Garageland

Les Franqueses del Vallès, desembre de 2023.

"We're a garage band / We come from Garageland", cantava Joe Strummer a la tornada de "Garageland", la peça que tancava l'àlbum de debut homònim de The Clash, publicat el 1977 per CBS. La contundent resposta dels londinencs al crític musical Charles Shaar Murray, que després de veure'ls actuar com a teloners dels Sex Pistols havia escrit a la revista NME que més els valia tornar al garatge d'on haguessin sortit. També la declaració d'intencions d'una banda compromesa amb els seus principis malgrat haver fitxat per una multinacional. I un dels grans himnes de la generació punk del 77.

En qüestió de pocs anys, The Clash van esdevenir un dels grups de rock més grans del món. Però essencialment mai van deixar de ser una banda de garatge. I ja saben vostès què diuen. Algunes de les coses més grans d'aquest món han començat a l'interior d'un garatge. Per això, cada cop que passo pel costat de la porta d'un d'aquests espais i sento xavals fent soroll amb els seus instruments musicals a l'interior, no puc evitar pensar que encara no estem del tot perduts com a espècie. A la fotografia, un carreró amb entrades de garatge, ahir al vespre a les Franqueses del Vallès.

'On cloud nine'

Les Franqueses del Vallès, novembre de 2023.

En argot nord-americà, l'expressió To be on cloud nine –que es podria traduir com Estar al novè núvol- significa sentir-se eufòric. Apareix en múltiples cançons de la història de la música pop –per exemple, els Temptations i George Harrison tenien cançons titulades "Cloud Nine"-. El cel d'ahir també semblava eufòric a l'hora de la posta de sol. Tot un joc de núvols, contemplat des de la plana vallesana.

Com un quadre abstracte

Les Franqueses del Vallès, octubre de 2023.

Com un quadre abstracte, les formes que dibuixaven els rastres de fum dels avions, al voltant d'uns núvols de color taronja en plena posta de sol de tardor. Una imatge de ressons certament metafísics, que em va fer venir al cap la psicodèlia sacra de Norman Greenbaum i el seu "Spirit in the Sky". La fotografia és d'ahir a la tarda i està feta des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, mirant cap a la Serralada Litoral.

Una posta de sol metafísica

Les Franqueses del Vallès, octubre de 2023.

Una posta de sol metafísica sobre les comarques vallesanes –la fotografia és d'ahir al vespre i està feta des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, mirant cap a l'oest-. El moment just en què el sol deixava caure els seus rajos des d'un sostre de núvols. La imatge em va fer venir al cap Hank Williams cantant "I Saw the Light".

After Dark

Llegia que ahir era el primer dia del present curs en què el sol es ponia abans de les 8 del vespre. I que això feia del 19 de setembre el moment de l'any en què la jornada passa a tenir més hores de nit que no pas de dia. Els últims batecs de l'estiu. L'arribada imminent de la tardor. L'inici de l'hemisferi nocturn del calendari. I una posta de sol amb llums i ombres al Turó de les Mentides. Sona "After Dark" de Tito & Tarantula, des de la banda sonora de "From Dusk Till Dawn" (1996), de Robert Rodriguez –emmarcada en l'univers de Quentin Tarantino-. Les Franqueses del Vallès, setembre de 2023.

La Cremada de l'Ajuntament

Tot el misticisme del foc. La Cremada de l'Ajuntament de les Franqueses del Vallès en el marc de la festa major de Corró d'Avall, una iniciativa de la colla de diables Els Encendraires que aquesta nit ha celebrat el seu 25è aniversari. Esclat de flames, espurnes, pirotècnia, llum i color fent petita una de les joies del modernisme vallesà. Al final de tot, un impenetrable núvol de fum. I una banda sonora que ha culminat amb Metallica i el seu "Enter Sandman".

Waterloo Sunset

Les Franqueses del Vallès, agost de 2023.

La posta de sol d'un diumenge d'agost que fins aquell moment havia estat plujós. Les últimes hores de llum del dia, i alhora els primers rajos de sol visibles de la jornada, projectats sobre una pantalla de núvols en retirada. L'acte de contemplar una posta de sol per la finestra, sentir com ha baixat la temperatura, i observar què passa allà fora. "Every day I look at the world from my window / But chilly, chilly is the evening time / Waterloo sunset's fine", cantava Ray Davies a "Waterloo Sunset", una de les seves composicions més celebrades i un dels pilars del repertori dels Kinks. També una de les cançons més genuïnament londinenques que mai s'han arribat a enregistrar, malgrat descriure tota una sèrie d'escenes tan universals com l'abast de la pròpia peça. Potser per això em va venir al cap la seva melodia mentre contemplava aquell sol d'agost ponent-se entre les branques d'un ametller enmig de la plana vallesana. Per la finestra i durant un vespre efectivament fred.

Orange Skies

Corró d'Avall, les Franqueses del Vallès, agost de 2023.

