Si
Jimi Hendrix va ser el guitarrista que va redefinir per sempre més el llenguatge del rock amb una injecció d'electricitat sense (gairebé) precedents,
"Electric Ladyland" (1968) és l'obra que millor captura la seva visió artística i les seves ambicions com a músic. Un àlbum doble que comença amb les textures oníriques de
"Have You Ever Been (To Electric Ladyland)", una balada àcida marca de la casa, i culmina al cap d'una hora llarga amb l'alta tensió de
"Voodoo Child (Slight Return)", un blues pantanós i monolític que referma el de Seattle com a pioner de llenguatges com el rock dur, el grunge o tot allò que incorpori el terme metal. Pel camí, desplega tot un ventall discursiu que va del rock dinàmic de
"Crosstown Traffic" al jazz marcià de
"Rainy Day, Dream Away", passant pel funk bastard d'
"Still Raining, Still Dreaming", els aires barrocs de
"Burning of the Midnight Lamp" o la celebrada lectura en clau psicodèlica d'
"All Along the Watchtower" (
Bob Dylan).
"Electric Ladyland" també és el tercer i últim àlbum d'estudi que Hendrix va arribar a publicar en vida, i el disc que va marcar el final de la seva relació laboral amb
Chas Chandler. Les desavinences entre el músic i el mànager van propiciar la sortida d'aquest últim, deixant Hendrix per primer cop a càrrec de la producció d'un dels seus discos. També va suposar l'inici del final de
The Experience, amb un
Noel Redding absent que amb prou feina va participar en unes poques sessions de gravació i Hendrix fent-se càrrec de la majoria de pistes de baix. Sí que va mantenir-se al seu lloc
Mitch Mitchell, si bé algunes de les bateries ja les va enregistrar
Buddy Miles, amb qui el de Seattle formaria
Band Of Gypsys al cap de poc temps. Miles va ser un dels múltiples noms il·lustres d'una llista de músics convidats on també figuraven
Brian Jones,
Al Kooper,
Steve Winwood o
Jack Casady, entre d'altres. L'àlbum va veure la llum als Estats Units tal dia com avui de fa 50 anys -al continent europeu hi arribaria al cap d'uns dies-.
