i la franquesa de qui ha viscut una vida al límit i encara ho pot explicar. Jagger, en canvi, es mostra calculador i reservat -no pas fred-, evitant entrar en detalls i passant per alt tot allò de què no vol parlar. Són les dues personalitats oposades que han definit els Stones durant les darreres tres dècades i mitja. L'outlaw que personifica el rock'n'roll en el seu sentit més primitiu, i el playboy amb mentalitat d'empresari que és capaç de controlar fins l'últim detall d'una macrogira d'estadis. Una dualitat clau per a entendre per què, 50 anys després d'incendiar Londres a cop de rhythm & blues, segueixen congregant multituds: tant l'un com l'altre tenen sectors de públic diferents amb un denominador comú: els llavis, la llengua, un repertori etern i tot allò que han representat i representen. Per això, insisteix Richards, "mai ens podrem divorciar".

50 anys de Please Please Me

"Bona part d'allò que donem per fet a la carrera d'un gran artista, s'ho van inventar els Beatles: la noció de l'àlbum com a forma d'art en si mateix; la idea que cada àlbum hauria de ser una evolució a partir de l'anterior; l'assimilació de conceptes avantguardistes en una simple cançó pop. Res de tot això existia abans dels Beatles". La revista britànica Q commemora a la seva edició de maig el 50è aniversari del debut dels Fab Four, "Please Please Me" (1963), amb un extens article a diverses bandes. Ho fa repassant totes les seves etapes -de les trepidants nits d'Hamburg, a la ressaca de la seva ruptura-, amb aportacions de fans com Jeff Lynne, Regina Spektor o Wayne Coyne (The Flaming Lips) i, fins i tot, una breu però sucosa entrevista amb Paul McCartney -qui confessa que la seva idea original per a "Yesterday" era acompanyar-la amb arranjaments electrònics en comptes de la secció de corda-.





Audio: "Please Please Me" - The Beatles