Un cel de color taronja com aquells que evocaven els Love d'Arthur Lee a "Orange Skies". La segona peça del seu segon àlbum, "Da Capo" (1966), composició de Bryan MacLean que amania el folk rock de filiació psicodèlica amb arranjaments d'alta sofisticació jazzística. Un dels pilars del California Sound, ressonant sota una posta de sol de finals d'agost a la plana vallesana.

Purple Haze

Un núvol de tempesta llunyà però imponent, mirant-se la posta de sol des d'un cel on el blau comença a adoptar les tonalitats púrpura de les últimes hores de llum del dia. Sona "Purple Haze" de la Jimi Hendrix Experience. "Excuse me while I kiss the sky", que cantava el geni de Seattle. El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, agost de 2023.

"Sundown"

La malenconia de les postes de sol. Tot el pes simbòlic i metafòric de les últimes hores de llum del dia deixant pas a la foscor de la nit. Ahir vaig parar-me a contemplar des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, com els Cingles de Bertí trencaven els últims rajos de sol d'un vespre de juliol. I em van venir al cap dues cançons titulades "Sundown" que tenen com a comú denominador –més enllà del títol- el fet d'abordar relacions sentimentals que, o bé s'han acabat, o bé van a la deriva. La primera, la de Gordon Lightfoot, inclosa a l'àlbum del mateix títol de 1974. La segona, la que Bruce Springsteen va emmarcar al crepuscular "Western Stars" (2019). La música i el paisatge.

Waiting for a Train

Les Franqueses del Vallès, juny de 2023.

El ferrocarril ha tingut des de la nit dels temps un pes simbòlic molt important en l'imaginari de les músiques d'arrel nord-americana –del blues al country, del jazz al folk i del gòspel al rock'n'roll-. Estils que connecten amb els dies en què els Estats Units es construïen justament al mateix ritme amb què les línies ferroviàries enllaçaven les costes est i oest del continent. Ja sigui per explicar històries de quan tot era per fer o bé com a metàfora de tot allò que pugui implicar l'acte de moure's o viatjar, el tren és present en incomptables cançons.

També les estacions de tren, és clar, que tant poden sonar com a escenaris d'històries reals o fictícies, com representar punts de partida cap a nous horitzons. El tren no és tan sols un mitjà de transport més net i sostenible que l'avió, sinó també molt més romàntic –una condició devaluada en aquests temps de pragmatisme i veritats absolutes, què hi farem-. A la fotografia, una de les andanes de l'estació de Rodalies de les Franqueses del Vallès. Una d'aquelles estacions on el temps sembla haver-se aturat moltes dècades enrere, i que de ben segur amaguen les seves pròpies històries.

All around the water tanks, waiting for a train

A thousand miles away from home, sleeping in the rain

I walked up to a brakeman, to give him a line of talk

He says "If you've got money, I'll see that you don't walk"

I haven't got a nickel, not a penny can I show

"Get off, get off, you railroad bum"; he slammed the boxcar door

"Waiting for a Train" (Jimmie Rodgers)

Under a Blood Red Sky

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, maig de 2023.

Sota un cel vermell. El d'un vespre de primavera amb temperatures hivernals. El de després d'una tempesta de grans proporcions que havia descarregat amb força i amb ganes sobre la plana vallesana. Under a Blood Red Sky, com el títol d'aquell àlbum en directe d'uns U2 que tot just començaven a menjar-se el món –un plàstic que farà 40 anys la propera tardor, per cert-. Una postal de capvespre des del Turó de les Mentides.

Tempesta sobre el Montseny

Les Franqueses del Vallès, maig de 2023.

Els humans tendim a afirmar que ens estem carregant el planeta –però sense arribar a actuar mai en conseqüència-. Per ser més rigorosos, som l'única espècie de tota l'esfera terrestre l'activitat de la qual està destruint el seu propi hàbitat. I malgrat ser-ne conscients no fem res per revertir el procés –al contrari, som tan estúpids que persistim en la nostra cursa cap al desastre-. Insisteixo, els humans estem destruint el nostre hàbitat, que no és ben bé el mateix que carregar-se el planeta.

Destruir el nostre hàbitat vol dir fer inviables les condicions que permeten la nostra pròpia existència –i la de moltes espècies més que no tenen cap culpa de la nostra supèrbia-. En canvi, carregar-se el planeta seria quelcom bastant més gros que, per sort, no es troba al nostre abast. El planeta ja existia milions d'anys abans de ser-hi nosaltres, i seguirà existint quan nosaltres ens haguem extingit per mèrits propis –i qui sap si es regenerarà i donarà lloc a noves formes de vida més nobles i menys agressives que la nostra-.

"El món va començar sense l'home, i s'acabarà sense ell", va dir una vegada Claude Lévi-Strauss, per si algú tenia cap dubte que els humans no som ni hem estat mai el centre de res. A la fotografia, la natura manifestant-se amb tota la seva força. Una imponent tempesta descarregant sobre el Montseny, vista des del peu del Turó de les Mentides, al nord de Corró d'Avall, a les Franqueses del Vallès, abans d'ahir a mitja tarda. Una d'aquelles imatges que et fan sentir petit –insignificant, de fet-, alhora que posen en evidència aquell gran error de càlcul que s'anomena antropocentrisme.

Dirt Road Blues

Les Franqueses del Vallès, maig de 2023.

Les carreteres de tota mena i condició com a metàfores de la vida i de tot allò que aquesta porta implícit. Des de les grans autopistes que travessen continents sencers fins a les sempre fascinants vies secundàries on de vegades sembla haver-se aturat el temps. La música popular –sobretot la nord-americana- s'ha encarregat de dedicar-los incomptables cançons, ja sigui a rutes concretes o bé a la carretera com a concepte o metàfora vital. "Gonna walk down that dirt road 'til someone lets me ride", cantava Bob Dylan a la polsegosa "Dirt Road Blues", la segona peça del monumental "Time Out of Mind" (1997). Em va venir al cap ahir a la tarda mentre caminava per aquest camí rural del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès.

Mansion on the Hill

La visió d'una mansió al capdamunt d'un turó. I totes aquelles històries que pot arribar a evocar. I totes aquelles cançons que caldrien per explicar-les. Ara mateix me'n venen al cap tres que porten la imatge en qüestió al mateix títol i que, tot i ser distants conceptualment, es complementen l'una a l'altra i poden venir a representar tres pilars de la música nord-americana com són els seus respectius autors.

El primer "Mansion on the Hill" que em ve al cap és el de Hank Williams –que, per ser rigorosos, es titula "A Mansion on the Hill"-. El d'Alabama va compondre la cançó a quatre mans amb Fred Rose i la va publicar el 1948. Un exercici de honky tonk malencònic marca de la casa, però sobretot un clàssic del country més genuí, la carta terminal a una examant instal·lada per sempre més en la comoditat –i la solitud- d'una luxosa mansió en un turó.

El segon "Mansion on the Hill" és el de Bruce Springsteen. Una de les perles de "Nebraska" (1982), aquell disc de folk decididament auster on malgrat tot no hi falta de res. Una col·lecció de postals des de l'Amèrica més profunda i deprimida en plena era Reagan. Com aquest cant als records de temps més amables, connectats amb la grisor del present per la contemplació de la mansió titular. Un lloc situat als límits de la ciutat, que s'alça per sobre de les fàbriques i dels camps.

I finalment tenim el "Mansion on the Hill" de Neil Young amb Crazy Horse. Aquell santuari on encara hi regnen la pau i l'amor, i on la música psicodèlica flota en l'aire com l'electricitat desbocada del canadenc i companyia. Una de les peces que formen l'incontestable "Ragged Glory" (1990), l'àlbum que no tan sols va refermar Young com un nom rellevant en plena era alternativa sinó que li va permetre avançar per l'esquerra a bona part d'una generació grunge que encara avui segueix en deute amb ell.

*Les fotografies que acompanyen aquest article s'han fet aquest mes de maig a les Franqueses del Vallès.

El valor d'una imatge desenfocada

La bellesa d'una imatge desenfocada. El valor de la imperfecció. Postal primaveral des del parc del Falgar. Les Franqueses del Vallès, abril de 2023. Sona "Born on the Bayou", de Creedence Clearwater Revival.

Eye in the Sky

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, abril de 2023.

Núvols que amenacen tempesta mentre la pluja, més necessària que mai, no acaba d'arribar. I el vent, bufant com un remolí, dibuixant una petita clariana de llum que evoca un ull gegant en la immensitat del cel. La mirada de la natura. Sona "Eye in the Sky", aquella eterna melodia de The Alan Parsons Project.

Higher than the Sun

Les Franqueses del Vallès, abril de 2023.

"I wasn't born to follow / I live just for today, don't care about tomorrow / What I've got in my head, you can't buy, steal or borrow / I believe in live and let live / I believe you get what you give / I've glimpsed, I have tasted / Fantastical places / My soul's an oasis / Higher than the Sun", cantava Bobby Gillespie a "Higher than the Sun", un dels reclams d'"Screamadelica" (1991), aquella obra capital amb què Primal Scream van alterar –en tots els sentits- l'estat de moltes coses. Un cant a l'hedonisme –també a les bondats de certes substàncies-, i una invitació a deixar-se portar. Perquè la vida és per viure-la. A la fotografia, l'esclat d'una posta de sol boirosa des de l'alçada del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès. Higher than the Sun.

Un oceà de foc a l'horitzó

Els colors intensos d'una posta de sol. El blau del cel i el taronja solar barrejant-se amb el contrast dels núvols. Com una gran flamarada o un oceà de foc a l'horitzó. Un vespre de primavera des del parc del Falgar, a Llerona. Les Franqueses del Vallès, abril de 2023.

La foscor i el misteri de la nit

Els últims rajos de llum del dia. Aquell moment en què la foscor ho embolcalla tot i manifesta el misteri de la nit, amb tot allò que porta implicit i que el fa fascinant. A la fotografia, la posta de sol d'ahir des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès.